Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: febrer, 2009

Encomanar?

La nova campanya institucional de promoció lingüística es fonamenta en dos elements: l’auge del musical d’estètica bollywoodiana i el concepte de transmissió que recolza sobre el verb encomanar. De la música, no en diré ni gall ni gallina. La cartellera barcelonina en va plena, de musicals, la majoria dels quals cantats, ai, en castellà. És l’ús d’encomanar, el que m’interessa. S’aposta per un sinònim positiu de contagiar. Va bé. Els refredats s’encomanen, però l’optimisme també i les rialles més sorolloses són encomanadisses. Si fossin contagioses remetrien a malaltia. Encomanar també significa “confiar a algú de fer alguna cosa”. Quan la Secretaria de Política Lingüística va encarregar aquesta campanya a uns creatius, els la va encomanar. Els devia demanar idees per mirar de combatre un tic nefast propi dels esclaus lliberts: més d’un 70% dels catalanoparlants canvien de llengua de manera automàtica quan algú se’ls adreça en castellà. Al capdavall, els creatius es van encomanar a l’…

Bollywood.cat

Un setanta per cent dels catalans canvia de llengua davant d’algú que no parla en català. Si a més es coneixen en un idioma determinat (“¿Cuánto? “Sesenta y la habitación”), aquest serà l’habitual entre ells per sempre (“Vuelve cuando quieras, mi amor”). Per això, la Generalitat porta a terme la campanya “Encomana el català”, amb un anunci inspirat en els musicals de Bollywood, que són rosats i ingenus com les pel·lícules de Marisol. L’anunci no es queda enrere: en un forn, hi entra un home d’aspecte morú, amb els cabells arrissats i una barbeta retallada. En comptes d’agafar la barra de ferro amagada sota el taulell, el forner pregunta: “Què li puc fer per berenar?”. Per què, per berenar? Potser l’home hi entra a demanar feina o bé una signatura per reclamar la construcció d’una mesquita davant del forn. Si fos així, el forner s’hi hauria negat i iniciarien un debat encès –no en català, a l’aula de català per adults no han arribat a la lliçó dels insults-. Al carrer, una noia demana …

Terra de premis

Semblava una broma. El primer cop que ho vaig llegir, vaig pensar que era un article copiat de la revista satírica The Onion. Després vaig veure l’entrevista per internet i em va semblar un gag inèdit del Polònia. Però no, era la vida real. Resulta que la setmana passada l’Agència Catalana de Notícies va entrevistar Xavier Bru de Sala, president del nou Consell Nacional de la Cultura i les Arts. Durant la conversa, Bru de Sala va revelar la primera mesura que impulsarà el Consell: crear un nou premi honorífic. Ell en va dir “una distinció pròpia” i després ho va argumentar: “Si hem de procurar l’excel·lència, ha arribat un punt que la Creu de Sant Jordi..., està molt bé però té un cert aspecte de confeti. [...] Ara ja no se sap ben bé si és cultura”. Tot i que encara no estan definits els criteris, doncs, hem de deduir que el nou premi del Consell serà honorífic, ja que substituirà o completarà la famosa Creu, però això sí, sense confeti. Les rialles i les celebracions són per al popu…

L'ala, tocada

Al TN de TV3 del dissabte passat es va fer rebombori amb una ponència presentada a les recents Jornades de Pediatria Ambulatòria a Barcelona, segons la qual hi ha entre un 25% i 50% de possibilitats que els fills de gent que hagi tingut o tenen problemes mentals en tinguin al seu torn, fins i tot en el cas dels trastorns no hereditaris. Vaig saltar de la cadira i em vaig posar a cridar el nom del porc a qui fos que hagués esbombat aquesta hipòtesi gens probable però capaç d'angoixar -ni que fos durant uns minuts del prime time- tots els pares que hàgim patit algun dels trastorns al·ludits i sobretot els que, abans de ser pares, hàgim consultat psicòlegs i psiquiatres fiables justament sobre aquest tema i que hàgim estat informats -tal com se'm va informar a mi- que hi ha tantes probabilitats que els nostres nens pateixin els nostres trastorns com que es converteixin en viviseccionistes o en fans de la Rosa Díez. És més, lluny de ser perillosos, els pares extrastocats -com que …

Teen Spirit

By an offhand coincidence my copy of last month's Catalonia Today, with its cover story on Picasso (Andalusia, 1881 - France, 1973) arrived on the very day I started to read my first book ever about this painter, written by an author quoted in the opening sentences of the lead article in question: Josep Palau i Fabre. His 'Picasso i els seus amics catalans' (1970) describes the painter's life as a young hopeful in Barcelona. Having always regarded Picasso as a century-straddling, almost timeless figure, it was an eye-opener to discover that when he was a teenager he spent much of his time hanging out in bars with a bunch of other young prospects, uncertainty weighing heavily on their aspirations to future greatness. Among his chums – most of them forgotten today - was Ramon Reventós, whose short stories Picasso would illustrate 50 years later. And Jaume Sabartés, who at 19 finally gave up writing poetry in order to become a full-time Picasso devotee. And Benet Soler th…

El calzador calzado

El ruidoso descabalgamiento del ministro Bermejo ha tenido diversos efectos colaterales que la pléyade de analistas políticos no ha dejado de señalar. Dos de ellos son lingüísticos: la demoledora eficacia del lenguaje culto y la no menos demoledora plaga de los tópicos. La palabra sabia que muchos han aprendido es cinegético (de la caza), vocablo de origen griego que yo creía derivado de movimiento (como el cine) pero que el etimólogo Bruguera da como compuesto de perro (kyon, kynós) y conducir (ágo). En boca del nuevo ministro Caamaño (gallego de Cee), el término cinegético adquiere un fulgor mucho mayor que si hablase de caza. "Puedo adelantar que el arte cinegético no es una de mis actividades", declaró. He ahí la importancia de la sutileza verbal y una razón de ser del eufemismo: su uso irónico. Justo al otro extremo se halla el tópico del "cazador cazado" que estos días ha proliferado en tantos titulares. Hagan la prueba. Tecleen en la ventana rectangular de r…

Un Carnestoltes possible

Un dels escassos àmbits on no es celebra el Carnestoltes és la ràdio. Tampoc a les caixes d’estalvis, amb un sentit de la prudència que els honora, perquè veure el director de la teva sucursal disfresssat de Phantomas no seria gens tranquil·litzador. Però a les escoles, mercats, botigues, ateneus, esplais i tantes altres entitats no deixen decaure aquesta tradició, sense una raó no del tot clara. Potser en alguna ràdio, els empleats hi acudeixen amb màscares i vestits llogats a Menkes, encara que no és el més comú. No concebeixo Víctor Ollé, el tècnic de so de RAC1, recobert de mongetes verdes, disfressat de Jack i la mongetera. A tot estirar, uns reporters radien en directe la rua de la seva població, exultants perquè no s’han hagut de disfressar de transsexuals acabats d’hormonar. Però la ràdio, en ella mateixa, no hi contribueix amb l’enginy, la pedreria, la xaranga, l’alegria xiroia i la manca absoluta de ridícul que exigeix, amargament, el Carnestoltes. De petit em van disfressar…

La fraternidad de Elna

La historia de la suiza Elisabeth Eidenbenz es poderosa. Como tal vez sabrán, regentó una maternidad en la localidad norcatalana de Elna entre 1939 y 1944, cuando fue clausurada por los nazis. Eidenbenz veló por las vidas de 597 bebés que nacieron en su residencia, regida por una fundación humanitaria de capital suizo. Fundamentalmente, eran hijos de las internas en los campos, por decir algo, de refugiados republicanos de Sant Cebrià, Argelers y Ribesaltes. Assumpta Montellà publicó, hace ya más de tres años un trabajo de investigación periodística que reseguía múltiples hilos de una historia tan coral como esta. El libro se tituló La maternitat d'Elna (Ara Llibres) y pronto se convirtió en un fenómeno. Su prosa precisa, ya trasladada a otras lenguas, transmitía con eficacia el choque emocional que implicaba mezclar la perversión de la guerra (como en todas las guerras) con la inocencia de la vida (como en todos los nacimientos). Se da la circunstancia que en estos últimos años d…

Veintitreses de febrero

Una conocida de origen ucranio me pregunta si aquí el día 23 de febrero ha sido fiesta alguna vez. Su curiosidad me sorprende. Le digo que no, pero insiste. Ha leído alguna cosa en uno de los diarios gratuitos que son su único enganche a su país de acogida. Algo relacionado con uniformes militares. Intento explicarle que, décadas atrás, hubo un intento de golpe de estado, pero tengo la certeza absoluta de que no me sigue. Tiene mi edad, pero su dominio del castellano es muy precario, por no hablar de su catalán, que se limita a la palabra adéu. Procede de una familia de campesinos rusófonos, y se siente antes rusa, e incluso soviética, que ucrania. Su marido emigró hace quince años y ella se reincorporó, junto al hijo de ambos, hace seis. Desde entonces no ha podido volver a su país. Pero ve a sus padres cada semana y habla con ellos por videoconferencia, Skype mediante. En casa, consume tele rusa y webs rusas, no escucha radio alguna y la única información de proximidad que le lleg…

Mirar a càmera

Jade Goody, l’anglesa de 27 anys malalta de càncer terminal que aspira a vendre la seva agonia a la televisió, està rebent ofertes de diverses cadenes. Es parla de dos milions d’euros. Si no fos perquè Goody és cèlebre pel seu pas per “Big Brother”, les televisions, per abaratir costos, potser haurien fet un càsting de cancerosos. Però és a ella que volen, perquè només desperta l’expectació quan es mor algú que prèviament s’ha guanyat l’estima o la repulsa dels espectadors. Que és el seu cas, gràcies a les actituds racistes exhibides a “Big Brother”. Una voluntària d’Intermón no és tan entretinguda. Goody vol vendre l’exclusiva de la seva mort, amb agonia inclosa –encara no sabem si amb públic convidat-. Abans que s’esquincin les vestidures, els recomano una mica de calma (o que es treguin el jersei). La noia vol destinar els diners als seus dos fills, perquè tinguin l’educació que ella no va rebre. És una dona adulta i lliure de prendre la decisió més convenient. Cadascú encara la m…

Sostenibilitat?

Ja fa anys que el concepte sostenible s’aplica a tort i a dret. Es tracta d’apostar per models sensats que no esgotin els recursos que els fan possibles. Models d’explotació que defugin la depredació sistemàtica que només s’atura quan ja no queda res. En aquests temps de crisi draconiana, es parla molt del creixement econòmic insostenible que ha precedit el paf de la màgica bombolla immobiliària. Les nostres autoritats també aposten, amb el rictus facial de les grans ocasions, pel turisme sostenible, sense que quedi gaire clar si es refereixen a sostenir-ne el flux constant o bé al tipus de turisme que ens arriba. Tard o d’hora, en tots els camps ens acaben parlant de sostenibilitat. De vegades sense que vingui gaire a tomb. La sos-te-ni-bi-li-tat com a gran remei de tots els mals. Sis síl·labes que, encastades al mig d’un discurs, provoquen un alentiment prosòdic que infon una nefasta afectació al missatge. De totes les sostenibilitats que he sentit reivindicar, la que més em crida l…

Sense vergonya

Aquesta setmana Mònica Terribas, directora de Televisió de Catalunya, va participar en un acte a l’Ateneu i, cosa estranya en un càrrec públic, va fer autocrítica. A internet (Vilaweb) se’n pot veure el vídeo. Entre d’altres qüestions, va parlar-hi de la llengua que s’escolta a la televisió, i que segons ella “reflecteix una cosa que passa al carrer: que el català s’està empobrint”. En gran part, va dir, perquè “estem molt més impactats que abans pel castellà en presència audiovisual”. Després va venir el mea culpa: “¿Hi ha revisions lingüístiques de tots els textos? Sí. ¿Hi ha conductors que no en fan cas? Sí. ¿Hi ha gent que li revises un text i l’endemà el diu malament? Sí”.

El diagnòstic és molt acurat, i està bé que es detecti, però em temo que no hi ha solució i ens espera un futur sense pronoms febles i barbarismes que no tenen desperdici. Pot ser que les errades es corregeixin en els programes gravats, però quan l’emissió és en directe, el locutor salta sense xarxa.

En el fons,…

La tornada de tot

Al número actual de la revista en anglès Catalonia Today hi ha un debat entre jo i un altre resident britànic a Catalunya, en Malcolm Mudie -que no conec personalment- el qual, si fa no fa, repeteix la llista de greuges lingüístics que tants nouvinguts comunitaris ens han anat recitant (sense, però, la intel·ligència cortesa del senyor Mudie) des del dia que van començar a viure aquí tot l'any: que la llengua catalana no és només divisiva i insolidària -per naturalesa- sinó que fa més nosa que servei en tots els àmbits i sobretot al de l'escola, on el seu ensenyament és una imposició del tot intolerable. Es nota clarament que, per cortès que sigui, en Mudie no canviarà pas ni una iota d'aquestes opinions. Havent llegit el diàleg, la meva companya va precisar: "Ni tu tampoc. Perquè ell viu a Espanya i tu, a Catalunya. I punt". Avui en dia, almenys no estic pas sol: ja hi ha milers de britànics que també se senten com a casa en aquest país, lliures de la displicènc…

Sardanisme de risc

Quan algú es burla de la sardana, sabem que tenim davant un carallot. No dic una simple broma, una ironia enginyosa, sinó un menyspreu àcid, sistemàtic, borreguer i amb ínfules cosmopolites. A molts catalans, la sardana tant se’ls en dóna. A d’altres, els agrada i els commou. Sempre hi ha algú que, havent llegit “La cultura del catalanisme” de Joan-Lluís Marfany, ens adverteix que és una tradició inventada, com si això la situés a l’alçada del hula-hop. Totes les tradicions són inventades. Sense anar més lluny, el correfoc també ho és, junt amb el seu nom, i data dels anys setanta –si m’equivoco, que els diables o Llucifer mateix em corregeixin-. Sempre he cregut que s’hauria d’aixecar una estàtua eqüestre de l’home que es va inventar la tradició de la crema de Sant Josep. Probablement es deu a la creació feliç d’un canonge. Tant de bo algú s’inventés la tradició de, un dia a l’any, repartir pel carrer torradetes amb caviar (que en podríem dir el caviarot). De seguida es convertiria e…

Llibre de Meravelles

A l’inici d’aquesta esplèndida novel·la que és L’encantadora de Florència, un polissó que s’ha amagat en un vaixell pirata és descobert i portat davant del capità. Veient el perill de mort, el noi sap encisar el pirata amb els seus trucs i aquest li acaba ensenyant els tresors que porta a bord. Aleshores el narrador ens descriu les meravelles, entre les quals hi ha “un llibre hexagonal relligat en pell de Terra Santa”, “un dels ‘segells’ críptics de la civilització de la Vall de l’Indus” o “un diccionari de la llengua desapareguda de l’istme de Panamà, els parlants de la qual s’havien extingit amb excepció d’una vella que ja no podia pronunciar bé les paraules perquè no tenia dents”. Vet aquí un bon exemple de l’habilitat narrativa que Salman Rushdie desplega al llarg de la novel·la. N’hi hauria prou referint-se a la llengua de l’istme de Panamà per convocar un aire de llegenda, però ell sap reblar l’efecte (i alhora subjugar-lo) amb una anècdota burlesca: queda un parlant, sí, però é…

COMERÇ JUSTICIER

Una amiga meva barcelonina acaba de rebre un PDF i un PowerPoint d'una col·lega madrilenya, la qual l'ha advertida: "Esto es lo que circula por Madrid". El PDF és una d'aquelles llistes extenses de productes catalans per boicotejar, des dels bolquers Ausonia fins a les compreses Evax, passant per les pizzes intergeneracionals de Casa Tarradellas. El PowerPoint, per la seva part, recomana als espanyols -atès que la Generalitat podrà recaptar el 100% de l'IVA sobre els productes catalans, segons consta al nou Estatut- que facin "comercio justo: compremos productos del resto de España o incluso extranjeros". Els catalans, rebla, no es poden enriquir a costa de les regions més pobres: "¡Que trabajen!". Ho recalca amb l'ús repetit d'un infogràfic en què unes fletxes que representen quantitats ingents de diners surten de totes les comunitats autonòmiques -Ceuta i Melilla incloses- i acaben els seus trajectes onerosos al pèrfid Principat,…

Carallet?

El president Pujol sol posar d’exemple el terme gilipollas per criticar la castellanització. Cita el cas del personatge homònim de la factoria Buenafuente, encara que ja fa anys que l’Andreu treballa en espanyol i que l’actor Carles López encarna altres personatges, entre els quals l’estel fugaç de Chikiliquatre. En Pujol retreu Buenafuente que no trobi termes catalans igual de graciosos per batejar-los. En comptes de gilipollas, proposa carallot. L’última vegada que ho ha deixat anar ha estat en el diàleg amb Quim Monzó que va organitzar el seu Centre d’Estudis. Pujol té raó. Hi ha termes com carallot o xitxarel·lo (sinònim de chiquilicuatre), que podrien tenir el mateix èxit social que els originals castellans. O més i tot. Però si els guionistes de can Buenafuente no comparteixen aquesta sensibilitat per buscar-los, ja pot anar-se’n queixant. El problema no és la castellanització d’alguns termes sinó el to general del català. Molts mallorquins han interioritzat un munt de castella…

GUTTERSNIPED

I've just started to lie down in a bed made by myself and it already feels uncomfortable as hell. I knew what I was letting myself in for, so I thought, when I told the publisher that the next non-fiction book would be about racism. After all, I'd been surrounded by it all my life, racism being, as it were, very much in the European air. Wayward racist thoughts had occasionally even slipped into one of my ears, shaming the brain before they came thankfully out of the other. I'd also read plenty about slavery and lynchings in the US and more conversant even, I was, with the Shoah, including all the years of beard-cutting and shop-boycotting that preceded the bullets in the nape and the shoves into pitch black chambers.
Nonetheless, I was surprised, having begun to lower myself into the collective mental sewer of my chosen subject, just how unplumbed its depths were. None deeper, than those which revealed how the perpetrators of the above-mentioned crimes felt fully justifie…

Contents i enganyats

No vaig poder veure amb prou serenitat d’esperit “23-F: El día más difícil del Rey”, de TVE, perquè sovint m’aixecava de la butaca exaltat tot cridant “Visca el rei!”. L’endemà, els veïns em van saludar amb una certa prevenció, excepte una senyora molt simpàtica que vota el PP, que em va dedicar un dels seus millors somriures. Ben escrita per Helena Medina i ben dirigida per Sílvia Quer, la sèrie reconstrueix el cop d’estat i, per primera vegada, a TVE es ficciona el rei Joan Carles (Lluís Homar, un rei ensucrat, al qual només li faltava dur una samarreta que posés “Soy demócrata, ¡casi ná!”). Entre els dos capítols, va recollir una mitjana d’un 33 % de share i gairebé 7 milions d’espectadors. Fa uns quants anys, en unes classes de guió, vaig demanar als alumnes (tots llicenciats universitaris) que endrecessin cronològicament els fets del 23-F. Vaig haver de suspendre l’exercici, perquè no tenien la més remota idea de com havia anat. Sabien que hi havia hagut un cop d’estat, coneixie…

La veu de Blossom Dearie

Les necrològiques que es publiquen als diaris són l’antesala de l’oblit. ¿Va ser Josep M. de Sagarra qui ho va escriure? Si no va ser ell, era algú de la seva quinta. En aquella època en què la informació arribava més lenta i escassa, l’encertava de ple. Avui dia, no obstant, fa la impressió que passa a l’inrevés: els obituaris rescaten la memòria de certes persones. Ha estat el cas de la pianista i cantant Blossom Dearie, que va morir dissabte passat a Nova York, als 84 anys. Va morir de mort natural, deia la necrològica de The New York Times. Va gravar el seu últim disc l’any 2000 i, tot i que feia anys que estava retirada, els amants del jazz cantat, de Cole Porter, Jerome Kern i tants altres, la recordaran fàcilment. Blossom Dearie solia aparèixer en les antologies de grans dives del jazz, sens dubte gràcies a la seva particular veu. Cantava en un to molt agut, lleuger, adormidor, gairebé infantil, que sabia modular segons la cançó: a vegades era la noia ingènua que no comprèn els…