diumenge, 16 de juliol de 2017

Subcultura a l'ombra

Aquesta setmana Oriol Soler entrevista a Verbalia.com Eduard Soler, un dels joves creadors del videojoc Aragami, llançat per Sony, i del qual ja s’han venut més de tres-centes mil còpies. L’usuari esdevé un ninja que es mou per les ombres. Aquest és el seu poder, contraposat al poder de llum dels seus enemics, amb qui es relaciona omplint de sentit literal la bella expressió “a mata-degolla”. Si el busqueu a YouTube comprovareu que respon a una estètica manga. De fet, l’Eduard admet unes influències generacionals molt mainstream: Bola de Drac, Naruto i Harry Potter. Aragami és el títol d’una pel·lícula d’acció japonesa dirigida per Ryuhei Kitamura el 2003 en el marc del projecte Duel de pel·lis filmades en una sola setmana i protagonitzades per dos actors que lluiten en un sol escenari. La història del joc comença amb el treball final del màster de creació de videojocs a la UPF-IDEC. Després, van publicar-ne el tràiler a YouTube i allà va començar el fenomen. El següent pas va ser penjar la demo en un web de videojocs indies. Les reaccions van ser tan positives que tres dels cinc estudiants es van plantejar fer el joc. I aquí va començar l’odissea. Una història de superació amb final feliç que il·lustra la cara lluminosa d’a­quest mot que tan sovint fem servir d’arma llancívola: l’emprenedoria. Perquè aquests tres joves han passat, en tres anys, de presentar un treball de fi de curs a codirigir Lince Works SL, una empresa amb dotze treballadors dedicada als videojocs.
En el camí, com si fos el trajecte del seu ninja ombrívol, passen per Barcelona Activa, aprenen a demanar préstecs tous i triomfen al Game BCN, una mena de concurs de talent per a videojocs que finança set projectes amb capital risc de CaixaBank i assessorament d’Incubio. El procés (ai) s’allarga més del previst i arriba un moment que els tres socis es fonen els préstecs de la Generalitat, l’Estat i les famílies. En un últim gir argumental, contacten amb un representant de Sony a Europa i la multinacional els dona els calés que els falten per acabar el joc a compte de drets. Aragami es publica, té una recepció òptima (surt a la pàgina principal de la plataforma Steam) i en poques setmanes poden tornar tots els préstecs. Quan li demanen si els videojocs són subcultura, l’Eduard respon que “dir que jugues a videojocs fa vergonyeta”, però que és qüestió de temps i que “artísticament, un videojoc està a l’altura d’una pel·lícula”. Sobre el procés creatiu, explica el moment genètic quan, amb seu soci Álvaro, es reuneixen en el que anomenen un think tank de Barcelona Activa i s’estan tres dies en plena efervescència: “Jo somiava coses i al llevar-me les escrivia, a l’autobús anava apuntant idees...”. Tres dies anotant somnis que després triguen tres anys a esdevenir rea­litat. Sembla el retrat invers d’una novel·la: tres anys escrivint perquè després en tres dies un editor les posi negre sobre blanc. Llum i ombra, l’audiovisual i l’editorial són el yin i el yang de les indústries culturals.

Màrius Serra. La Vanguardia. 15/7/17

dimarts, 11 de juliol de 2017

Acròstics que juguen

La setmana passada va néixer una estrella del futbol. Un jugador colombià de l’Atlètic Na­cional que va fer un bon paper en un torneig internacional de nom ben curiós: la Copa Mitad del Mundo Sub-18 que se celebrà a l’Equador. Hi va ajudar el nom, encara més curiós, del futbolista: Efmamjjasond González.
Els experts en onomàstica que vulguin associar l’origen del nom a alguna llengua exòtica corren el perill de patir una baixada d’autoestima. Els pares d’Efmamjjasond van decidir batejar-lo així per la via acròstica. Potser són pietosos i saben que molts salms bíblics són acròstics alfabètics (cada vers comença amb una paraula la inicial de la qual és la lletra corresponent segons l’ordre alfabètic, de la a a la zeta). Efmamjjasond també és un acròstic, en aquest cas cronològic, perquè està compost amb les inicials dels dotze mesos de l’any en castellà: E d’ enero, F de febrero, M de marzo, A d’ abril...i així fins a la D de diciembre. Val a dir que el noi es fa dir Jasond, que és més eufònic. Si el coneguessin els poetes Pedrals i Casasses segur que li dirien Segon Semestre, igual com al poeta Sisternes l’anomenaven Divuit (6x3 de Sis i Ternes).
Tots els diaris han destacat que mai no s’havia donat un cas així. A mi m’ha recordat l’enigmàtica història del Siipadais. Als anys setanta van aparèixer al Maresme algunes pintades molt visibles des del tren de la costa que deien “Juegue al Siipadais”. Molta gent en guardava el record però pocs sabien què era el Siipadais. Per un seguit de casualitats, ara fa onze anys me’n vaig fer ressò i l’article va suscitar un munt de correus electrònics. Va costar, potser perquè vivíem en l’era a.T. (abans de Twitter), però al final en vam treure l’entrellat. El Siipadais era un joc de tauler 8x8 que combinava caselles verdes amb roses. Els jugadors rebien vuit peces, cadascuna de les quals amb una funció, i l’objectiu era eliminar les peces del rival. Una mena de precursor de l’Stratego. El joc el va inventar Salvador Oreja Romero i les pintades va ser una simple forma de promoció barata, el que avui en diríem màrqueting de guerrilla. El senyor Oreja havia tingut set fills amb la seva esposa Isabel: Irene, Palmira, Alfredo, Daniel, Alicia, Inés i Salvador. No cal gaire esforç per detectar que el mot enigmàtic de les pintades es va formar amb les inicials de la prole, precedides dels noms dels pares (Salvador i Isabel): S.I.I.P.A.D.A.I.S. La segona de les as de l’acròstic va per l’Alicia, la cinquena filla de la nissaga. Ella em va escriure i va resoldre el misteri, tot afegint que son pare també havia patentat altres invents.
Des que sé de l’existència del futbolista colombià que no puc deixar d’imaginar els pares d’Efmamjjasond González jugant al Siipadais.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 11/7/17

dilluns, 10 de juliol de 2017

Caso, cases, casa, casem, casi

Al Foment Hortenc, els alumnes de l’escola d’adults de teatre van representar, per final de curs, Teatre sense animals, una peça del dramaturg, actor i director francès Jean-Michel Ribes, que Sergi Belbel va estrenar fa més d’una dècada al Romea. Són escenes que flirtegen amb l’absurd sense deixar de tocar amb un peu a terra. En una d’elles, un pare li canvia el nom a la seva filla adolescent (li nega que es digui Monique) i això provoca una ­acalorada discussió durant la qual el pare li retreu que no recordi res del dia que es va casar amb sa mare. L’estupefacció de Monique conforma un gag d’efecte immediat perquè el públic assumeix l’absurd implícit que transporta el retret. L’endemà, veig les fotos del casament de Leo Messi i comprovo que desactiva el marc mental sobre el qual Ribes fonamentava la rèplica, perquè els nuvis apareixen acompanyats tothora pels fills. No es pot dir que Messi i Antonella siguin una parella gaire anticonvencional ni trencadora. Ans al contrari. Passa que la convenció ha canviat. El casament ja no és la porta d’entrada a la convivència, sinó una festa a la carta. Una més de les moltes derives semàntiques d’aquest segle XXI, capaç de celebrar una cursa anomenada Dakar a Amèrica.

Aquest divendres, en el marc incomparable de Can Ribas, a Bigues i Riells, es va (vam, vaig) casar el meu nebot Màrius i la Judit. El fet que ja faci anys que conviuen no els ha impedit recuperar tota la narrativa nupcial, comiats de solter inclosos, i avui mateix entomaran estoicament les cues dels controls de passaports mentre enfilen cap a una lluna de mel esplèndida a Hawaii. El verb casar és transitiu, però la seva transitorietat (no jurídica) és un xic especial. Els capellans o els alcaldes casen la gent, però els pares també casen els fills (“ja hem casat la nena!”) i els interfectes es casen (entre ells). En el cas dels meus nebots, els vaig casar jo. Literalment. Vaig fer de mestre de cerimò­nies a la boda, que és una manera de dir-ho extreta dels fulletons que anuncien actes culturals. No era la primera vegada que ho feia (ja vaig casar la meva neboda Núria amb el David) i ells també repetien (just el dia abans havien passat pel registre amb els testimonis per cobrir el tràmit legal), però és el casament que documenta el reportatge fotogràfic del gran Jordi Ribó. El memorable. La boda de debò. Divendres a can Ribas, a l’hora de declarar el Màrius i la Judit marit i muller, com que la legalitat vigent no m’atorgava cap autoritat nupcial, vaig repetir la fórmula verbal que ja havia funcionat amb la ­Núria i el David: “En virtut de l’amor que sabem que us professeu, els aquí presents us declarem marit i muller”.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 11/7/17

dissabte, 8 de juliol de 2017

Quan al cel hi ha bassetes...

Quan el DNI tenia una entrada per a la professió Joan Brossa es va declarar poeta, el funcionari va entendre paleta i el va renyar: “¿Paleta? Pondremos albañil”. Hi ha noms d’ofici que són usats de manera innoble per menystenir el personal. Pallasso, per exemple. O peixatera, o camioner. Alguns generen frases fetes: fumar com un carreter, tenir idees de bomber, menjar peus de ministre... D’altres són més conjunturals (banquer, tertulià). El gran Joaquim Ventalló, traductor de Tintín al català, va incloure un insòlit “arquitecte” en el reguitzell d’insults que encolomà al capità Haddock. Ves a saber què hi tenia, amb els arquitectes, o si era un acudit privat. Aquesta setmana, arran de la crisi de Govern saldada amb un canvi sobtat de conseller de Cultura, alguns destacats periodistes locals han transferit tot el seu menyspreu al mot sardanista. La seva és una actitud superba, etnicista i lexicalitzada (vegeu Llovet) que mereixeria la participació obligada en un concurs de sardanes revesses, concebudes com un repte enigmàtic que oculta el tiratge. L’objectiu dels dansaires que hi parti­cipen és saber quants compassos formen els curts i quants els llargs, i fer-ne els càlculs sense deixar de ballar. Un enigma de complexitat notable.
A banda del conseller Lluís Puig, que ha provocat aquestes reaccions, hi ha uns quants creadors contemporanis que entomarien amb un somriure la presumpta invectiva dels menyspreadors. Jordi Lara, per exemple. Lara és un dels escriptors més interessants que ha donat la literatura catalana en aquests últims anys i un home vinculat a la sardana, fins al punt que ha dirigit programes com Sardana o Nydia a TV3. A banda, és un narrador molt poderós, que acaba d’enlluernar-nos amb el seu últim llibre: Mística conilla (Edicions 1984), premi de la Crítica Serra d’Or 2016. Va fer un salt el 2008 amb Una màquina d’espavilar ocells de nit (Edicions 1984), un recull de narracions centrades en el món de la sardana. En recordo especialment una que descrivia l’accidentat itinerari d’una cobla, digna de ser portada al cinema per Ken Loach. En una altra, el narrador investigava sobre la figura de Pep Ventura, conegut com el gran reformador de la cobla, un músic nascut a Alcalá la Real (Jaén). Arnau Tordera, líder del grup osonenc Obeses, canta sardanes vestit de cuir i va musicar una representació escènica del llibre de Lara. El talentós Tordera és un músic jove, però només cal anar a la generació immediatament anterior per trobar-hi Roger Mas, autor d’un memorable disc amb la Cobla Sant Jordi Ciutat de Barcelona. Al cotxe, que ja és el meu únic auditori amb lector de cedés, el disc de Mas competeix amb el que la mateixa cobla va enregistrar en directe al Kursaal manresà amb el Niño Josele, un altre que es podria sentir honorat amb l’apel·latiu de sardanista. I encara, si ens enfilem a una generació anterior, emergeix la proposta de Santi Arisa: Sardanova. El taló d’Aquil·les d’alguns cosmopolites de saló és la cultura dita popular. Aquella que sap, abans de mirar les isòbares, que “quan al cel hi ha bassetes, a la terra pastetes”.

Màrius Serra. La Vanguardia. 8/7/2017

dimarts, 4 de juliol de 2017

Tot il·luminant Xavier Gafarot


El vespre de Sant Pere hi va haver una pluja de premis a la immortal ciutat de Girona. Als defores, allà on s’alça l’Auditori-Palau de Congressos, Felip VI entregava els premis de la Fundació Princesa de Girona, en presència del president de la Generalitat, Carles Puigdemont, i d’altres il·lustres convidats. A la Fontana d’Or, en plena ciutat vella, el Gremi de Llibreters lliurava els premis del Memorial Pere Rodeja, en al·lusió al llibreter que durant anys va regentar la Llibreria Geli, en presència del regidor de Cultura, Carles Ribes, i d’altres convidats també il·lustres. Les cerimònies devien ser similars, amb parlaments i el lliurament dels guardons. A la Fontana d’Or, el pregoner va ser el periodista Jordi Grau i els premiats, la llibretera vilanovina Rosanna Lluch i el director de premsa Xavier Gafarot. A l’Auditori, el parlament que trobo reproduït pertot va ser de Felip VI, però em costa trobar informació sobre els guardo‐ nats. Els uns premien el foment del llibre i els altres la capacitat d’innovació. Previsiblement, les dotacions són incomparables, però no és pas això el que provoca aquest article. Hi ha més diferències previsibles (l’endemà al matí el parc de la Devesa encara era tancat i hi pul·lula‐ ven desenes de mossos d’esquadra), però la diferència que em sembla més significativa és lumínica. Hi ha premis que es convoquen perquè els focus il·luminin el convocant i n’hi ha d’altres que aspiren a il·luminar els premiats.

El Memorial Pere Rodeja és d’aquests segons. I resulta significatiu que enguany, a banda de posar el focus sobre una experimentada llibretera vilanovina filla de llibreter (Rosanna Lluch va dedicar el guardó a son pare), hagi reconegut per primera vegada la tasca d’un profes‐ sional que es dedica, justament, a treballar perquè els focus il·luminin els altres. Acostumat a exercir les discretes funcions d’un cap de premsa, quan la llum dels focus va il·luminar les perfilades patilles de Xavier Gafarot, el vam sentir descriure, amb lucidesa i un punt emocio‐ nat, la complexitat de la seva feina d’intermediari entre empreses editorials i mitjans de co‐ municació. En el seu cas, tothom en destaca l’eficiència, la discreció i la mà esquerra impres‐ cindible per navegar sense estavellarse pel mar d’egos, presses i pressions de la indústria edi‐ torial. Els responsables de comunicació treballen en un segon pla de complex acoblament amb molts altres plans que reivindiquen ser els primers. Però hi ha una qüestió prèvia bàsica que tots els autors que hem treballat amb Xavier Gafarot apreciem especialment: la seva pas‐ sió lectora basada en la naturalitat, sense cap afectació ni desídia. El primer pas ha de ser sempre llegir. Després ja vindran els focus. Encara que de vegades, enlluernen tant que acaben eclipsant els premiats. L’enhorabona a tots ells. 

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 4/7/17

dilluns, 3 de juliol de 2017

El foment de l'escriptura

Els exàmens de selectivitat han esdevingut una font periodística de temes socioculturals. Cada any en trascendeix algun aspecte, ja siguin preguntes que popularitzen termes (el cas emblemàtic de la catàfora) o, com enguany, consideracions sobre el grau de dificultat (l’elevat percentatge de suspensos en filosofia). Les fluctuants notes de tall acostumen a marcar la cotització de les carreres més cobejades amb precisió bursàtil i els alumnes que obtenen les qualificacions més altes a cada demarcació electoral tenen el seu moment de glòria mediàtica. Després de la selectivitat, quan l’alumnat es dissol a les procel·loses aigües universitàries, decau el seguiment informatiu de graus, postgraus i màsters de tot pelatge, a menys que es produeixi un fet excepcional. Gens excepcional és el que provoca aquest article. Ningú no sap com ha estat, però el cert és que el nombre d’exàmens de tipus test corregits per una màquina ha anat creixent fins al punt de ser un monocultiu en segons quines carreres. Els que tenim fills en edat universitària, sobretot en els primers cursos, de vegades tenim la sensació que es passen els cursos examinant-se de la teòrica del carnet de conduir. Aquest monocultiu avaluador implica que un dels aprenentatges més ràpidament assolits és l’estratègia perquè en ocasions deixar una pregunta en blanc penalitza menys que arriscar-se a respondre-la malament. Estem formant experts en teoria dels jocs?


       Pot semblar que els exàmens tipus test estan circumscrits a les assignatures més tècniques, però una simple enquesta entre una cinquantena d’amics, coneguts i saludats que actualment cursen carrera provoca moltes sorpreses. Al costat de les diverses branques de Biologia (UAB, UdG), Economia (UAB, UPF), Veterinària (UAB), Farmàcia (UB) o Enginyeries diverses (UPC), m’han respost estudiants de Psicologia (UAB, UB), Logopèdia (UAB, VIU) o Infermeria (UAB, UPF) que xifren en un 90% els exàmens tipus test que fan. Fins i tot en disciplines tan discursives com Sociologia o Periodisme el percentatge frega el 50%! Aquesta setmana el poeta Josep Pedrals va publicar un tuit que feia “Aunque ABCD, a vece’ no da”. Doncs això. Tanta creueta no dona per a gran cosa. L’esforç de redactar és directament proporcional a l’esforç de llegir, desxifrar i valorar el discurs. Si no exigim dels nostres universitaris que sàpiguen redactar, qui ho farà? Després ens posem les mans al cap pels baixos índexs de lectura. Ja em faig el càrrec que la vida del professor universitari és dura, i que el noble art de la correcció no resulta gaire apassionant, però potser hauríem de tancar en un correccional les màquines correctores de tests fins que no aprenguin a valorar un text correctament redactat, per exemple sobre filosofia.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rumr-um 3/7/17

dissabte, 1 de juliol de 2017

Maltractar verbalment

Avui s’inaugura el Grec amb la Dresden Frankfurt Dance Company i comença una pluja de propostes escèniques. Les estrenes se succeeixen, fins al punt que podríem reescriure l’agenda d’una feliç masovera: dilluns, llums com les que il·luminaran les T de Teatre al Romea amb E.V.A. la peça que Julio Manrique, Marc Artigau i Cristina Genebat han escrit per celebrar els quatre quarts de segle de les Teteatreres; dimarts, schnaps a la Villarroel per preparar el cos abans de veure la reposició de Paraules encadenades, de Jordi Galceran, dirigida per Sergi Belbel i ara amb Mima Riera segrestada per David Bagés; dimecres, nespres a la Beckett, perquè dins del Grec s’estrena Un tret al cap de Pau Miró, amb un triumvirat femení d’alt voltatge: Emma Vilarasau, Imma Colomer i Mar Ulldemolins. Justament Vilarasau és qui va protagonitzar, ara fa vint anys i al costat de Jordi Boixaderas, Paraules encadenades, un dels primers textos de qui, amb El mètode Grönholm (2003), trencaria tots els sostres de difusió de la dramatúrgia catalana.

Batalleta: quan el 93 Galceran, company de promoció a Filologia, començava a imaginar Paraules encadenades, em va trucar per demanar-me un tipus de joc de paraules que li servís a un psicòpata per torturar una dona que tenia segrestada. Jo llavors tot just reunia exemples de les cinquanta modalitats de joc verbal que el 2000 vaig aplegar a Verbàlia. Recordo que vaig enviar-li per fax (quins temps!) tres fulls amb tres modalitats de jocs exemplificats. Un era el de les paraules encadenades que va acabar triant per establir la tòxica relació entre els seus personatges, però de les altres dues propostes no en recordo res. Grrr. Aquells faxos viatjaven en paper tèrmic, de vida tan efímera com la paraula d’un governant. Recordo haver sentit un gran orgull de company quan Paraules encadenades va guanyar el XX Premi Born de Teatre (1995), després el Serra d’Or de la Crítica (1997) i, sobretot, quan el 1998 es va estrenar al Romea, després que Galceran ja hagués trencat el gel triomfalment amb Dakota (1996). A la sortida d’aquella estrena al Romea recordo que un prestigiós crític teatral i millor persona em va confessar que havia patit molt i que mai no gosaria quedar-se sol amb un paio com Galceran. Fi de la batalleta.


A totes les ànimes benintencionades que sovint m’aborden per agrair-me que jugui amb la llengua i, sobretot, que faci jugar la gent amb les paraules, els convé saber que, tot i la seva bona premsa, el llenguatge verbal pot ser un instrument de tortura d’una crueltat extrema. No debades el primer gran crucigramista anglès, Edward Powys Mathers (1892-1939) va triar el pseudònim de l’inquisidor espanyol Torquemada per signar els encreuats críptics a The Observer. Es vantava de torturar els seguidors. El seu exemple va inspirar els substituts, que també van adoptar noms d’inquisidors: de 1939 al 72 Ximenes (Derrick Somerset Macnutt) i del 72 fins ara Azed (Jonathan Crowther), bifront de don Diego de Deza.

Màrius Serra. La Vanguardia. 1/7/17

Entradas populares

Compartir