Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: juny, 2009

Gamberrada internàutica

A Noticias Cuatro, expliquen que el 20 de juny es va celebrar el dia de l’espanyol arreu del món. Sempre la mateixa petulància, m’agradaria veure’n els festejos a Groenlàndia (ninots de neu amb una xibeca a la mà –un homenatge al botellón-, óssos polars amb cartellets penjats que diuen “¡Me gusta el español!”). Al carrer Alcalá de Madrid, van repartir tot de cartrons amb paraules escrites com ara abrazo, beso, sonrisa, totes elles entendridores, que descriuen a la perfecció l’activitat del Club Riviera de Castelldefels. Per la xarxa, en canvi, els internautes van votar la seva paraula favorita i va guanyar malevo, que és un vocable argentí que vol dir “pinxo i buscabregues”. El presentador va comentar, entre perplex i dolgut, que ell s’hauria esperat que guanyés una paraula com ara añoranza. Encara com no va dir libertad, solidaridad o amor (però mai jurisprudencia o sodomía). A mi, en canvi, em va agradar que sortís malevo, vaig sentir com corria una ventada d’aire fresc. La veritat …

Maleïdes promos!

A la promo de El paisatge favorit de Catalunya, l’altre dia, referint-se a la Vall d’Aran, van proclamar: “Des de la vall més atlàntica del Pirineu català”. Alto, em vaig dir: una vall, o és atlàntica o no ho és. Una de dues. Potser la vall de Ribes es converteix en una mica atlàntica si t’hi cruspeixes una dotzena d’ostres de Bordeus? No, tot i que m’agradaria provar-ho. A més a més, la Vall d’Aran és l’única vall atlàntica de Catalunya. No sé si buscaven desconcertar-nos o bé enganyar-nos. Irritat, vaig agafar un gos de ceràmica de mida natural i el vaig estavellar contra el terra amb ràbia.
L’endemà, enraonant amb el psicoterapeuta vaig entendre el mecanisme intern del meu acte violent: fa temps que odio les promos. Aquelles veus en off llepades, aquells encadenats, aquelles músiques. Hi veig el què si anuncien un programa nou, el presenten i ens recorden l’hora i el dia d’emissió. Però, una promo d’un dramàtic de televisió en què se’ns avancen moments culminants del capítol que veu…

Dóna'n la culpa al 'boogie'

Des del moment en què els iPhones de mig món van divulgar la notícia, la mort de Michael Jackson va dominar la informació i els fòrums d’internet. Les dimensions del mite popular es podien rastrejar en la mida i el gruix dels titulars. Les frases més utilitzades per classificar-lo eren “icona del pop” i “rei del pop”. Jo vaig buscar el titular del diari francès Libération, que se sol posar creatiu quan anuncia la mort d’algun famós, i no em va defraudar: “Michael Jackson, dernier thriller”, s’hi llegia. Jackson és potser el primer gran mite mediàtic que mor a l’era de Youtube, i tot l’arsenal de fotogaleries, cançons i vídeos es va posar en marxa per recordar-nos el seu pas per aquest món. Unes quantes hores abans havia mort la bella actriu Farrah Fawcett, però l’àngel de Charlie va passar irremeiablement a un segon pla. Segons Trends, el mesurador de consultes de Google, la frase més buscada durant moltes hores va ser “Michael Jackson died”. Només abans la seva presència a la xarxa h…

Precoz o tántrico

Lo de los fichajes de este verano es una cuestión sexual. Florentino Pérez se ha revelado como el rey de la negociación precoz mientras que Txiki Begiristain se dedica al tanteo tántrico. Se comprende que, tras una temporada triplemente triste, los madridistas se murieran de ganas por ligar, aunque fuera pagando. Los subidones de Kaká y Cristiano Ronaldo han sido claros ejemplos de precocidad, fruto del deseo incontenible tras un año de tristeza. Florentino ha prescindido del tanteo y se ha lanzado al tonteo. La derrama por Cristiano es de tal magnitud que incluso ha dado nombre a una nueva unidad monetaria entre inversores dicharacheros. La nueva estación de cercanías de la Puerta del Sol, por ejemplo, ha costado 5,7 cristianos, mientras que el nuevo plan de cercanías que el ministro Blanco (ay) vino a presentar a Barcelona estará dotado con 40 cristianos. Lo que está claro es que el cristiano, como unidad paralela de la zona euro para obras públicas, resulta excesiva para referirse …

Xou mogut

En entrar a L’Auditori per fer-hi una petita prova de so, algú em va dir que havia d’esperar el Màrius perquè “ell és el director”. “O sigui”, em vaig dir mentre el mateix Màrius em guiava cap al faristol des d’on jo havia de recitar, “ara resulta que a més de ser l’inventor, el guionista, el relacions públiques, el coordinador i el presentador d’aquest espectacle, el Màrius també n’és el director”. Aquell mateix vespre –diumenge passat per al lector– 1.600 persones van assistir en directe a l’espectacle en qüestió i moltíssimes més van poder veure’l al Canal 33: un xou tan excepcional com benèfic dit Mou-te pels quiets, els beneficis del qual han anat directament a les fundacions Nexe i Guimbarda, especialitzades en l’atenció a nens pluridiscapacitats com ara el Lluís Serra, fill del Màrius i protagonista inconscient però suprem de l’últim llibre d’aquest, Quiet, en el qual la vida amb el Lluís es converteix, per dir-ho així, en la vida amb tothom. A més de muntar el Mou-te –amb els …

Discapacitat?

Per raons que no se m’escapen, últimament he participat en molts actes sobre la discapacitat. Ara per ara, aquest terme negacionista designa la gent que destaca per alguna activitat bàsica que no pot fer: caminar, veure-hi, sentir-hi, raonar, enraonar... Quan les habilitats inhibides són múltiples parlem de pluridiscapacitat. És el cas de mon fill Lluís, tan exagerat en la seva quietud que no en va tenir prou, amb una de sola. Com que designa una realitat conflictiva, discapacitat és un terme discutit i, sovint, impugnat. El DIEC en ventila la definició per la via sinonímica (“Minusvàlid”) i apel·la a la normalitat, ai, en l’entrada de minusvàlid, un terme ja obsolet que és ben a punt de caure al pou dels mots ofensius, al costat de paralític, subnormal, mongòlic, esguerrat o cretí. La literatura mèdica dels anys setanta feia anar amb naturalitat el terme subnormal, en la postguerra hi havia esguerrats (mutilats) pertot i fa cent anys es feien estudis sobre els cretins. El menyspreu p…

Esta columna es tabú

Aviso, voy a hablar bien de los políticos. Antes de seguir leyendo, les invito a que desplacen la mirada 17 centímetros al oeste y 7 al norte, para comprobar que hoy no es 28 de diciembre. Ya pueden volver. ¡Eo, no se me despisten! Vuelvan aquí conmigo ahora mismo aunque vaya a hablar bien de los políticos. Tal vez tardará mucho en volver a suceder. Este lunes 22 recibí un correo electrónico sobre el que mi programa gestor especuló "Mail cree que este mensaje es correo no deseado". Me hizo gracia porque era una carta del president José Montilla en pdf. No una circular, sino una carta. En ella me felicitaba por la organización del concierto benéfico "Mou-te pels quiets" celebrado en el Auditori en favor de las fundaciones Nexe y Guimbarda, que se ocupan de niños pluridiscapacitados como mi hijo, y concluía con un párrafo que no puedo sino reproducir: "Des del Govern donem suport a les entitats que tenen cura d'aquests nens i nenes. Espero i desitjo que ara…

Apersonats

Fa temps que sento un anunci per la ràdio de Caixa Penedès, que fa: “Persones al servei de persones”. Un altre de Caixa Terrassa diu: “Persones sempre al vostre costat”. Em sobta aquest interès per deixar clar que no ens atendran autòmats, robots o bé segadores de gespa. En el primer cas, també ens adverteixen que els seus clients potencials són els humans i no pas extraterrestres àvids d’ingressar els estalvis a Caixa Penedès (i és una llàstima, perquè el director de la sucursal els rebria en persona i els preguntaria cordial: “Tot bé, per Saturn? Els anells, com sempre?”). En el cas de Caixa Terrassa, insinuen potser als clients més solitaris que, si fes falta, els acompanyarien a passar un cap de setmana a Camprodon? Tanta proximitat, resulta una mica inquietant. Quan vas a una caixa a demanar un crèdit, t’acomiaden amb embuts i mirades de llangardaix. Ni rastre d’aquelles encaixades càlides dels anuncis. Per això jo em demano: aquesta insistència en la condició de persona, a què t…

El costat bo del tifus

Si col·loquessin altaveus a tots els fanals i s’hi sentís la banda sonora de Set núvies per a set germans, els catalans ballaríem pel carrer les coreografies de la pel·lícula. No tots, esclar, sempre hi ha els descontents de costum. Però, gràcies a la periodista de la SER Montserrat Domínguez, que dirigeix A vivir que son dos días, ara sé que ens sobren raons per a l’optimisme (i per a cantar borratxos en un karaoke, si calgués). A la seva tertúlia, tot parlant de la T1 de l’aeroport del Prat, Màrius Carol va apuntar: “Como aquí los catalanes tenemos la moral un poco baja, yo creo que debería ser un elemento de autoestima”. Ràpidament Domínguez li va retreure: “A veces da la impresión de que buscáis excusas para tener la moral baja, ¿eh?, porque hay razones también para el optimismo, ¿no?”. A mi, se’m va obrir el cel (admeto que tenia la moral baixa, a causa d’unes humitats a la paret). Ja n’hi ha prou de queixar-se, sempre aquest victimisme constant, que no ens condueix enlloc. Raons…

El Coca de Sant Joan

No me extrañaría que en Can Cruyff, esta noche de sant Johann la coca fuera mentada como el coca, pero no es el inimitable holandés quien provoca este artículo. El Coca en cuestión es un escritor, de nombre Jordi, sobre cuyo apellido se edifican juegos de palabras con una facilidad preocupante. Entono el mea culpa por haber iniciado el juego en el año 2001. Coca ganó el premio Sant Jordi con una de sus mejores novelas, Sota la pols, y yo acababa de publicar Verbàlia, de modo que aún me corroía el vicio de buscar ejemplos de los cincuenta modos de juego verbal que me propuse documentar en catalán, castellano, inglés, italiano y francés. Esa incesante búsqueda y captura lo perturbaba todo, hasta el punto que muchos días solía romper mi regla de oro: sólo exteriorizo uno de cada diez juegos de palabras que se me ocurren. Esa proporción siempre me ha funcionado. Me permite mantener la mayoría de mis relaciones y no caer en la más estrepitosa de las soledades. El día de sant Jordi del 20…

¿Llibergents o libergents?

Convergència (sin Unió), rima con veintiún substantivos con entrada en el Diccionari de la Llengua Catalana del IEC: diez de ellos con lectura francamente positiva, diez más bien negativos y uno de ambivalente. Las diez rimas positivas seríanagència, regència, diligència, intel·ligència, transigència, exigència, fulgència, refulgència, refringència y turgència. Las diez rimas negativasindigència, negligència, inintel·ligència, intransigència, indulgència, tangència, astringència, emergència, divergència y urgència. La rima de lectura ambivalente, y tal vez la más descriptiva del talante de Convergència durante el pujolismo, sería contingència, es decir, que tiene la calidad de ser o no ser, de "esdevenir-se o no esdevenir-se". Esta semana una nueva marca política acaba de ampliar la lista de rimas de Convergència. Se trata de Llibergència, neologismo acuñado por un influyente sector de CDC para aglutinar a los militantes de sensibilidad liberal que sintonizan con la Fundació…

À bout de souffle

S’ha parlat força de la mort masturbatòria de l’habitualment inexpressiu David Carradine, que, als seus 72 anys, va passar a l’altre barri tot fent una mica de choking (això sí, sense cap cítric a la boca, tal com abans s’estilava entre els diputats conservadors del meu país). A més a més, es veu que Carradine era propens a d’altres activitats sexuals “potencialment letals” a més de l’incest “en família”, com tan bé va recalcar l’Empar Moliner fa quatre dies en aquest mateix diari. Davant un quadre així, que fàcil seria brandar el cap i mussitar “Ai, aquestes estrelles de Hollywood...”. Però el fet és que l’experimentació sexual diguem-ne un pèl extrema no és pas la pràctica exclusiva d’uns quants californians ultrafamosos; i acaba d’haver-n’hi una prova irrefutable, provinent d’un dels països més ordenats i respectables d’Europa. A Suècia, la bestialitat –és a dir, el sexe amb animals no humans– hi és tan popular que el ministeri d’Agricultura, que és el que té les competències en aq…

"Ho sento. Sóc d'aquí!"

Quan era jove, m’agradava de guiar els turistes que em demanaven indicacions per anar d’un lloc a un altre de la ciutat. Aleshores els habitants de Barcelona encara no havíem quedat reduïts a la condició de figurants d’un decorat gaudinià i em venia de gust practicar idiomes amb gent de fora –encara que fos en una conversa gratuïta i fugaç. Amb els anys, però, vaig anar covant un recel sorneguer envers els forasters. Els pobres turistes es pensen que estan de vacances, però en realitat fan treballs forçats. Em divertia veient-los treballar. Quedava amb els amics per fer l’aperitiu al Triangle de les Bermudes, a la terrassa del bar Els Quatre Vents, a la cantonada de Mallorca amb Bailèn, i ens divertíem observant els tristos esforçats que, camí de la Sagrada Família, s’extraviaven davant del monument a Jacint Verdaguer. Perquè just allà on la Diagonal talla amb el Passeig de Sant Joan hi ha l’estàtua d’un home que Gaudí adorava. És precisament en aquest remolí de trànsit que molts tur…

Migjorn?

Aquest vent que ve del sud dóna nom a una comunitat internàutica molt interessada en les mutacions dels mots. Des de fa set anys, s’hi debat qualsevol afer relacionat amb la llengua catalana, sense cap restricció i amb la voluntat inequívoca de cobrir tot el domini lingüístic. El consell directiu té disset membres, dels quals només un és de Barcelona. Són filòlegs, docents o altres professionals relacionats amb la llengua que valoren l’admissió de nous membres actius. Ara per ara, són 248 veus, però el butlletí InfoMigjorn que recull les seves intervencions ja el reben més de 10.000 subscriptors. Des de l’any 2006, l’administrador de la llista migjornera és l’alcoià Eugeni S. Reig, autor de treballs tan ciclopis com el diccionari Valencià en perill d’extinció. Ara acaba d’empadronar-la a la xarxa. L’adreça és www.migjorn.cat. Si hi feu un cop d’ull ja veureu quin pa s’hi dóna i us podreu apuntar a migjornejar feliços entre els tresors variats de la nostra llengua compartida. Migjorn é…

Humor dolorós

L’altre dia vaig veure al cine el tràiler de la pel·lícula Brüno. S’estrenarà el 10 de juliol i la protagonitza el còmic Sacha Baron Cohen, que fa tres anys va revolucionar el personal amb el seu Borat. Borat era un pallús del Kazakhstan que viatjava als Estats Units i a través de la seva mala educació aconseguia un retrat de la vida provinciana: fòbies racistes, prejudicis socials i actituds masclistes sortien a la llum, provocades per l’empatia del personatge.Una part de l’impacte procedia del seu estil documental, però en alguns moments hom intuïa que algunes situacions podien ser un muntatge. Pel que s’aprecia al tràiler, Brüno se servirà de la mateixa estratègia, malgrat que l’objectiu és més glamurós. Brüno és un periodista austríac, gai, especialitzat en moda, que viatja als Estats Units per realitzar diversos reportatges. Aquesta vegada, segons sembla, la seva intenció és desemmascarar l’homofòbia (però també l’actitud sectària d’alguns homosexuals), la superficialitat del món…

Si l'encerto l'endevino

Jordi Duran entrevista dos representants sindicals dels Mossos, a El dia de COMRàdio, i els pregunta com se senten tractats per la premsa. L’un respon: “Encara hi ha algun mitjà de comunicació que no ens tracta amb la justícia que ens mereixem”. I l’altre rebla: “Hi ha algun mitjà de comunicació que utilitza els Mossos per obtenir més vendes de diaris”. I jo em dic: ja comencem amb les endevinalles. Sovint, quan es critica algun mitjà, se n’oculta el nom i es deixa que els ciutadans el sobreentenguin mitjançant suposicions, conjectures i, si molt convé, cartes astrals. A tot estirar, se n’esmenta algun tret vague: “És un diari que tots sabem de quin peu calça”. Que no és dir gaire, perquè val per a gairebé tots (n’hi ha que semblen el Full Dominical d’un partit). O bé “Sempre ens ataca el mateix diari, no cal dir més”. Com que no? Tant difícil seria pronunciar-ne la capçalera? Almenys, la primera síl·laba. O, si és per televisió, fer mímica: l’Avui i El Punt serien senzills, La Vangua…

Larsson contra Brown

Como ya sabrán, hoy llega a las librerías el tercer Larsson. En el pugilato editorial para ganar el campeonato mundial, Zafón y Falcones al margen, dos apellidos destacan. Uno es, sin duda, el de Stieg Larsson. El otro, el de Dan Brown. Ambos son autores de los best-sellers más ruidosos del siglo XXI, con el permiso de Harry Potter, y su llegada a las librerías genera colas quilométricas, como si fueran fenómenos de consumo audiovisual. Música, cine, ¿literatura? Muchos lectores constantes desprecian cuanto se vende por encima de la media, en una reacción de autodefensa comprensible ante el marketing sin fundamento que practican algunos editores. Los libros nos hacen libres y la libertad incluye no leerlos. Reconozco que, hace décadas, jamás leía los libros que tenían mucho éxito. O los pillaba cuando aún no habían explotado o los dejaba para una hipotética vejez. Comentar libros profesionalmente me hizo vencer estas prevenciones absurdas, aunque reconozco que algunas lecturas no hac…

Alarmas que no alarman

Estoy en un bar escuchando una interesante disertación sobre los millones de Florentino cuando salta la alarma. La del bar. No es un timbre ensordecedor, pero molesta. El amo suelta unos cuantos tacos y luego, en un ataque de coherencia muy sospechoso, le grita a un Paco ausente que se la den con queso y corre enfurecido hacia la puerta. Durante unos segundos que se me hacen eternos, lucha contra innumerables interruptores hasta que da con el que desactiva la alarma. Cuando el zumbido ya es sólo un eco molesto, le oigo explicar que está hasta los mismísimos de esa alarma que teóricamente protege su local y que piensa desactivarla ya mismo. Por lo visto, salta cada dos por tres, como tantos otros dispositivos destinados a prevenir incendios o robos o cualquier otra circunstancia que deba ser prevenida. Mientras el amo del bar llama al servicio de mantenimiento, leo en un breve que este fin de semana una alarma ha estado sonando durante 36 horas sin que nadie le hiciera el más mínimo ca…

¿Para qué sirve el arte?

Cuestionar la utilidad del arte es una pregunta trampa, capaz de acartonar cualquier respuesta posible. Los artistas llevan huyendo de ella desde hace más de un siglo, con fórmulas muy variadas que confluyen en sentencias como "It's only rock'n'roll, but I like it". Supongo que la cuestión se sigue discutiendo en las aulas universitarias, o en mesas públicas de redondez rectangular, pero la verdad es que hace ya mucho tiempo que no la oía plantear. Hace poco volví a topar con ella de un modo que jamás hubiera sospechado. En el largo proceso de preparación del concierto "Mou-te pels Quiets" que ayer celebramos en el Auditori, di con un material artístico increíble. Se trata de una serie de breves videoclips protagonizados por discapacitados. Pequeñas piezas teatrales, cortometrajes, video art... Todo surge del centro ocupacional La Sínia, del Raval barcelonés. Desde aquí, los profesionales suscitan lo que denominan Síniacció! Se trata de promover produc…

Zones de conflicte

¿Què en sabem de la literatura palestina? Res, o gairebé res. Durant anys el poeta Mahmud Darwish, mort l’any passat, va personalitzar la veu crítica de tot un poble, però hi ha un clar desequilibri entre l’atenció mediàtica que suscita la regió, diàriament, i la seva escassa presència literària. Club Editor ha començat a posar-hi remei amb la publicació d’un dels autors palestins més influents: Gassan Kanafani. El reconeixement periodístic i literari de Kanafani és inseparable del seu perfil polític, encara que la seva obra transcendeix els límits del conflicte amb Israel i s’ha de veure com una reflexió sobre la condició humana. Nascut a Acre el 1936, va deixar la seva terra el 1948, quan la seva família va ser forçada a emigrar al Líban i després a Síria. Després d’uns anys a Kuwait, va tornar a Beirut, on va ser cofundador del Front Popular per a l’Alliberament de Palestina i editor del diari Al-Hadaf. El 1972 va ser assassinat per agents del Mossad, que van posar-li una bomba al …

La vella cançó

A l’autobús 17 de Barcelona, una dona grossa escolta la ràdio a través d’uns auriculars. Se’ls treu un moment i comenta a una amiga: “Escucho El Jaroteo, ¡cómo me gusta la música española!”. Pels que viuen en una altra dimensió de la Via Làctia, cal aclarir que El Jaroteo és un programa de música de Justo Molinero a Radio TeleTaxi. S’hi sent sobretot flamenc i copla (com es pot llegir a la web, Lo nostre). Això de nostre em recorda quan els redactors musicals de l’Sputnik, a TV3, a començament dels 90, parlaven de rock i pop nacionals. Em va agradar com ho va dir aquella dona, amb alegria i despreocupació. Però de seguida em vaig adonar que és molt improbable que una altra dona grossa com ella exclamés en veu alta: “Com m’agrada la música catalana!”. Podria estar escoltant Ràdio Flaixbac, posem per cas, una peça de Manel, Roger Mas, Pascal Comelade o Estanislau Verdet. Però totes dues músiques no són equivalents. Mentre que l’espanyola és identitat, orgull, festa i grans hits (l’envej…

Talking Castelló Blues

Dimecres passat vaig anar cap a Castelló, on m’esperava en Carles Bellver, un autor injustament poc conegut al nord del Sénia, per bé que n’hi ha prou amb afegir .com al seu nom per descobrir qui és i com val la pena. De fet, un dels primers temes de la nostra xerrada conjunta davant els micròfons de la Llotja del Cànem va ser, precisament, el mur tan invisible com inexplicable –però efectiu– que priva un munt d’autors valencians de ser llegits també a Catalunya. Després de la xerrada, tant els ponents com el públic vam anar a una tasca, davant la qual amb una mitjana, vull dir un terç, a la mà, vaig escoltar com tothom es va posar a parlar dels problemes del país, el d’ells. Vaig tenir una sensació semblant, crec, a la que va tenir una cosina meva quan va visitar els Estats Units: tot i que s’hi parla el mateix idioma, t’adones ben aviat que estàs en un lloc del tot estranger per no dir estrany; i com si m’ho volguessin remarcar els meus amfitrions, em van etzibar: “Això no és Catalu…

Sobre (con)viure

El centre cívic del barri de Can Folguera a Santa Perpètua de Mogoda, el dia 4 de juny, a dos quarts de vuit. El tema de la xerrada: La bona convivència. Hi ha una quarantena de persones a la sala, incloent-hi un grapat de veïns exestrangers: gambians, marroquins i colombians, principalment. Entro a sac en el tema del racisme, atès que sospito, en el fons del fons, que si no n'hi hagués a Can Folguera, no s'hi hauria organitzat una xerrada com aquesta. Primer miro de definir el racisme tan bé com puc, com la convicció que una determinada gent té tot de característiques negatives perquè té el fenotip que té, cosa que la fa, en bloc, menys humana i per tant indesitjable. Una senyora comenta, a propòsit, que una amiga seva no para de queixar-se del xivarri que fan els "moros" quan surten de la mesquita al cap del carrer, però no es queixa pas gens del xivarri, força més sorollós, dels parroquians de l'església del costat en sortir de missa. Vet aquí algú que li ha v…

Enderrossall?

Escolto na Fàtima Anglada mentre conta un conte a la biblioteca de Ferreries. És un conte seu protagonitzat per una gallina que menja pedres. L’escolten nines, nins i al·lotam d’edats diverses. Els de casa en diríem canalla i alguns amics mainada, però la lluïssor de les mirades és la mateixa. En el conte angladià, la gallina menorquina acaba encastada en un marge deteriorat. Mentre escolto la història, irromp un mot que mai abans no havia sentit: enderrossall. M’adono pel context que un enderrossall és un forat als marges de pedra que separen els camps a Menorca. Na Fàtima, després, m’explica que n’hi ha de dues menes: els enderrossalls simples i els de senyor. La diferència és digna de constar en una pòlissa d’assegurances. Els primers són més petits i els arranja el camperol mateix. Però els enderrossalls de senyor aterren trams sencers del marge i llavors és l’amo del tros qui se n’ha de fer càrrec. M’adono que potser el canvi sobtat de color del govern municipal de Ciutadella de …

¿Todos a la universidad?

Examinar a un grupo de alumnos que se examina no es baladí ni redundante. Permite establecer el grado de incertidumbre en el que se mueven. Si el examen al que se enfrentan los examinandos es de selectividad, la situación adquiere unos tintes darwinistas que provocan reacciones curiosas. Por ejemplo, que cualquier poema sea visto como un Objeto Verbal No Identificado, aunque sea de un poeta tan poco oscuro como Carner. Eso es lo que sucedió el martes en la prueba de catalán de las PAU. La pregunta con la que el lingüista Magí Camps remataba su comentario es de lo más oportuno: "¿De verdad queremos personas preparadas o nos preocupa más que no se nos traumaticen?". He ahí la clave de cualquier sistema educativo global. Aunar el progreso inherente a la práctica educativa sin cerrar las vías de reenganche a otras subtramas de la formación. Estos días puede verse una campaña modélica. Es una foto de Andrés Iniesta, vestido de calle, en la que explica que él estudió FP y el grado…

Una ciutat d'imitacions

Els qui van visitar aquesta primavera la mostra Il·luminacions. Catalunya visionària, al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), van poder admirar un estrany dibuix de Le Corbusier. La seva aversió al que ell en deia «ciutat històrica» com a fre al progrés el va portar a plasmar un projecte per a Barcelona que consistia, essencialment, a arrasar el Raval i el Gòtic, i construir-hi un gran parc i tres enormes gratacels. Segons el dibuix, es tractava d’edificis racionals com els que va construir a Marsella, tres ruscos que s’obririen al mar, però taparien la vista a la resta de la ciutat. El dibuix semblava, realment, l’obra d’un visionari –gairebé tan atrevida com aquella idea que Mariscal va dibuixar fa anys per reduir el trànsit: construir un telefèric que pugés pel carrer de Muntaner–. El lema que obria l’exposició Il·luminacions era de Nicolau M. Rubió Tudurí, un altre arquitecte, i deia: «De tant en tant el seny català acluca l’ull i deixa fer». Bé, per sort, davant e…

Com treure més bona nota

Tots aquests estudiants que s’han queixat de la tria d’una poesia de Carner a la selectivitat, és probable que haurien preferit comentar el poema cantat Hi ha deu ampolles a dalt de la paret. S’hi haurien pogut lluir, amb una disertació sobre la indústria de les aigües minerals, tot i que el vers “Però si una ampolla caigués per mala sort” potser els hauria sigut un escull seriós. A més, alguns professors haurien fet notar que aquest poema popular no entrava dins el temari de segon de batxillerat (el parvulari queda lluny i els nois potser han oblidat algunes nocions, com ara cordar-se la bata). Com va denunciar una professora a l’informatiu 14/15 de RAC1, la poesia de Carner no entrava al temari de segon, sinó al de primer. Tampoc no hi entrava que Colom va descobrir Amèrica amb tres caravel·les (el concepte caravel·la desorienta molt). En canvi, la prova de castellà va entusiasmar els estudiants, ja que podien triar un escrit de Bibiana Aído, la ministra d’Igualtat, sobre el desencí…

Tots units per l'abstenció

Els telenotícies són el meu gènere de ficció preferit, n’admiro la capacitat de distorsió i de propaganda ideològica. Els partits polítics, gelosos, n’han recollit la torxa. Durant la campanya electoral, mirava TV3 i de sobte van donar pas a la informació del PSOE, en què un rètol deia: “Imatges produïdes PSOE” (el navaho, sense esforç). A la del PP, un altre rètol: “Imatges produïdes pel PP”. Al telenotícies de TVE, al bloc informatiu del PP: “Imagen PP” (el cherokee, en quinze dies). Fa anys que els periodistes protesten per la temporalitat i l’ordre, marcats per la Junta Electoral, dels blocs dels partits durant les campanyes. A banda d’això, és raonable que els partits gravin ells mateixos les imatges i triïn els talls de veu dels oradors que apareixeran als informatius? Si en un míting del PP, Mariano Rajoy s’hagués adormit o la tarima s’hagués ensorrat sota els seus peus (indici evident que Espanya no va bé), els espectadors no ho hauríem vist. Igual amb el PSOE i Zapatero, mai…

Les selecciones europeas

Asisto a un debate sobre las selecciones deportivas catalanas entre no nacionalistas (españoles) y soberanistas (catalanes). El argumentario de uno y otro bando me resulta harto familiar, y el uso adverbial de este harto no excluye su significado como adjetivo. Pero de repente, uno de los representantes del sector no nacionalista (español) pone cara de he-tenido-una-idea y advierte que va a dar un argumento definitivo para desmontar los anhelos independentistas de sus adversarios. Se hace el silencio en la sala. El susodicho saborea la expectación que acaba de crear y luego suelta su idea: si la selección catalana fuera independiente, ¿en qué liga jugaría el Barça?, ¿en la misma que el Nàstic, el Girona, el Sant Andreu...? El orador silabea el nombre de algunos otros clubs catalanes de Segunda B y Tercera, y al final remata su intervención asegurando que los únicos partidos de interés de toda la temporada serían los que el Barça jugaría contra el Espanyol, mentando como quien no quier…

Tot aixòs del català

“Amb en Franco, es vivia millor?”, pregunten Ivan Llensa i David Gelonch a COM Llevar-se, de COMRàdio. Tot seguit truca una senyora i respon que el que ella va viure són afusellaments, misèria i estraperlo (el kit postguerra). Després, sense venir a tomb, explica que fa uns quants anys va decidir parlar a tothom en català. Quan se li adrecen en castellà, ella els mira als ulls i els parla a poc a poc (sospito que acaben a l’Imperator). Si els agafés la mà o els donés dins un sobre la paga doble de Nadal, encara seria millor. La senyora aclareix: “Ho faig amb educació, no em vull imposar”. Els catalans mai no ens volem imposar, tenim el cor senzill i tendre com el d’una pastora portuguesa. Abans ens deixaríem electrocutar amb una torradora de pa que quedar com uns mal educats.
Per altra banda, cada dia és més freqüent trobar-se amb algú que et dóna permís: “Ya me puedes hablar en catalán, lo entiendo a las mil maravillas y me encanta, pero no lo hablo. Y eso que hace cuarenta a…

Kafka a Buenos Aires

De Henry Roth a Saul Bellow, l’herència dels jueus que van emigrar d’Europa als Estats Units s’ha convertit en una de les principals tradicions literàries del segle XX. Aquella prosa que se situa entre el temps present i el de la memòria, com la definia James Wood, està obligada a dialogar amb els mestres del vell continent i al mateix temps l’actualitza amb les noves incerteses. Ara fa 50 anys, les històries de Goodbye, Columbus, el primer llibre de Philip Roth, ja fondejaven en el buit identitari que hi ha entre els dos mons. Autors recents s’han tornat a fixar en ens jueus que van emigrar cap a d’altres realitats: a El sindicat de policies jueus, Michael Chabon se centrava en una comunitat d’hassídics a Alaska, i Nathan Englander (Nova York, 1970) narra en la seva primera novel·la, Ministerio de Casos Especiales, el destí d’una família jueva al Buenos Aires de la dictadura.

Ministerio de Casos Especiales comença en un terreny de comèdia simbòlica i de mica en mica es va tornant un …

Què vol dir, benèfic?

Organitzo un concert benèfic d’avui en vuit a l’Auditori: Mou-te pels Quiets. Tindrà un format de lectura il·lustrada. Literatura, doncs, acompanyada de música, teatre, còmic, fotografia, videoart... al servei dels pluridiscapacitats. Aviat és dit. Espero que molta gent hi vingui i estic convençut que l’espectacle s’ho val, però no escric aquest article per fer-ne difusió. O no només. Qui hi estigui interessat trobarà més informació sobre l’acte, el cartell, els artistes i molts altres motius per gastar-se els 30 euros que costa l’entrada al blog del concert (moutepelsquiets.blogspot.com). Aquest article l’escric per explicar com és que organitzo un sarau benèfic i què carai entenc per beneficència. La resposta a la primera qüestió és la més senzilla de les dues. Organitzo el Mou-te pels Quiets per intentar retornar una mica de la molta energia que he rebut dels professionals que treballen amb discapacitats, als antípodes del glamour. Mon fill Lluís és un absentista de l’èxit. Un perd…

En la escuela, inclusive

Desde que, en noviembre, salí del armàrius publicando un libro protagonizado por mi hijo pluridiscapacitado Lluís, me he convertido en receptor de todo tipo de propuestas relacionadas con el mundo de la discapacidad: parálisis cerebral, autismo, síndrome de Down, síndrome de Rett, síndromes de grafía imposible que describen enfermedades de las denominadas "raras", discapacidades físicas y psíquicas de todo tipo... La gama es mucho más amplia de lo que jamás pude sospechar. Yo me lo he buscado, claro, y en la medida de lo posible intento asumirlo con naturalidad, entre otras cosas porque el conocimiento de la diferencia siempre resulta enriquecedor. Para acabarlo de rematar, organizo un concierto benéfico en pro de los pluridiscapacitados el 14 de junio en el Auditori de Barcelona (el espot con toda la información, sólo para interesados, en la red: moutepelsquiets.blogspot.com), y algunos ya empiezan a tomarme por un paladín de las causas perdidas. Lamento defraudarles, pero …

Coeficient?

Finalment, Samuel Eto’o no ha aconseguit ni el Pichichi ni la Bota d’Or. L’uruguià Diego Forlán ha tornat a birlar-li el màxim guardó europeu en les últimes jornades. Segur que al camerunès li sap greu des d’una perspectiva individual, però no es pot pas queixar. Ni ho fa. Els tres primers llocs de la Bota d’Or europea han estat per a Forlán (64 punts per 32 gols), Eto’o (60/30) i l’austríac Marc Janko, del Salzburg, que ha marcat 39 gols però només rep 58,5 punts perquè juga en una lliga menor i els seus gols no valen 2 punts sinó 1,5. D’aquest valor numèric en diuen coeficient. L’austríaca seria una lliga de coeficient 1,5, mentre l’espanyola forma amb l’anglesa, la francesa, la italiana i l’alemanya les cinc lligues majors, de coeficient 2. El terme coeficient, tan proper a l’eficiència, n’ha arraconat un altre tan ajustat o més per referir-se a les relacions numèriques: el quocient. Aquest terme de matemàtiques bàsiques està en franca recessió davant l’esclat de tota mena de coefi…

La ràdio estrafeta

Sentia jo No somos nadie de M80Radio com aquell qui no vol la cosa quan la locutora, Celia Montalbán, va donar pas a la informació del temps. El meteoròleg va resultar ser Robert De Niro. No pas l’actor, sinó un locutor que l’imitava i que, amb aquell estil forjat a l’Actors Studio, ens va explicar on plouria i on sortiria el sol. Es tractava d’una imitació paròdica, molt habituals en els magazines d’humor. Ara, abans de contractar un locutor, ja li pregunten: “Vostè, a qui sap imitar?”. Si l’aspirant respon “Raphael, Pilar Rahola i el general Polavieja”, el contracten de seguida. Als cursos de ràdio hi hauria d’haver l’assignatura Imitacions: de Ferran Adrià (nivell bàsic) a Josep Ramoneda (nivell avançat). Fora de Minoria absoluta (barret!), els programes que estrafan famosos, amb veus escanyades o pastoses segons el cas, em fatiguen. Hem arribat a un punt que tothom imita. Mai no saps del cert si escoltes l’arquebisbe de Barcelona o el seu imitador. Gaspar Hernández, és ell mateix …

Tinta de Barcelona

No sé a qui hem de donar les gràcies, si a les companyies aèries de baix cost, al turisme, a Orwell i el seu homenatge a Catalunya o simplement a la globalització. Però el cert és que, aquests últims anys, el mapa de llibreries dedicades a la literatura anglosaxona ha crescut notablement a Barcelona. Avui dia, si un vol llegir en anglès la nova novel·la de Colson Whitehead, per exemple, disposa d’un colla de botigues on provar sort. Des de les especialitzades en llengua anglesa, com BCN Books i Come In, fins a les àmplies seccions que mantenen a La Central, Laie, FNAC i la Casa del Llibre. Una prova que hi ha lectors és que fins i tot existeix una llibreria de segona mà en anglès, Hibernian Books, al carrer de Montseny –un local d’inspiració irlandesa que concentra aquella atmosfera una mica picada i autèntica de les llibreries de Charing Cross a Londres.

En el fons, aquesta presència anglòfila respon a una realitat canviant: cada vegada hi ha més anglosaxons que trien viure a Barcelon…

Homeopatològic

L'any 1796 el metge alemany Samuel Hahnemann va publicar la seva Llei de semblances, el text fundacional de l'homeopatia en el qual s'afirma que una substància que produeix certs símptomes en una persona sana pot eliminar-los en una persona malalta. Al cap de molts experiments, el seu autor va concloure que com més diluïda la substància activa, més poder curatiu tindria. De manera que va arribar a fer dilucions de 30X (és a dir, una dilució de l'herba que fos en deu mesures d'aigua, repetida 30 cops). Així mateix Hahnemann, sense saber-ho, estava dissolent els seus remeis fins al punt que no en restava ni una trista molècula, atès que en aquella època es desconeixien els límits de la dilució. Ara bé, quan l'austríac Josef Loschmidt els va calcular 30 anys després de la mort de Hahnemann, els seguidors d'aquest -en comptes de llançar la tovallola- de cop es van empescar una "explicació" de la manca de molècules a les seves medicines, segons la qual…

Sed lex, dura lex i etc.

Vaig a una trobada de guionistes de televisió a Comillas, convidat per la SGAE, i escolto una representant de CIMA, una associació de dones cineastes i de mitjans audiovisuals que defensa: a) Que les dones arribin a càrrecs decisoris, i b) Frenar els estereotips que pesen sobre la dona (la dona en genèric, no pas una de concreta, com seria la soldat England –sembla que torturava reus iraquians perquè havia adoptat rols masculins, la molt pillastre. Si haguessin sigut rols femenins, hauria obert les cel·les i els hauria deixat en llibertat-). La ponent puntualitza que les dones amb càrrec haurien de compartir els seus punts de vista. Això és com apostar per la promoció social dels gitanos, però només dels que em cauen bé. Pregunto si tots aquests càrrecs (o càrregues) vetaran guions on apareguin dones submises o curtes de gambals. Em respon que no, que servirà perquè hi hagi més diversitat i llibertat. A fora, fa sol. Tot d’una m’estimaria més sortir i prendre’m unes canyes, però tinc …

Paraula de Viquipèdia

Abans, per acreditar una idea, es citaven autoritats com ara Ciceró, sant Gregori el Gran, Engels o Victòria Camps. Citats tots alhora, la idea adquiria un crèdit sensacional. Si es tractava d’una dada, se n’esmentava la font, ja fos l’Enciclopèdia britànica o El meu primer Sopena. Fa uns dies vaig sentir a RAC1: “Alejo Vidal-Quadras segons la Viquipèdia: Es conocido por su hostilidad al catalanismo, que le ha merecido severas críticas incluso desde su propia formación”. Es tractava d’una falca electoral del PSC, de cara a les eleccions europees. És el primer cop que un partit recorre a la Viquipèdia en una campanya electoral. Anteriorment, mai Zapatero no havia gosat proclamar: “Como dice la Viquipèdia [ho diu], apoyaré la reforma del Estatut que apruebe el Parlamento de Cataluña”. Qui sap si a partir d’ara escoltarem falques que començaran així: “Artur Mas segons el gratuït 20 minutos”, “Joan Saura segons el ¡Qué me dices!”, “José Montilla segons Muy interesante” (apassionant el rep…

¿Wikipedia o whiskipedia?

La red anda llena de Wikis, páginas de todo pelaje que permiten participar en la confección de sus contenidos. El fenómeno Wiki proviene del éxito de la Wikipedia, esa enciclopedia de elaboración colectiva que, junto al rincondelvago.com, es una de las pocas herramientas de consulta que utilizan millones de estudiantes en medio mundo. La comunidad educativa ha recuperado aquello del "si no puedes con tu enemigo, únete a él" y también se ha apuntado a lo Wiki para los trabajos colectivos, con resultados notables. Más allá de la controvertida Wikipedia, cuya voluntad enciclopédica la ha transformado en la mayor Wiki de la red, hay otros muchos sitios en los que impera esta filosofía. Wiki es una palabra hawaiana que significa rápido. Ward Cunningham, creador de la WikiWikiWeben un ya lejanísimo 1994, la escogió tras un viaje a la isla de Oahu, la de Waikiki, Pearl Harbor y Hanauma Bay. Según cuenta la propia Wikipedia, le hizo gracia que un empleado del aeropuerto internacion…