Entrades

Pallassos i camaleons

Imatge
Totes les festes acaben amb un pallasso trist, enfadat o humiliat —això Stephen King ho sap millor que ningú— i aquell moment en què l’home arriba a casa i es desmaquilla és una mena de viatge al fons de la nit. A la festa de les eleccions de dijous, els dos pallassos tristos van ser Miquel Iceta i Xavier García Albiol. Acabada la ballaruca i el bon rotllo, en el cas del socialista, i els acudits cruels de fan del Club de la comedia, en el cas del popular, tots dos es miren al mirall i no entenen res. “¿I ara què en faig de l’Espadaler?”, es deu preguntar Iceta. “¿Qui m’ha robat la cartera?”, deu queixar-se Albiol. Entre els dos partits principals des de l’Espanya de la Transició, només sumen 20 diputats a Catalunya, una misèria. Ells, més que ningú, troben a faltar la defensa d’unes ideologies incrustades en la tradició monàrquica d’Espanya, però molts electors ja no els perdonen la corrupció endèmica als seus partits. 

La festa de la democràcia també ha deixat tocats a Catalunya en C…

Josep Pla i l’embassament

Imatge
Josep Pla és el supervendes d’aquest Nadal. Fa un mes que se’n va publicar un nou títol, Fer-se totes les il·lusions possibles (Destino), i en poc temps s’ha exhaurit la primera edició. El llibre recull textos inèdits, escrits a finals dels 50 i principis dels 60, que havien de conformar un segon volum de Notes disperses, per l’estil del que va sortir a l’Obra Completa el 1969. Les notes de Pla prenen la forma de vinyeta, digressió, apunt del natural, record, comentari, diàleg atrapat al vol... Els lectors que sovintegen la seva obra hi reconeixen l’estil de volums com ara Notes per a Sílvia o Notes del capvesprol. ¿Com és, doncs, que aquests altres títols llangueixin a les llibreries de vell i s’omplin de pols a les biblioteques, i en canvi ara ens delim per les noves notes?

Hi ha unes quantes respostes possibles, esclar, gairebé tantes com il·lusions. Més enllà del pessigolleig de la novetat, més enllà de les ganes de saber el sentit exacte que Pla dóna a la paraula sensualitat, hi h…

Llibertat leptospiròsics

Imatge
Demà és jornada de reflexió. En teoria, en un democràcia tothom és lliure d’expressar les seves idees polítiques. Després dels fets d’octubre, però, això s’ha convertit en una fal·làcia. Els advocats que assessoren les organitzacions amb encausats o empresonats filen tan prim que alguns oradors es veuen obligats a practicar una autocensura delirant. Un parell d’exemples bastaran per capir-ne la magnitud: una alerta per haver dit “país organitzat”, per si la Fiscalia s’agafa al participi i el deriva cap a l’organització, criminal, esclar; o bé la proscripció del terme lluita, per la seva proximitat semàntica a la violència. Estan prohibint els mots. Paraules. Els mitjans públics catalans en tenen tota una llista que no poden dir per referir-se als polítics catalans represaliats pels fets d’octubre. Presos polítics, per exemple. Els uns prohibeixen. Els altres, entomen. Queda clar que el principi d’igualtat trontolla. No és una lluita (sic) equilibrada. Resulta cridanera la prohibició …

Vexil·lologia parlamentària

Imatge
Les pàgines d’internacional informen a bastament sobre les complexes converses postelectorals a Alemanya. La cancellera Merkel és la veu més audible del batibull europeu i l’interès per saber a quins pactes arriba és elevat. Crida l’atenció l’associació que la premsa alemanya ha establert entre els colors corporatius de les forces polítiques i algunes banderes del món. Van començar parlant de la coalició Jamaica perquè els colors de la bandera que branda Usain Bolt coincideixen amb els de les tres forces que van encetar les converses: negre (com la CDU/CSU de Merkel), groc (com els liberals de l’FDP) i verd (com els ecologistes). Atès que l’opció jamaicana se’n va anar en ­orris per la franja groga liberal i el no-és-no de Martin Schulz va començar a trontollar, la premsa va saltar a la coalició Kènia, en al·lusió als colors de la bandera del país africà: negre, roig i verd. El groc liberal substituït pel roig socialdemòcrata fa volar del Carib a l’Àfrica, mentre que la reedició de l…

D'arbres i boscos

Imatge
A finals de juny, sembla que faci segles, vaig assistir a una sessió explicativa per al veïnat del projecte d’arranjament dels jardins de la masia de Can Fargas, al passeig Maragall. Visc tan a prop que hi passo cada dia i fa molts anys fins i tot els vaig trepitjar, quan se’n començava a fer alguna visita guiada amb les explicacions de Desideri Díez. Ara Vila Marguerita, que és com en realitat es deia Can Fargas, ja és una escola municipal de música, després d’anys i panys de lluites veïnals per no deixar-la en mans privades que la volien munyir com una vaca pètria amb usos que l’haurien desnaturalitzat del tot. La primera vegada que vaig participar activament en una acció de protesta a peu de carrer va ser amb els veïns canfarguistes, que cada any tallaven el carrer i hi organitzaven una fira reivindicativa, amb música i parlaments. Una vegada que la vam encerclar amb una cadena humana em va tocar davant del jardí i vaig tenir temps per fixar-m’hi amb més deteniment. Era un veritab…

Barcelona zandinista

Imatge
Entrar en una llibreria i agafar un taxi són, des d’ara mateix, dues activitats complementàries que es poden practicar simultàniament. El taxi en qüestió és de Barcelona, però la llibreria pot ser a qualsevol lloc. Carlos Zanón acaba de publicar Taxi (Salamandra), un novel·lot capaç de permetre’ns ironitzar sobre la ironia d’un dels títols més recordats de Sergi Pàmies: La gran novel·la sobre Barcelona (1999). Zanón, un cinquantí que ha transitat pel gènere negre de manera prou convincent com per rebre en herència el llegat Carvalho, proposa una novel·la de personatges sobre fons urbà. El personatge principal és el taxista Sandino. L’urbs és Barcelona i el taxi, un bon vehicle per transitar-hi, encotxant i desencotxant passatgers diversos. Tot això hi és, de manera remarcablement sòlida, però també hi ha un malestar emocional inexplicable que la novel·la desplega sense psicologismes barats ni sentenciosa grandiloqüència. Sandino, “un taxista que lee libros y al que le gustan músicos q…

Bloody Mary Lliure

Imatge
Dimecres, quarts de nou de la nit. Teatre Lliure de Montjuïc. Llegeixes, com tens per costum, el programa de mà de l’espectacle assegut ja a la teva localitat. Sergi Belbel, responsable de la versió de Maria Estuard de Friederich von Schiller que avui s’hi estrena, signa un text que contextualitza l’obra. Sota el títol “Dones i política” situa Schiller entre el grup de creadors alemanys Sturm un Drang que inaugura el romanticisme. Assegut a la fila tres de la grada B, recordes Alfredo Álvarez, el professor de literatura que us en parlava als Salesians d’Horta. Sturm un Drang, tormenta e ímpetu, us deia. El programa de mà conté un arbre genealògic dels Tudor on queda clar que les reines d’Anglaterra i d’Escòcia eren cosines, tot i que Schiller a l’obra les fa germanes. Belbel en destaca la “batalla de reines”, aquí unes esplèndides Míriam Alamany (Isabel) i Sílvia Bel (Maria). Dues reines de dues nacions en litigi territorial, dos tarannàs radicalment oposats en la política i en l’amor…