Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: febrer, 2010

Alt rendiment

Si no és molt demanar, agrairia que convidessin a Millenium, a Banda Ampla o a Buscant La Trinca, tant és, el creatiu de publicitat agosarat que va idear l’anunci del centre d’alt rendiment IQS, que sento durant la pausa publicitària de la tertúlia d'El matí de Catalunya Ràdio. Entre totes aquelles veus assenyades que contribueixen a enriquir el debat social, com si diguéssim, s’hi emeten uns quants anuncis que sempre m’escolto amb interès, perquè en aquells moments no sento Antoni Puigverd apel·lant a la prudència, el seny i la moderació. En un d’aquests anuncis, una dona, que dedueixo que es tracta d’una locutora d’informatius, fa un dóna-pas: “I ara la informació del temps amb el Martí Oliveres...”. Però el tal Oliveres no hi és. Per quina raó? Una veu baronívola ens ho aclareix: “L’únic temps del que voldràs parlar és del que passis amb ell. Et sentiràs molt però que molt orgullós del teu fill. Estudiar a IQS, el centre d’alt rendiment, és treure el millor del teu fill”. Així …

Rambles nostàlgiques

Encara que ens vulguin fer creure que es tracta d’un problema recent, les Rambles estan en decadència des de fa una colla d’anys. Recordo que quan va treure el seu disc Visca la llibertat, 10 anys enrere, vaig entrevistar Jaume Sisa i ja llavors em va parlar indignat de les Rambles com a parc temàtic insofrible. El cantant galàctic hi tenia un pis, però ja no hi podia viure. Els que volen defensar les Rambles solen dir que a la zona sempre hi ha florit aquest ambient canalla, de putes, lladres i noctàmbuls, i que li dóna personalitat. La nostàlgia sempre embelleix el passat, l’idealitza, però la ciutat ha canviat massa per poder suportar fins i tot aquestes regressions mítiques. L’equació no és tan difícil de comprendre: els Jocs del 92 van portar turisme, que després va portar més diners, més turistes, que es van sumar a la sangria, els trilers, les canyes a cinc euros, les estàtues com a negoci, i més turisme de baix cost, els creuers de luxe, els llauners d’un euro... I tot aquest …

Mala tarda

“Recordad, nosotros vamos con el toro”, adverteix la cigonya Henry a Vipo, el gos volador, i a la gata Betty, que fa dies que em pregunto per què no vola. El tercet animalístic aquest es disposa a assistir a una corrida de toros a Las Ventas de Madrid, al capítol sisè de Vipo, las aventuras de un perro volador, uns dibuixos animats israelians de TVE. La cigonya Henry explica que segles enrere Espanya estava plagada de toros salvatges i la gent havia combatre’ls per defensar-se (el més probable és que una cosa així l’hagi llegit a internet, abans d’entretenir-se una estona al web Cigonyes Sex Stars). Per això el gos Vipo es pregunta per què es continua torejant, si ja no cal. Ja no és útil, el toreig. Com la natació sincronitzada, apunto jo. Abans sí que tenia un sentit, aquesta modalitat esportiva, quan els nedadors es capbussaven en aigües marines i treien els pops de la potera mitjançant les figures de la cama de ballet alterna i el cop de peu a la lluna. Quins temps, aquells. Encar…

Fastijós?

Rodamots és el nom d’un magnífic portal lingüístic creat per Jordi Palou que també té versió impresa homònima editada per Empúries, amb la col·laboració de Pau Vidal. Cada dia els subscriptors rebem una paraula catalana ben definida i contextualitzada en un fragment literari. La del dijous 11 de febrer era l’adjectiu fastijós, amb jota. El fastig, que rima amb desig, és “la sensació de cansament que produeix en l’ànim una cosa massa insistent o excessiva o mancada d’interès”. Tot i que Palou ja advertia que el fastig no és el mateix que el fàstic, ha rebut uns quants missatges de subscriptors alarmats pel presumpte error d’escriure fastijós (enutjós, empipador) i no fastigós (repugnant, repulsiu). Palou s’ha vist obligat a afegir un text (L’escreix, en diu) per tranquil·litzar els rodamotaires més neguitosos. El més important per aprendre els secrets de qualsevol llengua és la humilitat i la paciència. El to crispat amb què alguns aficionats defensors del català polit salten a la jugu…

Reparos ante Osborne

Esta semana he recibido tres correos de padres que me hacen la misma pregunta: ¿qué debo hacer con mi hijo quieto? El tercero me envía el link de Tele 5 que los provoca y así veo a Bertín Osborne en La noria hablando sobre su hijo pequeño, que padece parálisis cerebral: "Desde que le hemos quitado la medicación a mi hijo Kike, es otro niño". Me intereso por su caso. De entrada, reconozco la serenidad con la que habla. Sé de dónde procede y, por primera vez, me siento en sintonía con este hombretón al que hasta ahora nada me unía. Él es guapo, bien plantado, de alta cuna y afirma votar a Rosa Díez. Yo no, y cuatro veces no. Pero comparto su aventura vital porque, entre el 14 de marzo del año 2000 y el 24 de julio del 2009 también fui padre (y ejercí como tal) de un niño quieto, con parálisis cerebral, de la misma etnia que el suyo. De ahí la pregunta de los lectores. Bertín Osborne ha montado una Fundación homónima para ayudar a otros afectados. Bien por Bertín. Su lucha es l…

Algun dia

Algun dia els haig de parlar de Ricard Palmerola, la veu original del detectiu que va donar nom a Taxi Key, aquella sèrie políciaca radiada per Ràdio Barcelona des del 1948. Algun dia els haig d’explicar que, a Puerto Rico, Palmerola va dirigir els doblatges al castellà de Perry Mason i de Bonanza, sèrie de l’oest que per a un servidor va tenir més impacte que tota l’obra de Kurosawa (encara me’n recordo d’aquella rèplica culminant: “¡Cuidado, Hoss!”). Algun dia els haig de comentar que Palmerola apareix a la pel·licula rodada a Barcelona También los ángeles comen judías, al costat de Bud Spencer, que és un dels poquíssims actors del món que, quan sobreactua (amb més cops de puny i patades), la seva interpretació hi surt guanyant. Algun dia els haig d’explicar que la veu doblada del Mestre Yoda a La guerra de les galàxies és la de Palmerola. Però avui, no. Fa uns dies, Ricard Palmerola va morir, i un home com ell no es mereix la necrològica de rigor, que és un gènere detestable. Senyo…

East Side Story

Fa més de tres dècades que Richard Price (Nova York, 1949) combina l’escriptura de guions per al cine amb les novel·les policíaques. Ell mateix sol explicar que, amb els diners que va guanyar amb pel·lícules com El color del diner o Rescat comprava temps per dedicar-se a la literatura. Abans, els seus llibres es trobaven a la secció de novel·la negra, però ara amb La vida fácil han passat a les taules de la suposada literatura amb majúscules. ¿Què ha canviat en l’obra de Price? De fet, res. La vida fácil està escrita amb la mateixa intensitat, penetració i rerefons crític que ja ens fascinava en llibres com ara Clockers o El samaritano. L’única diferència és que entremig Price ha escrit cinc episodis de la sèrie televisiva The Wire i de sobte les seves novel·les s’han guanyat el cel de l’alta literatura i l’aplaudiment de no pocs esnobs.

La pulsió creativa de Richard Price és la mateixa per als guions que per a les novel·les. El seu estil es podria descriure com un naturalisme del segl…

De nombre a nombre

Cuando me preguntan que de dónde saco las ideas para elaborar un crucigrama diario suelo quitarme méritos y concedérselos a la tremenda potencialidad del lenguaje verbal, capaz de sorprender siempre a quien sabe mirar. Ese es el único mérito: aprender a buscar. Estoy convencido que muchos de mis interlocutores deben creer que mi respuesta es un ejemplo claro de falsa modestia, pero les aseguro que no lo es, y estoy en condiciones de demostrarlo. Así como en las prácticas literarias el elemento principal es la génesis, las cuestiones verbívoras se apoyan más en el hallazgo. No es que el narrador no halle ni que el crucigramista no construya, pero las frases de una narración son piezas de un mecano mientras que las palabras de un crucigrama son ostras y sólo se trata de descubrir las que llevan perla. Este febrero es especialmente lluvioso, también desde el punto de vista verbívoro. Basta abrir los ojos para observar que no paran de llover perlas verbales basadas en coincidencias onomás…

Tirar los aparatejos

El jueves, coincidiendo con el fin del Mobile World Congress y con una oferta de Gol T, me deleité describiendo cómo sería ver el fútbol por teléfono. De repente, me imaginé en un bar, siguiendo un electrizante contraataque del Barça aferrado al móvil, inmerso en esa mezcla de sufrimiento y placer que caracteriza las emociones deportivas. El artículo tenía un final feliz en lo deportivo (el Barça acababa marcando ese gol ficticio) e inquietante en lo tecnológico (todos los móviles de mi bar imaginario salían despedidos cual birretes en día de graduación cuando los culés expresábamos nuestra desatada euforia levantando los brazos). La última frase era ficticia: "...impactando con estrépito en el techo del bar, demasiado bajo para las altas miras de nuestros tecnófilos mercaderes del fútbol". Puede que la siguiente frase también lo sea: "La realidad siempre supera a la ficción". O puede que no. Porque a las cinco de la tarde de ese mismo jueves el artista Roc Parés e…

McBeal, Mason, Chase

McBeal. El dimarts dia 16, surto de l’estació Ildefons Cerdà i busco la Ciutat de la Justícia (com que no hi ha cap rètol, segueixo unes quantes persones esveltes i elegants que porten carpetes ídem: advocats). Al vestíbul, trobo l’amiga Rosario Palomino, el seu marit i els testimonis. Pugem a la sala 320.

Mason. Sé molt bé què li va passar a la Rosario –que és d’origen peruà– fa uns mesos a la comissaria de la Policia Nacional al carrer Sant Antoni Maria Claret. M’ho va explicar per telèfon: l’espera llarguíssima per fer el DNI del seu fill, l’agent que l’escridassa de mala manera per haver trucat al marit amb el mòbil, les amenaces d’aquest i un altre policia de denunciar i detenir-la alhora que insisteixen que no els parli en català perquè a Espanya s’ha de parlar ja sabem què; i, sobretot, les vexacions (físiques i verbals) quan surt de la sala per contestar a una segona trucada, urgent, del marit. Ara, a la sala 320, escolto les declaracions de la mateixa Rosario, del marit i dels…

L’home i les escombraries

Un home guardava sis televisors a casa seva, entre molts altres electrodomèstics. Torradores, microones, batedores, aspiradors… N’hi havia a dotzenes, tots espatllats, a sobre del sofà, a la cuina, dins la banyera. Quan trobava alguna cosa pel carrer, l’home no podia evitar enportar-se-la a casa. Cada racó estava colonitzat per la porqueria. Si li preguntaven per què ho feia, responia: «No se sap mai. Un dia els arreglaré i els vendré». Aquesta història apareixia en un programa –reality show disfressat de documental– que vaig veure fa poc als Estats Units, anomenat Hoarders (que vindria a ser Els que acaparen). Cada setmana oferien un parell de casos, tots xocants, torbadors i fastigosos. Gent que acapara envasos de plàstic, peluixos i nines podrides, llaunes de conserva per si torna la fam (i no les llencen quan caduquen i es bufen), muntanyes de roba... «Em vaig traslladar a viure aquí fa 20 anys. Encara hi ha caixes que no he obert», confessava una dona, envoltada d’escombraries, i…

Fàcil i senzill

Cal arraconar aquesta idea errònia i perversa que el disseny és una cosa amanerada i pija, va declarar Juli Capella a El matí de Catalunya Ràdio. Tots som dissenyadors, el que diferencia l’ésser humà de l’animal és l’enginy. S’ha d’entendre com a predisseny el primer os (ell va pronunciar ós) que un home primitiu va agafar per carregar-se’n un altre (Capella es va carregar el pronom feble, però ell pot perquè és dissenyador). Hi vaig estar d’acord, un ós bru llançat amb punteria pot fer molt mal. Val més que hi anem alerta, amb el predisseny.
Un altre dia, a Tot és molt confús, Capella va fer públic que tenia “un gran respecte a aquests objectes que són pequeños grandes objetos” i també que “la primera arquitectura és el dolmen y el menhir”. Em va emocionar que mantingués viva aquesta tradició tan nostra, i que la Generalitat no hauria de de deixar perdre, que fa possible que abans de morir Cèsar digués “¿Tú también, Brutus, hijo mío?” com si fos parent de Práxedes Sagasta. Parlant d’…

Amb la vènia

Ja m’ho vaig demanar en veure Beth Rodergas fent els anuncis de promoció del 012, el telèfon d’informació de la Generalitat: “Aquesta [dit amb tot el respecte], ¿deu haver signat un document on es compromet a no fer declaracions polítiques de cap mena?”. Rodergas és de Súria, un poble del Bages on el 24 d’abril d’aquest any celebraran el referèndum sobre la independència del país (una tradició de creació recent que amb una sardinada guanyaria molt). Si hi estigués empadronada, Rodergas hi podria votar amb llibertat? Tindria la seva gràcia que a la sortida del col·legi electoral, declarés per la televisió: “Sóc partidària de la independència de Catalunya. Ah, i si teniu cap dubte, truqueu al 012”. O, vés a saber, potser quan des de la Generalitat trien una cara per fer campanyes institucionals, ja busquen una ànima bessona de José Zaragoza. Si fos així, la campanya la podria fer Zaragoza directament. Quedaria molt bé dins un cotxe, aturat, i dient a càmera: “Quan estic en un embús i m…

¡Todos al techo!

Cada semana es un mundo, pero esta ha sido, sin duda, la del Mobile World Congress que hoy finalza. Cuatro días de taxistas alegres, hoteles llenos y tecnófilos ansiosos que dan para mucho, tal como podemos comprobar en los reportajes que genera. Se da la circunstancia de que este año la semana movilizada coincide con la primera semana de la historia con fútbol diario. Ya saben, sólo quedaban por colonizar los lunes y los viernes, y esto es justamente lo que acaba de suceder. Primero fueron las competiciones europeas, antaño circunscritas a los miércoles, las que se desplegaron a martes y jueves, como en aquella apuesta a la ruleta por la que se juega a los números vecinos. El colofón ha sido hacer lo propio con la liga BBVA. El domingo ya compartía partidos con la noche del sábado desde hace años, pero el paso definitivo ha sido adelantar uno al viernes y atrasar otro hasta el lunes, que esta semana fue el Tenerife-Mallorca, tal vez por la experiencia canaria en el cambio horario. El…

Clàping?

En la columna “Dial neguitós” del dissabte 6 de febrer, aquí a l’AVUI, el sempre agut Enric Gomà analitzava algunes adaptacions catalanes de gerundis anglesos. Feia èmfasi en el zàping televisiu i el diàling radiofònic —neologisme emergent que dóna nom a una celebrada secció de El món a RAC1—, però també recollia d’altres manlleus o neologismes anàlegs. Afirmava Gomà: “mitjançant adaptacions semblants obtenim càmping, dàncing, púding i clàping, que és la migdiada dita en un to de broma (no gaire divertida, però si mentrestant menges macedònia no està tan malament)”. També hi podria haver afegit pànxing, que ha fet fortuna entre els amants del sofà, o d’altres fórmules ING més conjunturals, com ara el procaç edredòning televisiu. M’interessa, però, aturar-me en aquest fals derivat del verb clapar que seria el clàping, igual com pànxing derivaria de (tocar-se la) panxa. I m’hi aturo per raons mèdiques, perquè resulta que clàping és també el nom universal d’una tècnica fisioterapèutica q…

Alè i fregits

En una carta a la Bústia d’aquest diari, el senyor Joaquim Renom denunciava l’allau d’interferències que pateixen les ràdios legals per culpa d’aquelles altres que fan servir freqüències que no els pertanyen, seguint l’exemple de Sir Francis Drake. A més a més de les, ja comentades en aquesta columna, interferències d’esRadio sobre Catalunya Ràdio, hi hem d’afegir les de Radio María damunt de Ràdio Estel. A mi, i és que no hi puc fer més, aquestes interferències m’han fet la seva gràcia. Radio María és una emissora religiosa que difon l’evangeli i radia pregàries, rosaris, misses, salves. Ràdio Estel també és una emissora religiosa que difon l’evangeli i radia pregàries, rosaris, misses, salves, com l’altra. Els primers, des de Madrid, reprodueixen amb encert com hauria estat una ràdio visigòtica (“¡Aquí, Radio Recesvinto!”), si Marconi s’hagués avançat uns quants segles; els segons, es nota que el dia que es va aprovar el concili Vaticà II van comprar el diari. A Radio Maria, a l’hor…

Pobresa abstracta i concreta

La pobresa és un concepte abstracte quan no s’ha viscut de prop. Quan ets petit et diuen de donar les joguines que no vols als nens pobres, com si tal adjectiu fos una característica inherent al mateix nivell que nens rossos o amb ulls marrons. Pobresa remetia a les novel·les de Dickens o aquells vagabunds de qui imaginàvem un origen ben normal fins que l’alcoholisme, l’addicció al joc, la bogeria o qualsevol altra desgràcia els van empènyer a passejar pels carrers de les ciutats omplint de contingut semàntic l’eufemístic sense sostre. Aquesta era la pobresa precrisi, tot i que n’existia una altra menys poetitzable, comuna a més ciutadans del que les capes benestants han pogut imaginar mai. Tenia formes com ara els contractes laborals d’una hora o el miratge de la supervivència al caire de la targeta de crèdit, els preus dels lloguers que tot d’una es doblaven en el canvi de contracte o la pressió social generalitzada per traginar sobre una minsa i inestable nòmina la càrrega d’una hi…

Unnim Asvam

El viernes trascendió el nombre de la primera entidad fruto de las fusiones de cajas catalanas: UnnimCaixa. Esa será la marca que figurará en el 75% de las oficinas de la nueva entidad sitas en cualquier localidad excepto Ter-rassa, Sabadell, Girona o Manlleu. En estas poblaciones, sedes de las cajas ahora fusionadas, la denominación Unnim precederá al nombre antiguo -CaixaGirona, CaixaManlleu, CaixaSabadell, CaixaTerrassa- y es muy probable que los clientes (lugareños) sigan llamándolas así. La operación de renombrar a cuatro entidades tan relacionadas con cuatro territorios era muy delicada y, francamente, la solución obtenida es muy satisfactoria tanto desde el punto de vista gráfico como desde la perspectiva, digamos, verbívora. El conseller Ausàs debería plantearse contratar a la empresa Morillas para rebautizar las vegueries sin herir susceptibilidades. ¿Se conformarían los araneses con una subvegueria llamada UnnimAran? El sábado, en las páginas de economía, Lluís Morillas desg…

El oráculo de los Serra

Sucede cada 14 de febrero en la sección de esquelas de La Vanguardia desde hace dos décadas. Los familiares del señor Pere Serra i Guinjaume publican una necrológica muy especial, que con los años ha creado un nuevo género periodístico. El señor Serra, con quien no me unía ningún lazo de parentesco, falleció el 14 de febrero de 1988 mientras escuchaba por la radio un Valencia-Barça que acabaría 1-1 (con goles de Giner y Urbano). Tenía 71 años y había vivido, dos años antes, la gran decepción de la final de Sevilla, donde el Barça perdió la Copa de Europa por penaltis ante el Steaua de Bucarest. Este hecho me aproxima a su figura. Asistí a esa final en uno de los cuatro trenes especiales que fueron apedreados al sur de Valencia y recuerdo, en el viaje de vuelta, dos grandes reacciones: la agridulce de los jóvenes que nos aliviábamos con chirigotas insensatas del tipo "de este aua no beberé" y la amarga de quienes pregonaban que morirían sin ver al Barça campeón de Europa. Rec…

Jocs, Pocs, Ous

Pocs. Fa 25 anys, Barcelona ni se’n recordava, de l’última vegada que s’havia posat guapa. Era una urbs ronyosament encantadora, de burilles al peu de les barres, de parets ensutjades i restaurants fantàsticament barats. També era una urbs si fa no fa desconeguda més enllà dels Pirineus: poc abans de traslladar-m’hi, el 1984, un londinenc em va preguntar si era una ciutat italiana i jo –cansat d’avorrir el personal anglès amb disquisicions sobre Catalunya– em vaig limitar a assegurar-li que en certa manera sí.

Jocs. A partir del 1986, l’any en què es va escollir Barcelona com a seu dels Jocs Olímpics del 1992, els anglesos –i molts altres europeus– van aprendre a localitzar-la en un mapa. Fins aleshores, els únics estrangers a la vista havien estat quatre turistes de platja extraviats que caminaven per l’Eixample en biquini; van ser substituïts ràpidament, primer per un munt de turistes alternatius –artistes i aspirants a artistes, la majoria nòrdics– estarrufats tots ells perquè havie…

Contents i enganyats

Arran d’un article d’Empar Moliner sobre Susanna Griso i els anuncis d’Actimel, he meditat al voltant d’aquestes ànimes generoses de la petita pantalla i de la ràdio que ens donen consells. Per a mi, són uns amics, quasi com els de Facebook. Ara bé, mentre que Griso em mereix tota la confiança, d’altres no tant. Ella és periodista i ens parla com a periodista: la informació que ens proporciona sobre Actimel ha estat contrastada, només la guien el rigor i la veracitat. En el supòsit que Griso sabés de bona tinta que Actimel no és tan eficaç, ens ho advertiria de seguida. Tinc molta fe en els grans professionals del periodisme. Si Indro Montanelli m’hagués recomanat Pastas Gallo, no gastaria cap altra marca. Només que Kapuscinsky hagués fet un anunci de Port Aventura, jo em tirava a ulls clucs pel Dragon Khan. Però no em provoca el mateix entusiasme un anunci de llet Pascual Calcio que fa l’actriu Adriana Ozores i que cada dia sento per Catalunya Ràdio. Ozores ens recomana que beguem Pa…

Televisió contra cine

Entre els directors que estrenaran a la Berlinale hi ha un nom que potser no els resultarà gaire familiar: Dominik Graf. Aquest director és poc menys que una figura de culte a Alemanya. El tret més especial de la seva exitosa carrera és que ha treballat gairebé exclusivament a la televisió. Graf sol filmar episodis per a sèries de telefilms policíacs que els alemanys adoren, com Tatort i Polizeiruf 110, i pel·lícules produïdes per a la tele, però el seu nivell és tan elevat que sovint es passen després al cine. A la Berlinale es podrà veure l’últim projecte de Graf, una sèrie per a televisió anomenada Im Angesicht des Verbrechens (Cara a cara amb el crim). Aquesta producció «èpica», segons el catàleg del festival, explica l’arribada de les màfies russes a Berlín després de la caiguda del Mur, i ho fa a través dels combats entre dos clans i els seus problemes amb la policia. Els vuit capítols es passaran en dues sessions, de quatre hores cadascuna.

Ja fa alguns anys que s’exalça la gran…

Caos panoràmic

“Cada villa tiene su maravilla”, em van dir una vegada a Aranda de Duero mentre ens halàvem un porcell rostit i coquetejàvem amb el colesterol. “Cada cadena té la seva pena”, em vaig dir jo fa uns dies, abans de trucar a l’oculista per demanar hora. TV3 ha passat d’emetre amb el format 4:3, el de tota la vida, per una cosa que es coneix per format panoràmic, el 16:9. Com en moltes altres cases, el meu televisor compta amb uns quants anys. Ara, amb el format panoràmic, veig una banda negra a dalt i una altra a baix, tota l’estona, i al mig, la Raquel Sanz i els altres conductors de TN empetitits, amb uns rètols minúsculs, gairebé illegibles: semblen els noticiaris de la senyoreta Pepis. A més a més, alguns vídeos deuen estar en el format antic, ja que apareixen unes columnes marrons (per què no negres?) a cada costat i recuperem, per uns moments, el format 4:3, el d’abans. Mentre em preguntava a què treia cap tot plegat, em va trucar la mare molt alarmada perquè veia Hèrcules Poirot, p…

Coach?

N’estic fins al capdamunt, d’aquest anglicisme de color de gos com fuig. Ja em carregava quan coach només s’aplicava a l’esport, en detriment d’entrenador. De mica en mica, el coaching va envair el món de l’empresa, en un cop d’estatque deixà fora de joc un estol d’assessors i consellers. I què fa un coach, direu? Doncs escolta els problemes del seu pobre client estressat amb el lloable objectiu de fer-li trobar les respostes pels seus mitjans, com aquells restaurants on et porten el pa i els tomàquets perquè els freguis tu mateix, que ells ja prepararan la nota. Experts en psicologia de pa sucat amb oli, ara han saltat de l’àmbit professional al particular. I vet aquí que ja conec uns quants catalans que presumeixen de tenir coach personal, una mena de confessor amb honoraris de geisha, preparat per escoltar els seus conflictes laborals, familiars, personals o de parella. El coaching personal, doncs, consta d’un conjunt de sofisticades tècniques que es poden resumir en una necessitat…

Spam para hoy...

Nunca imaginé que escribiría este artículo, aunque en realidad lo sorprendente es que no lo imaginara. Desde que el correo es electrónico, estoy hasta las fosas nasales de recibir correos indeseados. Al principio los coleccionaba, archivados por carpetas según su temática. La más gorda siempre era la de temática sexual, que reunía ofertas de Viagra y otros fármacos expansivos con señoritas rusas exponiendo una sana intención de cambiar de estado civil, productos pornográficos varios y tratamientos para alargar penes (constato que ya casi no llegan, con lo entretenidos que eran). Otro género de Spam que ha dejado de fluir son las ofertas de hipoteca que hasta el año pasado amortajaban mi buzón con sus mortgages a unas condiciones de ensueño. Este septiembre, al volver de vacaciones, recapitulé mientras vaciaba el buzón y me di cuenta que la recesión económica también había afectado este submundo del correo basura. Esa limpieza técnica me permitió elaborar una suerte de índice, que podr…

Pendó del meu cor

A la peixateria, una senyora em recrimina que no escric gaire sobre Radio Nacional de España. Li dono la raó, moment en què ella es queda l’última cua de rap. Certament, no acostumo a escoltar les ràdios nacionals d’altres països. Per tant, m’hi poso amb bon esperit i a mig matí de diumenge ensopego amb El consultorio de insultos y elogios de Pancracio Celdrán. Només amb el títol, ja es veu que promet. Al matinal No es un día cualquiera de Pepa Fernández, Don Pancracio ens il·lustra sobre els insults, tan rics i variats, de l’espanyol (l’idioma, s’entén). Per ell, sabem que l’insult cerdo, en un origen, va aparèixer com a eufemisme de puerco. Ja em veig proferint en una discussió abrandada: “¡Te llamo cerdo para no llamarte puerco, puedes estar contento!”. Com qualsevol consultori, el de Don Pancracio respon consultes dels oients, que llegeix Pepa Fernández: “¿Qué nos dicen cuando nos llaman bozal?”. Qüestió que trobo molt encertada, perquè a mi em diuen bozal i em penso que em pregun…

Santificad a Eufemiano

Me sorprende que Eufemiano no tenga entrada propia en los santorales que consulto. Tal vez sea porque fue un rico senador romano que debía adorar a dioses de otro negociado, aunque luego su hijo Alejo se alejara de sus postulados paganos y acabara convertido en santo. Me extraña que el pobre padre no fuera también santificado porque recuerdo haber visto, hace tres o cuatro años, una iglesia dedicada a San Eufemiano en una localidad cercana a Génova, en el valle de Fontanabuona. Lo recuerdo con claridad porque en aquella época acababa de explotar un gran escándalo en el mundo del ciclismo, el llamado caso Puerto, y el máximo inculpado era el médico canario Eufemiano Fuentes. Me pareció un nombre fantástico, cuyo hipocorístico brindaría a mi peor enemigo: Eufe. Pero también es un nombre muy actual, porque la práctica más habitual en el lenguaje público es trufarlo de eufemismos. El penúltimo, eso de rebautizar a las cuatro provincias catalanas como demarcaciones para ajustarlas a la inc…

Scams, Nigerians, Catalans

Scams. Un scam, en anglès, vol dir una estafa feta a fi d’obtenir diners. Per exemple, un scam molt popular a Anglaterra als anys 80 va ser el de les maletes: dos passatgers viatjaven, per separat, al mateix avió. A la zona de recollida d’equipatges de l’aeroport d’arribada, un agafava les maletes de l’altre i se n’anava. L’altre denunciava la seva pèrdua a la línia aèria corresponent. Com que les maletes desaparegudes es compensen –segons les regles internacionals– conforme al seu pes, i com que les maletes en qüestió havien estat degudament omplertes de maons i per tant pesaven com dues lloses de marbre, la víctima cobrava una indemnització considerable que després dividia amb el seu company de viatge. Així, centenars, tal vegada milers, d’aturats britànics de l’època thatcheriana van poder gaudir d’unes vacances pagades al continent europeu, Barcelona inclosa.


Nigerians. Ara bé, els millors scammers del món han de ser els inventors nigerians de les famoses estafes 419 –anomenades a…

La vida normal

Ya se ve que la muerte de Jerome David Salinger va a generar dos líneas de investigación. Por un lado, la especulación sobre la presunta obra póstuma depositada en una caja fuerte de Cornish, que en el caso de un pájaro de su calado que se pasa cincuenta años sin publicar puede ser de la magnitud de las obras completas de Josep Pla. O no. Y por el otro, la retahíla de elementos biográficos que trascenderán sobre su presunta reclusión semisecular. Sobre lo primero, nada nuevo. Desde el baúl mágico de Fernando Pessoa, que algunos estudiosos aún exprimen, los escritores muertos con obra inédita que se publica póstumamente son de lo más normal. Vean, sino, el caso del gran Roberto Bolaño (1953-2003), que en pleno 2010 sigue publicando a un ritmo de aquí te espero. Lo último, la novela El Tercer Reich (Anagrama). También leímos novelas inéditas de autores fallecidos como Nabokov, Tolkien o Calders, y esperemos que algún día podamos añadir el nombre de Jesús Moncada a esta lista. O sea que …

Before And After

At the start of this year the London Guardian published a double feature called 'Looking Back, Looking Forward', about 'the great writers' who had cashed in their chips over the last decade and those, still breathing, who were expected to excel in 2010. Of the 25 deceased since the year 2000, exactly two did not write in the language of Jamie Oliver (Naguib Mahfuz and WG Sebald). Of the 80 future titles singled out as 'the best' of this new year, just three have been written in funny foreign lingos (Turkish, French and Spanish). There would be nothing too untoward about such bias were it not for the use of the definite article ('The great writers', 'The best...'), a syntax implying that of all the writers in the world who passed away in what the English media has so very cringe-makingly named 'the noughties' – as well as of all the thousands of books due to be published in the year 2010 - people need only pay attention to two writers and…

Llibreries de Nova York

Sabent que sóc a Nova York, un amic m’escriu i em pregunta per les llibreries de la ciutat. És un fetitxista dels llibres i vol saber en quina situació es troben davant l’arribada imminent del llibre electrònic. La meva resposta no pot sinó començar amb un aire melancòlic: Nova York ha perdut en les últimes dècades desenes de llibreries. Cauen com mosques. Llocs de gran tradició, com Gotham Book Mart o Coliseum Books, han anat tancant de mica en mica, assetjats pels lloguers impossibles que es demanen a Manhattan. La setmana passada, sense anar més lluny, van tancar dues llibreries emblemàtiques: Skyline Books, al carrer 18, i Biography, que feia 30 anys que era a la seva cantonada de Bleecker. A part de les dificultats amb el lloguer, als anys vuitanta el principal enemic de les llibreries independents va ser la cadena Barnes & Noble, que va obrir desenes de botigues per la ciutat. La seva fórmula era collar els editors amb ofertes pròpies d’hipermercat. Avui ldia a situació ha c…

Dial neguitós

Fúting és aquella pràctica que consisteix a córrer a l’aire lliure per esport o perquè no aguantes la família. Ve de l’anglès footing, encara que aquest és un terme de podologia, segons tinc entès. I és que la paraula anglesa per designar el fúting és jogging. Potser vostè ja ho sabia, però una senyora d’Arbúcies ho desconeixia i és a ella que l’hi explico. Mitjançant adaptacions semblants obtenim càmping, dàncing, púding i clàping, que és la migdiada dita en un to de broma (no gaire divertida, però si mentrestant menges macedònia no està tan malament). En aquest sentit, zàping és una adaptació de zapping (de to zapp, anar com el llamp), vol dir la d’acció de canviar de canals de televisió ràpidament amb el comandament a distància. Abans també se’n feia, de zàping, però t’havies d’alçar i asseure com un saltamartí. A partir del zàping, es crea el diàling, que és fer rodar el dial compulsivament per saltar d’emissora en emissora. Ara la COPE, ara la SER, ara Ràdio Nikosia, per contrast…

Enveges i cops de taló

Escric aquestes línies des dels Estats Units, on falta menys d’una setmana per a l’esdeveniment esportiu més esperat de l’any: la Super Bowl. Diumenge que ve, els Colts d’Indianapolis i els Saints de Nova Orleans es disputaran el campionat de futbol americà. A Nova York, territori neutral, els diaris parlen cada dia del partit. Els bars posen publicitat per anunciar quin equip s’animarà al seu local. Els supermercats preparen ofertes de menjar per a les més de tres hores de partit. Malgrat tota aquesta pressió, no hi ha sortides de to. L’ambient és estrictament esportiu i, com es pot comprendre, des d’aquí els conflictes del Reial Madrid amb els àrbitres resulten insignificants. És el que té la distància, que exagera els defectes i els converteix en caricatures de ratolí.

Examinades així, des de lluny i amb distracció d’entomòleg, els ardits que utilitza la premsa de Madrid per desestabilitzar el Barça recorden les teories de la conspiració. De sobte, tothom sembla que està confabulat …

Obediència cega

A mi em van agradar les il·luminacions de Nadal d’aquest any del passeig de Gràcia, que evocaven els llums dels envelats vuitcentistes, els que muntava, entre sainet i sainet, el gran Emili Vilanova. No em van fer gaire el pes, en canvi, els llums de la Diagonal, per xarons i cridaners, que convertien l’avinguda en un homenatge a l’estètica dels bingos. Ni les lluminàries del carrer Aragó, encara pitjors. Ara bé, vaig observar amb que el comú dels meus companys de padró municipal pensava al revés que jo. Per aquest motiu uns quants van començar a llançar, contra els llums del passeig i contra mi, invectives agudes i sarcàstiques (en alguns casos, tretes del llibre de cites Les millors i més cèlebres invectives agudes i sarcàstiques de tots els temps, molt útil a l’hora d’invectivar). Vaig passar un Nadal amarg i desolat. I vaig aprendre que no s’ha de plorar damunt de les neules, perquè es remolleixen.
Siguem sincers, en aquests instants vostè desconeix a què treu cap tot aix…

Delfí? / Espill?

Alfons Godall serà candidat a succeir Joan Laporta en la presidència del Barça. És el segon membre de la junta actual que hi opta. El primer va ser Jaume Ferrer. Ja hi ha mitja dotzena de precandidats, però de tots els aspirants només Godall pot presumir de tenir el ple suport del president sortint. Per això, molts cronistes l’han definit com el delfí de Laporta, i fins i tot algun indocumentat l’ha anomenat dofí. El delfí era el príncep hereu del rei de França (o també, aquí, el príncep de Girona), però per extensió pot al·ludir a l’hereu directe de qualsevol dirigent. Al capdavall, l’etimologia de delfins i dofins és la mateixa, i els nostres avantpassats anomenaven delfins tant les bèsties marines com els prínceps. Segons Coromines, el Delfinat partí del nom propi d’un protector dels trobadors en el segle XIII —Dalfí d’Alvernhe—, mentre que els primers escriptors catalans que van saltar del delfí al dofí van ser Guimerà i Ruyra, el qual l’any 1903 parla de dufins al seu Marines i B…