dimecres, 16 d’agost de 2017

El misteri de la capsa inútil

Un dels moments més irritants que avui podem veure a la tele és l’anunci que patrocina el temps al canal 3/24. Tot hi és insuportable: la musiqueta, la veu que ens tracta de criatures i diu: “¿Qui us ofereix el teeeemps?”, i sobretot aquella màquina que hi apareix. Impossible d’oblidar, si l’heu vista algun cop: un dit prem un interruptor que obre una porteta, d’on surt un dit mecànic que prem l’interruptor per tornar-la a tancar, i així tota l’estona, en un bucle infinit. 

El problema de l’anunci és el ritme frenètic de la màquina —obrir, tancar, obrir, tancar—, que impedeix apreciar la poètica de l’enginy. Resulta que aquesta mena de màquines, també conegudes com a capses inútils, van néixer com a escultures futuristes per qüestionar-se el domini creixent del món mecanitzat. Als anys 30 del segle passat, l’artista italià Bruno Munari en va dissenyar uns quants models que no servien per a res, però eren curioses. En la mateixa línia, el 1952 el científic Marvin Minsky, un pioner en intel·ligència artificial, va crear la màquina “Deixa’m estar sol” —que és la que surt precisament al 3/24. 

La prova que aquestes màquines poden ser misterioses és el tercer capítol de la nova temporada de Fargo (Movistar Plus). Ara mateix Fargo és probablement la sèrie més brillant del panorama, i el seu creador Noah Hawley escriu amb una llibertat única. Aquest tercer capítol, rodó i meravellós, prodigiós, funciona gairebé com una història tancada: Gloria, la detectiu protagonista, viatja a Los Angeles per seguir la pista del seu padrastre, assassinat fa poc. Sabem així que de jove era un escriptor de ciència-ficció, amb una novel·la d’èxit, que va provar sort a Hollywood (i va fracassar). Després va deixar-ho tot, va canviar de nom i, és un dir, va refer la seva vida al mig del no-res. Gloria s’instal·la en un motel i, mentre llegeix la novel·la, protagonitzada per un robot que es diu Minsky (picada d’ullet històrica), va investigant la joventut del seu padrastre. Els fragments que reprodueixen la trama de la novel·la estan fets en dibuixos animats, i així veiem el prototipus de robot Minsky que arriba a un planeta moribund i va cridant: “Puc ajudar. Puc ajudar”. Ningú no sembla sentir-lo, però. 

La primera nit, quan arriba a l’habitació del motel, Gloria troba una capsa inútil que algú s’ha oblidat. Prem el botó, s’obre la porteta i surt un dit mecànic que prem de nou el botó per tancar-la. Tot és lent, estrany, i entenem tot seguit que en aquell món el passat es resisteix a obrir-se. Misteris. Res a veure amb aquell horror del 3/24.

Jordi Puntí, El Periódico, 12 dagost del 2017.

 

diumenge, 13 d’agost de 2017

Literatura de platja

Probablement és només una qüestió d’estadística, però fa uns dies, passejant per una platja de la Costa Daurada, vaig albirar quatre estiuejants que llegien el mateix llibre: gruixut, coberta negra, títol curt. Semblava un anunci, i era fàcil endevinar que es tractava de Patria, l’èxit de Fernando Aramburu (Tusquets). Amb la certesa, tanmateix, arribava també l’estupefacció: ¿Patria és una novel·la per a la platja? D’entrada, les relacions entre dues famílies basques amb el rerefons dels anys de conflicte amb ETA no lliguen gens amb la flaire de crema solar. Però potser els lectors d’aquesta mena de llibres amb substància, que demanen retentiva de noms, hi troben el contrapunt ideal per a l’evasió: en un entorn relaxat, una ficció exigent que et fa estar alerta i no et permet gaires excursions mentals —com la vida mateixa—. O potser és tot el contrari: Patria és només una disfressa, la coartada intel·lectual que et permet estar à la page i alhora dedicar-te al noble art de badar i observar els altres banyistes, mentre passes pàgines a la babalà.

En el fons es tracta de saber quins són els millors llibres per llegir sota una ombrel·la, sempre a punt de rebre el cop d’una pilota mal jugada. Una opció és buscar el contrast de temperatura i optar per una novel·la sota zero: per exemple un crim d’autor nòrdic, tipus Henning Mankell, o un dels jocs entre memòria i paisatge (nevat) que proposa gairebé sempre Per Petterson, com ara A Sibèria (Club Editor). Si es vol fer servir el mar proper com a atmosfera, llavors hi ha distraccions com Kafka a la platja, de Haruki Murakami (Empúries), i si es prefereixen aigües més braves, cal anar a les les novel·les de Joseph Conrad, o fins i tot la seva Memòria personal (L’Avenç), en què l’autor recorda les primeres experiències al mar. 

Els requisits de la literatura de platja són insondables. Fa anys, en un article recollit al volum Estiu tot l’any (Quaderns Crema), el professor Anton M. Espadaler va arribar a la conclusió que l’autora ideal per al ritme de platja era Françoise Sagan i sobretot el seu Bonjour, tristesse. El secret es trobava en el la mida dels capítols, tan curts que, quan el sol comença a fer nosa, sacaben i arriba oportunament el moment de remullar-se. Xip-xap i tornem-hi. Una qualitat, qui ho diria, que també tenen els capítols de Patria.

Jordi Puntí, El Periódico, 5 d’agost del 2017.

dissabte, 12 d’agost de 2017

Hockney i les piscines

David Hockney, A Bigger Splash (1967)

M’encanten les piscines a l’estiu. La meva primera pàtria va ser una piscina de plàstic groga al jardí de casa. M’hi banyava tot sol, als dos anys, mentre el sol feia la rateta en aquells quaranta centímetres d’aigua. Una piscina a l’aire lliure és un intent de capturar el cel, el gran blau, l’infinit. Si el mar és complex com una novel·la, una piscina és un conte: veus on comença i on acaba. Vaig créixer banyant-me a les piscines públiques i, anys després, vaig llegir aquell conte extraordinari de John Cheever, El nedador. El protagonista es va banyant a totes les piscines dels seus veïns —neda i beu whisky, neda i beu whisky—, i aquell joc es converteix en una mena de descens als inferns aquàtics de l’estiueig: el final és l’anunci de la tardor i una casa familiar closa, una piscina abandonada a la seva sort.

Les piscines transmeten una calma refrescant, sobretot quan les traspassa la llum del sol. Per això, si aquest estiu aneu a París, heu de visitar l’antològica de David Hockney que hi ha al Centre Georges Pompidou. Hockney, que dies enrere va fer 80 anys, no ha deixat mai d’experimentar amb les tècniques i els colors, i encara avui continua pintant cada dia. El repàs profund a la seva obra ens mostra una vivacitat artística única. Des dels seus primers quadres, als 17 anys, veiem que pinta amb una curiositat insaciable, que es deixa influir sense complexos —com Picasso, com Matisse— i alhora explora la seva mirada sobre els clàssics. 

Als anys 70, Hockney va anar a Califòrnia i va començar a pintar piscines. Ningú ho ha fet millor que ell: la destresa per capturar la meravella de la llum sobre l’aigua, dels cossos desfent-se en el reflex, de l’esquitx al caire del trampolí. Des del centre de la mostra, la distorsió harmònica dels colors de les piscines ressona en l’evolució posterior: el cubisme de les polaroids, els paisatges gairebé lisèrgics del Gran Canyó i després del seu Yorkshire natal, els retrats i autoretrats en iPad... Una capbussada hedonista que ens acompanya fins a la sortida, on David Hockney escriu a la paret un darrer missatge de comiat: “Love life”. Estima la vida, en unes lletres de color blau marí, d’aquell blau que agafa l’aigua a la part fonda de la piscina.

Jordi Puntí, El Periódico, 22 de juliol del 2017.

La malla d'uns i altres

Joyce, en català, es diu Mallafrè, pel reusenc Joaquim Mallafrè Gavaldà. El traductor de l’Ulisses i els Dublinesos joycians ha dotat la literatura catalana d’un gavadal de solucions expressives a través del trasllat al català d’obres d’Alan Ayckbourn, Samuel Beckett, Henry Fielding, Rudyard Kipling, Thomas More, Harold Pinter o Laurence Sterne. O poemes en anglès de Borges. Recordo haver llegit, fa molts anys, un llibre de Mallafrè cabdal en l’àmbit de la traducció: Llengua de tribu i llengua de polis: bases d'una traducció literària (Quaderns Crema, 1991), en el qual primer situa el lector en el marc de la teoria de la traducció i després l'acompanya fins a la rebotiga del traductor amb força exemples destinats a desactivar el síndrome de la “nota de traductor”. Mallafrè se sent còmode en el seu paper de mitjancer i no s’ha prodigat en obra pròpia. Per això és un petit esdeveniment que l’editorial tarragonina Arola hagi aplegat textos esparsos en un volum miscel·lànic que porta un títol molt adequat pels temps que corren: Uns i altres. Tal i com assenyala Francesc Parcerisas en el pròleg, el recull de textos conforma un inventari de les tasques d’un intel·lectual. De seguida descobrim com el Centre de Lectura de Reus esdevé l’entorn propici perquè un jove lletraferit es formi, prengui consciència de les magnituds que l’envolten i, finalment, es llanci en braços de l’anglofília, paradoxalment gràcies als consells de la seva exprofessora de francès Sofia Ventosa.


       Els Uns del llibre són els autors locals d’aquell entorn, a alguns dels quals (Aravat, Gebellí) dedica extensos estudis que ens permeten albirar, en un discret segon pla, escenes autobiogràfiques. Descobrim un jove Mallafrè presentant Josep Pla al Centre de Lectura. Els protagonistes de la segona part del volum, els Altres, són molt més coneguts: Sterne, Joyce... Però sense els primers segurament les celebrades traduccions de Mallafrè no existirien. Sense el veritable coneixement dels uns, mai no prenem consciència de l’existència dels altres. Malament rai, si només entenem l’alteritat com una fugida! Els textos del volum formen una malla compacta d’interessos lletrats, amb algunes escletxes notables que permeten albirar els secrets del doll verbal de Mallafrè, sempre hedonista, com quan atribueix la seva competència verbal a “la riquesa de la tradició oral dels meus pares, expressada en tertúlies de sobretaula amb versos, acudits, cançons, anècdotes, abundància de frases fetes... tot plegat en un entorn sense ràdio ni televisió”. Aquest aire oral recorre tot el volum i tota la seva producció. Per això, no resulta sorprenent que, en plena anàlisi teòrica dels problemes de traducció, recorri als seus records d’infància: “Traduint Fielding i Sterne, o Joyce i Beckett, se m’insinuaven solucions sentides al germà gran, al mercat de Reus dels dilluns, punt de confluència de girs dialectals, de partides de billar i d’argot de gitanos”. Entre els uns i el altres, Mallafrè dignifica la tasca dels mitjancers.

Màrius Serra. La Vanguardia, 12/8/17

divendres, 11 d’agost de 2017

Estiu 92, estiu 93

¿On eres l’estiu de 1992, quan van inaugurar els Jocs Olímpics? Tots, més o menys, tenim una resposta personal, però amb el temps s’ha anat tornant més difosa i genèrica. El meu record és que aquells dies, amb uns amics, vam anar a veure una jornada d’atletisme. Era una tarda d’entrades barates, de primeres eliminatòries, i a l’estadi no hi havia gaire gent. Uns homes molt corpulents competien en el llançament de disc. ¿O era martell? Aquests dies hem vist milers d’imatges dels Jocs, les mateixes que quan es van commemorar els 10 anys, i els 20. El pebeter, les medalles, els plors d’emoció, la Caballé i Freddy Mercury, amics per sempre... Els millors Jocs de la història, dèiem convençuts. 

Els catalans, i els barcelonins en particular, som molt aficionats a recordar efemèrides. Ens agrada reviure un passat feliç, sobretot si alhora ens inocula una mica de vanitat per al present. Em pregunto d’on ve aquesta afició. ¿És un acte melancòlic? ¿És potser l’escenificació de la vida en un bucle, on tot torna? A vegades és com si tinguéssim més confiança en el passat que en el futur... De sobte fa la impressió que, al llarg d’aquests 25 anys, els Jocs de Barcelona 92 s’han convertit definitivament en una mena de ficció col·lectiva, en un relat del qual tots tenim la sensació d’haver format part, i que ens satisfà perquè aparentment acabava bé.

Un any després, l’estiu de 1993, una altra història tenia lloc: una nena de sis anys, que es deia Frida, veia com la seva mare moria de sida i havia d’anar a viure amb uns oncles i una cosineta, a pagès. Els dies passaven en una mena d’exili afectiu, on l’estima dels seus nous pares, i a estones d’uns avis massa tibats, anava obrint-se camí, guanyant espais d’amor fins que al final sobreeixia a través d’unes llàgrimes inesperades i, tanmateix, del tot necessàries. Estiu 1993, la pel·lícula de Carla Simón, és una ficció basada en uns fets reals, que va viure la directora, però això tant li fa: lluminosa i captivadora, s’imposa a través dels silencis i sobreentesos, però també d’una tendresa a flor de pell. Quan la veiem, tot ens sembla proper, viscut. Més real que els fastos del 92.

Jordi Puntí, El Periódico, 29 de juliol del 2017.

dissabte, 5 d’agost de 2017

1-O (UH, oh), el poema

L’any 97 del segle passat va sortir publicat un dels llibres més excepcionals de la poesia catalana del segle XX: UH d’Enric Casassas. El va publicar, entre Aiguafreda i Centelles, l’Associació Cultural Container 93 8440719, amb il·lustracions de Stella Hagemann. Una dècada després, l’any 7 d’aquest segle, Pagès el va reeditar. UH és un poema d’alta velocitat que configura un univers en ell mateix, que verbalitza el desori i defuig els missatges edificants, entre altres coses perquè no construeix cap història, sinó que l’és. “Tot l’escrividible/ és escrividoble”, hi sosté. Enric Casassas Figueres, poeta, s’escrivia “no no me’n ric/ que és cas cas assassí’t/ figures” abans de canviar-se una lletra del cognom Casassas (ara Casasses) i deixar de ser monovocàlic. Ah. Ara fa vint anys va fer pública la transcripció mecanoscrita del quadern proteic que havia traginat anys i panys per carrers i trens i places i llunes i sols i locals de rapsodes. UH és una rapsòdia, un rap, una inversió del dos, tot un dia de poesia. Nou mil setanta-dos versos emmarcats de vint-i-vuit en vint-i-vuit en tres-centes vint-i-quatre càpsules planes sense numerar, potser per ganes de no fer números o potser per tenir verament tots els números al pap.


A UH Casasses celebra una festa verbal extraordinària, el més semblant a una jam session del verb composta per múltiples peces d’un mosaic que admeten lectures del dret i del revés. Literalment, llegiu i ja m’ho direu: “per sucar-hi melindromes palindros/ per ull llur ep/ ras sap passar/ poc a poc cop a cop/ el baf afable/ sota la tos/ ne mamen/ i ella la llei /i tot i llenya i anyell i tot i tot/ era faré/ nena nen/ o rajar o/ un tro fort nu/ ara ara i la calí ara ara/ un tro fort nu/ o rajar o/ nena nen/ era faré/ tot/ i tot i llenya i anyell i tot i/ i ella la llei/ ne mamen/ sota la tosa/ el baf afable/ poc a poc cop a cop/ ras sap passar/ per ull llur ep/ mata’m ara farà mata’m/ taca’t tacat”. L’agost de 2013 Clara Garí va suscitar que recités UH complet a la Nau Coclea, a Camallera, durant una sessió en la qual es va pondre el sol mentre Casassas (llavors ja Casasses) invocava dadà, babau i els torbadors trobadors alhora, blanquejava l’economia submergida del balbuç i es lliurava al recompte dels tresors ocults, tot afirmant que UH no és un poema riu sinó un poema salmó. Periòdicament s’alcen veus que denuncien el baix relleu de la literatura en català. Només cal exposar aitals portaveus del desastre al crit incontinent del papu Casasses per desmentir-los. Fa feredat per la frescor ignota que l’alena. UH els fa por perquè és un exercici esborronador d’emborrossar-se el rostre amb un vel que no és de maia sinó de mai. A Casasses no li cal cap sofisticat procés elaborador ni tampoc alambins auris per destil·lar el seu crit de papu abocat a “desanalitzar l’atzar/ sobirana/ passió entre/ trair i art”. L’art que propugna és el destí d’un clan que no es vol permetre caure en el clot solemnial de la forma reconsagrada i viu amatent a les anades i vingudes de la marea i de la maria. UH, oh!

Màrius Serra. La Vanguardia 5/8/17

dilluns, 31 de juliol de 2017

RIP per la criogènia

Fa uns dies a Suïssa van trobar una parella en una glacera suïssa. Tots els mitjans en van recollir els detalls, perquè va resultar que la parella en qüestió (Marcelin i Francine, un sabater i una mestra) havia caigut en una esquerda de gel fa setanta-cinc anys, el 15 d’agost de 1942. Ha calgut que la glacera s’enretirés durant dècades perquè els seus cossos sortissin a la llum, en perfecte estat de conservació. La petita dels seus set fills, Marceline, que llavors tenia 4 anys i ara en té 79, va declarar al diari Le Matin que per fi els podran enterrar i que això li donava una gran pau interior. Entre els detalls que han trascendit destaquen els complements que també s’han conservat: la roba d’època, les botes de muntanya amb tacs de goma, les dues motxilles, una ampolla sense etiqueta i un llibre. Ho he buscat pertot i enlloc no he sabut trobar quin llibre era, però seria la bomba que la mestra hagués portat a la motxilla una traducció al francès del relat “Rip van Winkle” de Washington Irving, publicat el 1819.

Irving va aturar el temps amb un recurs infantil, dormint. Van Winkle és un jovial holandès que viu feliç al peu de les Catskill Mountains, al nord de Nova York, treu a passejar el gos i topa amb un grup de neerlandesos vestits amb roba antiga, com si fossin colons. S’afegeix a la festa i beu fins que s’adorm. El seu son s’allarga tants anys que quan torna a la vila encara es creu súbdit del rei Jordi III, aliè al fet que els Estats Units s’han independitzat i l’únic Jordi que compta és el president George Washington. Al relat, van Winkle passa per tota mena de vicissituds fins que una anciana el reconeix. Irving va encetar una explotació de la discontinuïtat temporal després molt imitada, de vegades canviant Morfeu per altres inhibidors de la conciència. Per exemple, una fervorosa comunista alemanya que supera un llarg estat de coma poc després de la caiguda del mur de Berlin protagonitza la hilarant pel·lícula de Wolfgang Becker Good bye Lenin (2003). L’aïllament, abans d’Internet, tenia més cares. Als noranta un anunci de cotxes presentava un ancià espanyol amb pinta de no haver sortit mai del seu poble. L’home preguntava als propietaris d’un 4x4: “¿Y Franco qué dice de esto?” Un anunci que en aquells moments partia de la feliç premissa que el franquisme estava superadíssim i, en canvi, avui no faria cap gràcia. A mi, la troballa de la parella de suïssos congelats em destrossa un mite d’infància: la criogènesi de Walt Disney. Perquè a veure, si han trobat aquests dos pobres suïssos que van morir l’any 1942 joves i saludables “en perfecte estat de conservació” i, tanmateix, només poden enterrar-los, a què treia cap congelar un home de seixanta-cinc anys com Walt Disney l’any 1966?

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 31/7/17

Entradas populares

Compartir