Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: gener, 2010

Bons consells

A mi la publicitat més d’un cop m’ha ajudat a resoldre la disjuntiva entre Fairy i Mistol. Un d’ells compta amb el poderós efecte bicarbonat i l’altre, no. Per això estic tan amoïnat amb la notícia que va llançar Albert Sáez segons la qual no estan del tot tancats que Catalunya Ràdio, algun dia, prescindeixi de la publicitat. Al cap de poc Sáez ho va matisar. Però, tirada la pedra, les onades del llac no s’aturen. Per a mi, els anuncis també informen i entretenen, com qualsevol altre espai de ràdio. De vegades més i tot. Aquell anunci d’una beguda de soja en què Núria Roca ens parla com a mare i dispara el complex d’Èdip entre gran part dels oients. Aquell altre dels matalassos Horisontal (ho pronuncien així), en què t’aclareixen que si no t’hi adaptes en trenta nits, et canvien el matalàs. També m’és especialment útil l’anunci de la setmana del creuer de Viatges El Corte Inglés. Un home –que es diu Sánchez- s’acomiada d’un company d’oficina tot tirant confeti i cridant: “¡Hasta pront…

El futur de J.D. Salinger

Jo he vist la casa on J. D. Salinger va passar els últims anys de la seva vida: està situada a l’estat de Nou Hampshire, comprèn unes 180 hectàrees de terreny boscós i és de difícil accés. Ara que l’escriptor més esquiu del món acaba de morir –dijous passat, als 91 anys–, comprenc que la informació els pugui semblar impactant, però la cosa té el seu truc: jo he vist la casa de Salinger des de l’aire, gràcies a Google Earth. En realitat, l’arribada d’internet va suavitzar durant els últims anys l’aïllament voluntari de l’escriptor, fins i tot va participar en una competició de beisbol online per a fanàtics. A més, des de feia un temps, estava casat amb una infermera jove, de 30 anys, que el cuidava i potser li havia temperat el caràcter. De tant en tant, per exemple, se’ls veia comprant en un poble pròxim a casa seva, i l’escriptor no feia escarafalls per saludar la gent del lloc o si algú li volia fer una foto.

Salinger es va aïllar del món i va deixar de publicar el 1965. El seu últi…

Adéu a Don Limpio

De nit, m’aboco a la finestra i comprovo com a molts terrats s’encenen volcans, correcames i bengales per celebrar que a TVE han suprimit els anuncis. Tot de gent s’ha afanyat a ballar mambos i txa-txa-txas. Segons aquests eufòrics, això ha d’empènyer (o empentar) TVE a fer una televisió de qualitat, amb voluntat de servei públic. Quan m’adono de què entenen per una televisió de qualitat, m’entren ganes de veure ¡Mira quién baila!. Si veig que algú s’omple la boca amb la idea de servei públic (una fel·lació ben freqüent), em temo que acabarem mirant programes educatius i geogràfico-sentimentals, amb aquells presentadors que recorren els camins amb un sarró i bevent de l’aigua de les fonts. O un documental sobre Antonio Machado, que comenci amb un pati amb un llimoner i uns acords de guitarra. O també un debat ric i plural sobre l’actualitat, amb tots aquells periodistes madrilenys que semblen sortits de la brigada político-social. Tot, abans que veure uns quants anuncis de Tío Pepe, “…

Més clar, l'aigua

L’hemicicle repassa les lleis que es debaten al Parlament i hi entrevisten un diputat, que respon si paga lloguer i si practica cap esport. De sobte descobreixes decebut que aquella diputada que vas votar no és campiona de bàdminton, com t’havien dit. Dissabte, a L’hemicicle de Catalunya Informació, van fer un reportatge sobre una visita del president Benach a l’Escola Tàber, on va exposar la història i la funció del Parlament. Benach va explicar un conte d’uns nois que viatgen en el temps i que, segons el reportatge, “combaten un virus que amenaça la democràcia, portador de matèries com la desafecció i la manipulació”. Política, entenc, no la d’aliments. Però la locutora ens va sorprendre amb aquesta dada: “El virus cal anar a buscar-lo mil anys enrere”. En aquells moments, el comte de Barcelona Ramon Borrell (992-1017) devia combatre la desafecció a còpia de masmorres i fuetades. Benach també va explicar als nens que a Toluges s’hi va celebrar la primera de les assamblees de Pau i T…

Pitoniso Jep Ferret

Conozco a Jep Ferret desde hace años, scrabble mediante. Es una de las voces más singulares del crucigramismo catalán. Amén de juegos allá donde le contratan, elabora crucigramas por encargo, en catalán o castellano, e incluso practica el más noble de los trapicheos verbales, esa escritura de ancho variable llamada poesía: El crim perfecte (Edicions 62, 2006). Ahora veo en su blog que propone la adivinación mediante lo que llama Crucigramància (por analogía con cartomancia o quiromancia). Su último apunte en crucigramaexpres.blogspot.com es una profecía deportiva en un crucigrama de 11x11 titulado “El proper campió de lliga”. Lo imprimo y me lanzo a resolverlo. La primera definición, horizontales 1, emana del título: “No ho dubteu pas, el proper campió de lliga”. En plena euforia azulgrana compruebo que F.C. Barcelona suma once letras y las escribo sin vacilar en las casillas (sic) correspondientes. Luego procedo como suelo, comprobando verticales para ver si cuadran. Pruebo con el 1,…

El efecto Manel

Esta es la segunda semana laboral de siete días que vive Josep Guardiola en meses. La primera fue la pasada, tras la dulce eliminación de la Copa del Rey. Hasta el tropiezo ante el Sevilla el Barça jugaba un partido oficial cada tres días, a un ritmo sólo comparable a la NBA. Por eso las semanas como la que hoy iniciamos parecen tan largas. Más cuando este miércoles podríamos haber tenido partido, snif. El pasado lunes, como para conjurar el duelo vital causado por la ausencia de otros duelos futbolísticos, Guardiola se fue al ya famoso concierto de los Manel y Joan Miquel Oliver en el Palau de la Música. Lo sucedido allí fue tan notable que culminó con la renovación del mejor entrenador de la historia en multitudinaria rueda de prensa. Podría decirse que los “hechos del Palau” empujaron al técnico a decidirse y en todo caso que se lo pidieran cantando también pasará a la historia. Uno de los temas del disco que ha catapultado a los Manel se titula “Corrandes de la parella estable”. E…

Nazis, Racistes, Xusma

Nazis. El 15 de setembre del 1935 el govern alemany va promulgar la llei de la ciutadania del Reich, que, entre d’altres coses, va impossibilitar l’accés de la població jueva als hospitals i serveis mèdics de l’Estat. Una llei comparable, en aquest sentit, a les que excloïen els afroamericans dels centres mèdics (blancs) nord-americans a la primera meitat del segle XX o a les que avui en dia prohibeixen que els immigrants indocumentats visitin els metges de la Seguretat Social a la Itàlia de Berlusconi.

Racisme. Cosa que ens porta a Vic, on s’ha volgut passar a aquesta primera fase, clàssica, del racisme institucionalitzat –i que les ingerències interessades de l’Estat no ens impedeixin dir les coses pel seu nom– que consisteix a excloure una gent fenotípicament identificable de la polis (en aquest cas, del padró i els serveis sanitaris que proporciona). I això ha tingut lloc en una ciutat coneguda per la seva capacitat d’acollida (sobretot a través de la llengua). De fet, Vic deu ten…

Morir matant

Els diumenges, mentre rento el cotxe, escolto En guàrdia d’ Enric Calpena, on es passa revista a episodis bèl·lics amb gran vessament de sang, crueltat, venjança, horror i paraules més altes que les altres. En aquesta època nostra d’un pacifisme desfermat, en què els castells militars es converteixen en centres per la pau com si un garrot vil es pogués fer servir de cadira de barber, és saludable recordar els passatges militars més destacats. Més que res, perquè aviat no els coneixerem. Tal com anem, la batalla de Tetuan pintada per Fortuny, que retrata les gestes de Prim i els seus soldats el 1860, només la podran veure els més grans de divuit anys i els menors acompanyats. Fins i tot, a la web, En guàrdia es presenta amb mitges tintes: “El programa repassa els fets de la història de Catalunya més lligats a l’aventura i l’acció”. Si els patrons són l’aventura i l’acció, també hi encaixaria una gira de trapezistes catalans, els Sardanyola Brothers, pel desert dels Monegres. En guàrdia

Avatars d’‘Avatar’

L’entrega dels Globus d’Or, diumenge passat, va certificar una vegada més la tendència a premiar els diners de Hollywood per sobre de la creativitat. Avatar, de James Cameron, el film dels éssers blaus que a hores d’ara tothom ja ha vist, va guanyar el premi a la millor pel·lícula i al millor director, i es perfila com a favorita per als Oscars. Vet aquí una situació injusta. No hi ha cap dubte que Avatar s’hauria d’emportar tots aquells premis tècnics que ningú té en compte, pels seus efectes especials i –diuen– per la invenció d’una càmera innovadora. Podria fins i tot aspirar als premis de millor animació (encara que Up i The Fantastic Mr. Fox li fan clarament la competència amb imaginació), però la història que explica i els seus actors no estan a l’altura d’altres aspirants d’aquest any, com Precious o A Serious Man, per esmentar-ne només un parell.

Malgrat les gairebé tres hores de metratge i la seva aurèola innovadora, és difícil trobar a Avatar alguna idea original i que no sig…

RepHortatge

Horta no és pas terra de pas. Està situada en un dels extrems de la ciutat i per això cal venir-hi expressament, sense cap altre pretext. Però paga la pena. El nom no enganya. Tot i la seva progressiva dissolució en la urbs barcelonina, de la qual forma part des de fa un segle llarg, Horta encara desprén flaires rurals. Conté un nombre força elevat d’aquella mena de racons que fan exclamar: “doncs no sembla que estiguem a Barcelona, tu!” Ho direu o us ho sentireu a dir tot passejant per la Clota, pels antics safarejos de les bugaderes, pel Parc del Laberint o pels jardins de la recuperada Masia de Can Fargas. A Horta, avui, encara hi ha sembrats que ningú titlla d’horts ecològics i més d’un corral ple d’aviram. Horta és vila i és barriada. Potser per això el brogit urbà conviu amb zones d’insòlita calma i l’urbanisme de traç ample topa amb la irregularitat de carrers i camins. La verdor predomina sobre l’asfalt. Gairebé hi ha més arbres als jardins que als carrers. Potser per això qui…

Pupuscaia?

Els noms dels cóctels sovint neixen d’un capritx. Alguns acaben lexicalitzant marques, com el Dry Martini. Són noms sonors —Mai Tai, Pisco Sour, Bloody Mary— que semblen posseir l’elegància dels seus primers consumidors. O potser va anar al revés i els van triar per la seva sonoritat elegant, amb l’esperança que tothom se n’empeltés. Fa de mal dir. El mateix passa amb els combinats. La revolució cubana ens ha llegat els de rom amb coca-cola, encara dits cubalibres o cubates. Si hi posem ginebra, el cubata pren el nom de raf, per la Royal Air Force britànica. Anys enrere, em vaig aficionar al cacaolat amb conyac. En dèiem lumumba, en al·lusió al líder independentista congolès Patrice Lumumba. Si el raf remet als anys quaranta, el cubalibre i el lumumba tenen dates de naixement molt properes: 1959 (revolució cubana) i 1960 (Congo independent). La setmana passada vaig descobrir una particularitat lingüística d’Igualada. Quan demanen una vodka amb taronja, no en diuen tornavís, sinó unapu…

Pensamiento orgánico

Recibo el enésimo díptico municipal. El sobre es marrón y el folleto me informa de que estoy a punto de descubrir un tesoro. "Barcelona pel Medi Ambient", junto a una flecha sobre la que se lee "i tu", me convocan a un punto cercano del barrio para darme un kit de regalo ("un cubell domèstic, un paquet de bosses compostables, un receptari i un imant de frigorífic"). Se trata de una nueva campaña de promoción del reciclaje, un hábito saludable sobre el que se ha vertido mucha tinta inútil, tanto a favor como en contra. En contra, porque es muy facilón descalificar sardónicamente cualquier cambio que te obligue a cambiar rutinas. A favor, porque es más facilón aún adoptar un tonillo de superioridad moral y regar por aspersión al personal con litros de culpa licuada. En este caso, el díptico informa sobre la nueva recogida selectiva de los residuos orgánicos, invita a recoger el kit y da unas cuantas pautas. Reconozco que empecé a separar los residuos orgáni…

Herzog i Santpere

Quina gran pel·lícula no haurien fet junts Werner Herzog i Mary Santpere, si el destí els hagués reunit! Els que m’estiguin llegint, potser els costarà una mica d’imaginar Mary Santpere a Aguirre, la còlera de Déu. No es tracta d’això. No han de situar Santpere en cap pel·lícula d’Herzog, com ara Nosferatu, Cobra verda o Tinent corrupte (encara que la sola presència de Mary Santpere hauria fet que Nicholas Cage guanyés en expressivitat, n’estic convençut). L’afinitat d’Herzog i Santpere es basa en una, com ho diria?, gran comunió espiritual i artística. Ho sé gràcies a un article de Quim Monzó a La Vanguardia, en què recull unes declaracions d’Herzog sobre la seva última pel·lícula, Tinent corrupte (tradueixo): “Per descomptat, durant el rodatge jo sortia del guió i hi introduïa coses insòlites que se me n’anaven acudint”. Igual que Mary Santpere, com em vaig assabentar per Memòries de la tele, a La 2, el dia que van recordar l’especial de Nadal de 1987 Fum, fum, fum, dels estudis de …

El bo de Krueger

Per fer-me una cultura general, escolto l’entrevista a Robert Englund de El dia a la COM 12 a 2, que presenta Albert Vico. Englund és l’actor que dóna vida a Freddy Krueger a Malson a Elm Street. Per si no l’han vista, han de saber que Krueger és un individu que apareix de sobte amb llargues ganivetes als dits, molt esmolades. Un mica com el cuiner Carles Gaig, però Krueger es cenyeix als bistecs tàrtars. Com que Krueger és més conegut que Englund, els contraposen i ens expliquen que l’actor fa cara de bona gent (no se li veuen esquitxos de sang per enlloc) i que l’entrevistadora se l’enduria a casa com a pare (no aclareix si com pare seu o com a pare dels seus fills). De sobte, Englund ens espanta amb una riallada cruel, pròpia de Krueger, i crida “Pesadilla en Badalona!”, que és on l’entrevisten. Ho deu fer arreu del món, menys a Hiroshima, per raons òbvies. Li pregunten si no li molesta que sempre l’associïn a Krueger i respon que s’hi ha resignat.
En una entrevista, confo…

Amistades peligrosas

Antes veía a menudo a Carles Gaig. No es que pudiera permitirme ir cada dos por tres a su histórico restaurante de Horta, pero lo tenía tan cerca de casa que me lo encontraba por la calle y reconozco que en más de una ocasión especial había almorzado o cenado allí. Comías bien y siempre podías llevarte alguna sorpresa. Aún recuerdo una comida con dos buenos amigos, uno del gremio literario y el otro del televisivo, durante la que prácticamente sólo abrimos la boca para deglutir. Y eso que los tres somos muy locuaces. Pero también curiosos, y la verdad es que nos interesaron más los detalles escabrosos sobre la vida sentimental de Luis Racionero y la doctora Ochoa que amenizaban la conversación entre dos señores maduros que comían en la otra única mesa ocupada del comedor. Lo más notable del caso era la solvencia contrastada de quien suministraba la información: el propio Racionero. Lo escribo sin temor a ser acusado de indiscreto porque el protagonista ya se ha despachado a gusto por …

Visión euro de festival

Hoy, a las doce del mediodía, se dan a conocer los 400 candidatos que aspiran a representar a España en el Festival de Eurovisión, que este año se celebra el 29 de mayo en Oslo. A partir de mediodía, pues, se inician las votaciones en la página web oficial de RTVE. El circo de la UER arranca con el curioso espectáculo de la preselección de finalistas a través de internet. Los diez más votados, hasta el 5 de febrero, participarán en la gala televisada en la que se dilucidará el ganador. Así fue como el gran engendro buenafuentino Roberto Chikilicuatre lanzó el “Chiki Chiki” del plató de la Sexta al escenario eurovisivo, para gran escándalo de los festivalistas. Tras tan formidable humorada, basada en la reducción al absurdo, el año pasado el certamen casi pasó desapercibido. Ni las votaciones ni la gala despertaron la misma expectación. La representante española en Moscú fue Soraya y su resultado discreto. Pero este 2010 se da un hecho diferencial de consecuencias imprevisibles. RTVE …

Francesos, Ofesos, Grandiosos

Francesos. L'any 1977, quan tenia 18 anys, jo i uns vuit passatgers més travessàvem no recordo quina zona de França en plena nit, colze a colze i maluc a maluc, entaforats com buata en un compartiment de segona classe d'un tren de llarg recorregut de la SNCF. El revisor havia apagat els llums de manera que no podia llegir i, atès que el senyor del costat roncava com una morsa moribunda, tampoc no podia dormir. Vaig agafar un llibre i vaig anar al vagó de primera classe -desert- durant una bona estona, abans de tornar al meu racó enfosquit. En seure-hi, un jove tan jove com jo que hi havia al seient de davant em va preguntar, de mala manera: "On has estat, tu?". En dir-li-ho, li va faltar temps per etzibar-me: "Això és el que penses de la França? Que pots desobeir les seves lleis com si no valguessin res?". El vaig escodrinyar a través de la foscor per assegurar-me que no era ni un policia ni un cap rapat i no: era un jove normal i corrent, amb la diferència…

Creixent amb els Simpson

Desde fa un parell d’anys han aparegut veus que discuteixen la qualitat dels nous episodis de The Simpsons. Ja no són el mateix –solen dir als xats d’internet–, han perdut la capacitat de sorprendre, es repeteixen. Jo no hi estic d’acord. (És més, diria que fins i tot han millorat.) Potser els que hem canviat som nosaltres. Han passat 20 anys des que Matt Groening i companyia van veure com s’emetia el primer episodi de la seva família disfuncional. En aquestes dues dècades ens han ensenyat a riure amb el seu humor incòmode i ofensiu, hem comprès –com deia un dels seus guionistes– que cada episodi té tres nivells de visió: per als nens, per als adults i per als adults amb sentit crític. La constància de The Simpsons ha permès que apareguessin altres dibuixos animats que han aixecat el llistó: penso sobretot en Seth MacFarlane (especialment amb Family Guy o la recent The Cleveland Show), però també en South Park, The King of the Hill i altres intents més experimentals, com Dr. Katz, The…

Frescor i xupa-xups

Fa deu anys, després de sobreviure a l’efecte 2000 (el mil·lenni es va iniciar amb un bluf, i això és molt prometedor), va començar a emetre’s RAC1, que és hereva de Ràdio Associació de Catalunya, la ràdio privada creada l’any 1930 i rival de Ràdio Barcelona. Llavors Ràdio Barcelona ja havia estat absorbida per Unión Radio Madrid gràcies a una ordre del govern del general Primo de Rivera. Per a sorpresa de tothom, Primo va pretendre que Unión Radio Madrid tingués el monopoli de la ràdio a Espanya, monopli que van trencar Eduard Rifà i els seus socis tirant endavant RAC a la dècada dels trenta. L’any 2000, RAC es va reprendre sota el nom de RAC1, amb aquest número u incorporat (un homenatge, intueixo, a la mítica fonda Ca l’U, de Vic). Albert Rubio, un dels iniciadors de RAC1, explicava a RAC1 10 anys, conduït amb micro de ferro per Mònica Planas, que van buscar fer una ràdio més fresca, més divertida, amb sentit de l’humor. Per connectar amb la gent jove, va dir Rubio, com si els més …

Destorronar-se

Un anunci d’una cadena de gimnasos em crida l’atenció. Destorrona’t, hi llegeixo. Sí, destorrona’t, del verb destorronar-se. És un invent, però trobo que té un significat prou fàcil d’entendre. Participa d’aquest nefast esperit postnadalenc dels bons propòsits que envaeix l’espai públic quan l’any canvia de dígit. Després de tantes sobretaules interminables, molta gent comença a tenir deliris dietètics. Si existeixen derivats del torró com l’adjectiu atorronat (“que forma una massa com la dels torrons”) o el substantiu torronada (“menjada de torrons”), no veig que els presumptes verbs atorronar-se o destorronar-se se’ns hagin de fer gaire estranys. La idea és clara: t’has inflat a menjar torrons i ara vols recuperar el pes (la silueta i la dignitat) que tenies abans de festes. Els torronaires han aconseguit monopolitzar l’espai dels aliments nadalencs. Quan un equip de futbol comença malament la temporada l’entrenador sovint s’ha de sentir dir que no arribarà ni a menjar-hi els torron…

El orco de Noé

Leo en Sphere que el Arca de Noé era redonda. Parece un chiste. Incluso el título del artículo de Theunis Bates —“Did Noah Get Around in a Circular Ark?”— está en consonancia con la redondez de la cabecera digital que lo acoge. Pero no lo es. Sphere es la actual mutación periodística de American On Line News, y forma parte del mismo grupo que forman, entre otras cabeceras de prestigio, Newsweek, CNN.com o The Washington Post. Bates se hace eco de las investigaciones llevadas a cabo en el Museo Británico por un experto en la antigua Mesopotamia llamado Irving Finkel. La historia tiene visos de guión de Spielberg. Tenemos una antiquísima tablilla con una inscripción en escritura cuneiforme. Tenemos un piloto de la RAF, uno de esos que dieron nombre al combinado de coca-cola con ginebra, y también un episodio lejano de la Segunda Guerra Mundial protagonizado por Rafman, llamémosle así. En un descansillo, imaginamos, del conflicto bélico que le tenía destinado en Oriente Medio, Rafman da…

Oh, Erasmus!

En una taula rodona d’un altre segle, Sergi Pàmies va comentar que a ell el sorprenia que la màxima ambició dels estudiants de guió consistís a escriure el serial d’havent dinat. Si el vaig entendre bé, venia a dir que un jove i futur guionista no s’ha de marcar com a fita i nord allò que ja es fa i que no és cap novetat. Això més o menys rumiava jo tot mirant Blog Europa al Canal 33, en què uns estudiants de Periodisme i Comunicació Audiovisual, mereixedors d’una beca Erasmus, ens expliquen aspectes de la ciutat de la Unió Europea on viuen. Mentre que els uns et relaten com s’hi viu el Nadal, d’altres tiren de veta de la literatura, un recurs molt pràctic per quan no saps gaire què dir, tant a la televisió com anant amb tren: París i Cortázar, Lisboa i Pessoa, Praga i Kafka. Com veuen, la cosa agafa una mica un aire de calendari de les biblioteques de la Diputació. Allò que diuen sembla copiat dels plafons d’una exposició del CCCB, convencionals i sense sorpreses (tot i que de vegade…

Sòsia de veu

“La veu s’aprèn”, em va dir un foniatre una vegada, i semblava sincer. A Catalunya Informació, el periodista Marc Ruiz hi locuta amb el mateix to de veu, inflexions, pauses, etc., que Ramon Pellicer, el conductor del TN Vespre. S’assemblen tant que estic temptat de creure que Ruiz és un sòsia de veu de Pellicer. Un sòsia és algú que és idèntic a algú altre. En una comèdia de Plaute, Mercuri, amb el desig que no el reconeguin, adopta l’aspecte d’un esclau dit Sòsia. Hi ha una creença llegendària que defensa que tothom compta amb un sòsia, algú idèntic a tu, i que si mai te’l trobes cara a cara, tots dos moriu a l’acte. Fa anys a Gibraltar tot de desconeguts em van començar a saludar cordials per Cannon Street, ara l’un, ara l’altre. Tinc un sòsia llanito?, vaig elucubrar molest, i és que me l’imaginava escandinau. També la veu d’Àlex Castells, periodista esportiu de TV3, recorda tant la de Puyal que més d’un l’ha pres per fill seu. Castells és, sens dubte, un sòsia de veu de Puyal. Qua…

Otro gallo nos cantara

Ayer, en las páginas de Tendencias, Silvia Fernández explicaba desde Las Palmas las circunstancias que rodearon la prohibición de los toros en las Canarias hace casi dos décadas. Fue una de esas jugadas de billar americano en las que la carambola te hace colar la bola negra y se acaba la partida. Por lo visto, la ley canaria de Protección de Animales pretendía acabar con las peleas de gallos, que gozan de una notable implantación en las islas, pero la oposición ciudadana fue tan notable que las mantuvieron por ser “parte del acervo cultural”. En cambio, las corridas de toros no tuvieron quien las defendiera. De hecho, Fernández nos informa que cuando la prohibición se hizo efectiva ya hacía más de siete años que no se celebraba ninguna. Más que una prohibición, pues, fue un certificado de defunción. En cambio, las galleras siguen activas, aunque no gozan de excesivo prestigio. Este verano, en Telde, intenté asistir a una riña de gallos, pero no hubo manera. A diferencia de los toros, …

Patrimonio a la taza

El jueves trascendió que el Instituto Nacional de Antropología e Historia mexicano (INAH) había resuelto que Starbucks debe pagar por la reproducción no autorizada de imágenes del patrimonio cultural mexicano en tazas de café que se comercializan en sus locales. Las tazas se venden a un precio de 168 pesos (unos 8,8 euros) y reproducen el calendario azteca y la Pirámide de Teotihuacán. La multinacional reaccionó de inmediato, retirando las tazas y declarando que “estamos dispuestos a pagar el monto correspondiente”. El episodio ha desencadenado un curioso debate. Basta pasearse por los foros de los medios mexicanos que recogen la noticia para darse cuenta de sus dos aristas más puntiagudas. La principal, que Starbucks es una empresa extranjera. Multinacional, sí, pero gringa. Estadounidense. Eso irrita a la mayoría de comentaristas. Pero la segunda arista, no menos puntiaguda, es la poca confianza que genera el INAH como beneficiario del “monto” que pagará Starbucks. En el país de la…

Najat El Hachmi - A Profile

Even Catalans who don't know her from Eve refer to her casually as 'Najat', such a household name has she become since 2008, when she won the Premi Ramon Llull - the most prestigious and best-remunerated award available to Catalan-language fiction writers - for her novel 'L'últim patriarca'. Since then the novel has been translated into eight languages (the English edition will be out in March) and has aroused considerable interest in Hispanic literature faculties around Europe and the United States. The quality of this truely well-written novel - which ranges from the ironic and comic to the downright upsetting in its description of a Moroccan family's migration to a (never-named) Catalan provincial town – is the root cause of its success, but the fact that a work of such quality should have been written by a 28 year old woman who didn't move to Catalonia herself until she was eight years old, has proven to be a positive surprise factor. Najat's tr…

Quim Monzó - A Profile

At 57, he is The Writer in capital letters, an author considered so important that he now has an entire exhibition dedicated to his life and work that will run until April of 2010 (at the Arts Santa Mònica, at the foot of Barcelona's Rambla). His prolific output and high sales (some of his titles have sold a quarter of a million copies in Catalan alone) are not enough in themselves to explain such reverence, and here he is revered, dislike it though he does. What made and makes him truly special is that starting with his first novel, published back in 1976, he has single-handedly post-modernised Catalan writing with his even blend of popular culture, pornography, fantastic realism, high comedy, stream-of-consciousness narrative, parody, absurd names for characters, and a thorough unpredictability of plot. Cohering it all is Monzó's personal take on a world he sees as both cruelly bleak and irresistibly funny. As good an example as any of what this means in practice is his only…

Monzó, Espinàs, Detalls

Monzó. No he vist l’exposició Monzó (a Arts Santa Mònica, Barcelona, fins a l’11 d’abril), però n’he llegit el catàleg (Monzó. Com triomfar a la vida, editat per Galaxia Gutenberg), que explica segons quines coses d’aquest escriptor que fins els que n’hem llegit absolutament tot no sabíem pas. Si hi ha un fil narratiu que corre al llarg d’aquest volum ha de ser l’atenció obsessiva del Monzó als detalls quotidians de la vida (s’hi reprodueix, per exemple, un fragment d’un article en què parla de com un bar determinat ha canviat els glaçons de sempre per uns de petitons que s’encongeixen al whisky al cap de poc i amb cada glop han de ser escopits com si fossin pinyols d’oliva). Aquest escrutini constant de l’entorn ha marcat (de la mateixa manera que l’han marcada trenta mil coses més) tota la seva obra, que és internacional, irreductible i terminalment irreverent. El que el llibre no diu, perquè no toca, és que fins i tot el Monzó ha hagut d’aguantar la part que li ha tocat de crítics …