Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: agost, 2011

Una jornada de física atòmica

Algun dia, els científics que estudien les lleis de la fissió nuclear haurien d’anar a Vilafranca del Penedès per la diada castellera de Sant Fèlix. Les temperatures que s’aconsegueixen a la plaça de la Vila, a la una de la tarda d’un 30 d’agost, quan la colla local comença a carregar el primer castell, segur que aclaririen més d’un misteri de la física atòmica. S’hi barregen, a més, dos tipus de calor: la xafogor meteorològica, que és notable i uns quants privilegiats combaten posant-se a l’ombra dels arbres i les cases, i alhora l’escalfor humana, que encara és més incontrolable i assoleix un punt de combustió emotiva just quan l’enxaneta carrega el castell.

Ahir, durant més de quatre hores, vam comprovar-ho de nou quan les taques verdes, vermelles, rosades i morades de les colles castelleres escalfaven per torns la plaça. Jo vaig seguir la jornada des d’un racó, després d’haver fet tres moviments essencials: comprar una ampolla d’aigua gelada, calçar-me una gorra i posar-me al costa…

Ciclistes tocatimbres

Un diumenge que Santiago Rusiñol va sortir a fer un tomb amb bicicleta per carretera, es va anar trobant a cada plaça principal dels pobles que travessava una gentada que li entrebancava el pas. A cada poble celebraven els Jocs Florals: els jurats donaven englantines i els premiats llegien els seus poemes davant d’una concurrència atapeïda. Tip d’haver de baixar del vehicle a cada moment, Rusiñol va exclamar: “Aviat amb tants poetes no es podrà anar amb bicicleta!”.

Avui dia Rusiñol n’hauria tingut prou amb anar tocant el timbre amb insistència perquè els vianants s’apartessin. És el que fan molts ciclistes: circulen per una vorera o un carrer només per a vianants i, proveïts d’una pebrotera esponerosa mereixedora de guanyar un concurs agrícola, van tocant el timbre perquè els que van a peu s’apartin. Com si fossin la reina d’Egipte obrint-se pas pel carrer Petritxol precedida per corns, cítares i xeremies.

Els vianants s’aparten a l’instant, una reacció mecànica que deu provenir –és un…

Divagació dominical

Ahir al matí volia veure què passava als Estats Units amb l’huracà Irene i vaig fer zàping per les cadenes d’informació per satèl·lit: CNN, Fox, BBC, NBC... A totes hi sortien periodistes amb un impermeable cridaner, informant sota la pluja i el vent intensos, explicant que l’huracà s’acostava a Nova York. Tot seguit vèiem imatges dels carrers deserts, de les destrosses que l’ Irene ja havia fet en altres estats. A la cadena Fox, bastió patriòtic dels republicans, forçaven més el dramatisme, com si l’huracà també fos culpa d’ Obama. Davant un mapa, una noia del temps repetia la consigna de quedar-se a casa. Aleshores la locutora li va preguntar: “¿I la gent que vulgui anar a missa? ¿Pot sortir?”. La meteoròloga es va quedar muda.

Al moment vaig pensar en Michele Bachmann. Al seu estat, Minnesota, no patien per l’huracà i segur que havia anat a missa a resar pel seu país. ¿Que qui és Michele Bachmann ? Doncs la representant republicana, cofundadora del Tea Party, que té molts números pe…

Picasso a la cuina

Sincerament, no sóc gens partidari del paisatgisme gastronòmic. Al meus ulls, és una sofisticació innecessària dels restaurants que només ens degrada i ens humilia com a ciutadans, em sembla més aviat propi de nous rics, especuladors, assassins a sou i prostitutes de luxe. Agafem un plat de pèsols saltats amb cansalada: sisplau, no cal que els pèsols i la cansalada estiguin disposats graciosament reproduint un dels quadres de Joan Miró que més m’agraden, les Constel·lacions, els 23 guaixos pintats entre el 1940 i el 1942 a Varengeville-sur-Mer, Normandia.

Allò més indicat per conservar tots plegats la serenitat d’esperit, un cert sentit pràctic i aquella naturalitat elemental que contribueix a fer-nos la vida més amable, seria abocar els pèsols de la paella al plat, amb l’auxili d’una escumadora o una cullera de fusta –de boix millor que de pi-. Tal com cauen els pèsols, així es serveixen.

Per això em contraria que en tants i tants restaurants els plats arribin a taula decorats amb aque…

Com es llegeix un diccionari

Com que mantinc el costum de llegir diccionaris sencers, de vegades algú em pregunta com s’ha de llegir un diccionari i jo responc decidit: “Per ordre alfabètic”. Qualsevol altra temptativa seria temerària i estaria abocada al fracàs. Vaig conèixer un individu que va començar a llegir el Diccionari Fabra per la ema. Ho va deixar córrer, li faltava informació de la primera meitat. No dominava prou els antecedents: l’àbac, l’abadia, l’abellerol.

Quan et poses a llegir diccionaris, no és senzill aturar-se. Arriba un dia que n’agafes un de llegit i el comences de nou, amb esperances renovades, buscant l’emoció d’altres temps. Com en el matrimoni, segons m’han dit. D’entre els principals en català i en castellà, tinc pendent el Tesoro de la lengua castellana o española de Sebastián de Covarrubias (1611), una llacuna que els meus interlocutors perceben de seguida quan enraono en espanyol. Tot i que dissimulen, no deixen de pensar: “Sin lugar a dudas que este catalán no ha leído el Covarrubia…

Notícies de Bernat Xinxola

Ha arribat l’hora de reivindicar l’honor, el coratge i l’abrandament republicà de Bernat Xinxola, sobre el qual s’han abocat moltes inexactituds infamants, fruit de la rivalitat política més acarnissada. Com tants catalans, vostès només el coneixen per l’aforisme que fa: “En Bernat Xinxola / que es tira pets a la cassola”. Sent estrictes, accepto que no és un pensament gaire profund, encara que ha alegrat els dies de molts infants catalans. Entre els dos i els quatre anys la mainada està convençuda que aquesta és la culminació de la literatura catalana. Després tot els decep, tot els fatiga. Per això els índexs de lectura són tan baixos.

També es diu d’algú que és informal, poca-solta, baliga-balaga: “En Tal (o en Qual) és un Bernat Xinxola”, donant per implícita l’expulsió nauseabunda de gasos corporals en un atuell de cuina, que és la part més dégoûtant de la sentència. Al llarg de la vida m’ha encuriosit saber si Xinxola estava inspirat en un cas real, més aviat no gaire gloriós, de…

Ofertes i saldos culturals

Un dels elogis que s’acostuma a fer d’una ciutat és que compta amb una gran oferta cultural. Sobretot es diu de Nova York, de Londres i de Berlín, mai de Roma o de Marsella. Això ens indica quina idea més pintoresca tenim de la cultura, feta d’exposicions solemnes i musicals de pacotilla (ni a còpia d’absenta encara no he aconseguit oblidar Els Miserables). Als anys vuitanta, un oncle meu repetia sovint que així com a El Molino hi anaven els pagesos catalans, al Folies Bergère hi anaven els pagesos europeus (dit amb el respecte màxim per tots els associats de la Unió de Pagesos; espero que m’hagin entès). Des de llavors que m’he mirat Europa com un continent essencialment pagès i tota aquesta oferta cultural tan enlluernadora com una manera com una altra de rasurar agricultors.

Els que viatgen compulsius a ciutats amb una gran –més ben dit gegantina, colossal, ciclòpia- oferta cultural ens estan dient, si no cantant, xiulant o tocant la gaita, que amb la de Barcelona s’han de mocar amb…

El senyoriu del Madrid

Dues notícies que s’han produït aquest cap de setmana han confirmat l’estiu de crisi que viu Espanya. En temps difícils, la fe sempre és un valor en alça, per això milers de joves s’han congregat a les planures de Madrid per saludar el Papa i resar durant hores a Nostra Senyora de la Insolació. Mentrestant, els futbolistes professionals feien vaga. Els futbolistes, sí. Potser ha estat pensant en ells que el govern de Zapatero ha anunciat una rebaixa de l’IVA en la compra d’habitatge...

Sense lliga de futbol, la gent ha continuat analitzant els fets de Mourinho i el seu dit curiós, i jo m’hi afegeixo, va. Aquests dies, per criticar les accions vils de Marcelo, Pepe i Mourinho s’ha dit i repetit que el Reial Madrid és un club senyor, i que aquestes baixeses embruten la imatge distingida de la institució. Jo diria que això és una il·lusió i prou. Si repasso la història del Madrid, no trobo que sobresurti com un club amb senyoriu, sinó que sempre l’ha dominat una altra mena de sentiment, m…

Una mirada més alta

Des de l’aparició de les rotondes viàries, s’han multiplicat tot de bromes cruels i desdenys sobre l’obra d’uns artistes escarrassats que, en algun punt o un altre de la xarxa de carreteres, han convertit l’illot circular de la rotonda en un recés de delicadesa i sensibilitat.

Si col·loquessin un gran mòbil de Calder en una rotonda, tothom en faria befa obertament. També s’aixecaria una gran barrila al voltant d’ElProfeta de Gargallo i, és ben trist, els borratxos del poble s’hi pixarien. Com es pixen a l’obra de Chillida de la plaça del Rei de Barcelona, que cada nit els illetrats confonen amb un urinari a l’aire lliure, error molt greu perquè Talps V, que aquest és el títol de l’escultura, ret homenatge als arcs de mig punt medievals que l’envolten i juga amb l’entorn a força de volums, matèria i textura. Em faig creus de com hauria reaccionat la púrria davant de l’Homenatge a Picasso de Tàpies en una rotonda qualsevol. De Núvol i cadira, que corona la Fundació Tàpies, de seguida n’h…

Dotze són dotze

Quan en una obra de teatre hi ha més actors dalt de l’escenari que espectadors a la sala, és costum suspendre la funció, em va comentar l’actor Lleó Fontova en un dinar a l’Hotel Oriente, mentre es prenia una copeta d’Anís del Tigre. No s’han de malbaratar ni l’energia ni el talent. En el mateix sentit, el bisbe de Solsona ha suggerit als capellans diocesans que suspenguin les misses que no arribin a dotze fidels. Si no aconsegueixen aquest número tan apostòlic, val més suprimir-les. Tot es deu a la falta de vocacions –els estudiants es decanten més per ciències de la comunicació-.

Vull creure que la supressió d’aquestes misses no té lloc moments abans de començar. Vegin la situació: sis parroquians devots repartits pels bancs de l’església, disposats a complir amb el precepte dominical, mentre el rector espia des de la sagristia esperant que arribin els sis que falten. Passen deu, dotze minuts i no hi entra ningú més (els turistes no compten). Decebut, el rector ha de sortir a l’alta…

Tota prudència és poca

L’Academia de Cine de España (n’escurço el nom, que és com una sarsuela) va decidir fa poc impedir, per estatuts, que els menors de 16 anys poguessin optar a cap premi Goya. A l’edició passada Marina Comas i Francesc Colomer van guanyar respectivament els Goya a la millor actriu i actor revelació, per Pa negre. Són menors de 16 anys i amb els nous estatuts a la mà (o oberts damunt la taula) l’any vinent no l’haurien pogut guanyar.

El director de l’Academia va explicar que la voluntat és protegir el menor: “Que un nen guanyi un Goya el pot afectar profundament en el seu desenvolupament posterior”. Queda aclarit. Més d’un i de dos hauria suposat que s’havien doblegat a les pressions dels actors per reduir la competència en els Goya, ferits i enrabiats perquè dos nanos havien guanyat un premi que ells ambicionaven. S’ha de tenir l’ànima molt negra per imaginar una cosa així.

L’actor Juan José Ballesta va guanyar el 2000 el premi al millor actor revelació, amb 13 anys, per El Bola. Em dem…

Dues vocacions

Des de petit petit, Pol Pardal i Passerell (és un nom fals per preservar-li la intimitat) havia fluctuat entre dues vocacions: la d’actor i la d’agent de l’ordre. Això d’actor li venia de col·legi. Com que deia molt bé el vers de Nadal, els seus pares el van apuntar al grup de teatre. De seguida li va agradar l’escenari, aquell joc de ser o no ser. Quant a l’afició policial, el seu avi i el seu pare eren guàrdies urbans i, per tant, ho duia escrit als gens amb tinta blava. A més a més, allò de fer complir la llei també era molt teatral: s’identificava amb Mortadel·lo i les seves mil disfresses, mai no es perdia cap pel·lícula de Peter Sellers fent d’inspector Clouseau.

Les dues vocacions van lluitar tota l’adolescència i, quan va ser l’hora de triar una carrera, va matricular-se a l’Institut del Teatre, qui sap si amb un punt de rebel·lió familiar. A casa seva van tenir un disgust. Un cop llicenciat, va malviure una temporada fent d’actor secundari. Ara es portava el teatre gestual, i …

Últimes tendències animalistes

A les festes de Sant Antoni, a Fornells, estava jo bevent cervesa Es Molí de Foc –excel·lent- i admirant el jaleo, la tradició aquesta menorquina consistent en fer que els cavalls rampants caminin uns metres sobre les potes del darrere, quan una turista holandesa va sentenciar darrere meu, reticent: “Els cavalls pateixen”. A l’instant, com si se m’aparegués davant dels ulls, vaig veure com arribava un agutzil portant un burofax amb la prohibició del jaleo per part, ni més ni menys, del Consell d’Europa, per eradicar aquesta tradició que ens ha arribat des del segle XIV. Ara a vostès els deu semblar impossible: si la Unió Europea ho intentés, els menorquins es revoltarien indignats i fundarien el grup terrorista Jaleo Armat, que com a nom de banda terrorista no està malament del tot. Els costa de creure, realment. Però només cal asseure’s i esperar –un consell: no cal que prenguin cap coixí.

Als Països Baixos s’hi debat una proposta de llei atiada per la ultradreta que busca prohibir le…

Allò que no diu 'Solo Moto'

Arriba un dia en què els teus ídols et deceben dolorosament, en què t’adones que aquells titans amb nervis d’acer que admires, veloços com cavalls alats, també temen, recelen, titubegen i es resisteixen a encarar nous reptes tan immensos com els dotze treballs d’Hèrcules i el més grandiós encara, el tretzè, la fundació de Barcelona i l’Orxateria Donat del Portal de l’Àngel.

Em costa acceptar que aquests herois de la velocitat extrema, autèntics gegants de la celeritat i la promptitud, com són els pilots Jorge Lorenzo i Casey Stoner, renunciïn a córrer aquest 2 d’octubre el Gran Premi del Japó de motociclisme. La raó és que aquest Gran Premi (constato que els entesos en aquest esport en diuen GP) se celebra a un circuit japonès, Motegi, situat a menys de 100 kms. de la central nuclear de Fukushima. Ni Lorenzo ni Stoner no volen veure’s exposats a l’impacte de la radiació nuclear, tan danyosa per als teixits humans, animals i vegetals. Sembla que Lorenzo va començar a vacil·lar després …

Pressió arterial disparada

Sovint, a la ràdio o als diaris, algú adverteix sever i aspre que la crisi actual i per tant les retallades en sanitat i educació, són responsabilitat de tothom, no només dels banquers i els especuladors immobiliaris. Potser pretén que abaixem els ulls i demanem perdó, entre sanglots desesperats. Aconseguir que ens sentim culpables, tota la població alhora, no sé gaire on ens conduirà. Al segle XIX aixecaríem un gran temple expiatori, com el Sacré-Coeur de París o el seu homòleg del Tibidabo. En el present ens sortiria més a compte construir entre tots, com els amish quan alcen un graner, el tram Mollet-Montmeló del TGV. Jo m’ofereixo a col·locar dues o tres felipes.

Molts catalans hem pres durant anys Co-diován 80 mg, 28 comprimits, un medicament que contribueix a contenir la pressió arterial: val 23 euros amb 78 cèntims. Fa unes setmanes la farmacèutica va consultar l’ordinador –disposo de recepta electrònica- i em va comentar que la Generalitat me l’havia canviat –és automàtic- pel …

Prejudicis ambulants

Ningú no sap gaire què és viatjar. Per això tants viatges es converteixen en un còctel extenuant de neguits i decepcions. N’hi ha que es vanten que, quan són de viatge, no veuen cap monument mentre que d’altres defugen els més convencionals: “Vaig estar a París i no vaig veure la Torre Eiffel”. Devia caminar amb els ulls embenats.

També existeix una raça de viatgers que es neguen heroicament a entrar a un museu. A ells no els crida l’art burgès i convencional, com Reynolds, Delacroix, Turner: s’estimen més mastegar un entrepà de paté dolent en un banc públic. Només varien d’opinió si s’hi exposa algun pot de sopa de tomàquet pintat per Andy Warhol. Potser les generacions més joves desconeixen l’obra i el pensament d’aquest artista. No saben la sort que tenen.

Hi ha els que es resisteixen a entrar a cap església per raons ideològiques, sobretot si viatgen amb criatures, amb l’ànim pedagògic de no donar mal exemple; tant és que l’altar el presideixi un retaule barroc esplèndid o que Tiepo…

Ni agost ni res

Barcelona, a l’agost, ja no és un luxe. Ni tan sols és una ganga. Que ho sàpiguen tots els barcelonins que han marxat de vacances, per si volen sentir-se privilegiats. Abans, fins fa tres o quatre anys, els que ens quedàvem a la ciutat teníem una mena de decàleg del bon agost que recitàvem eufòrics. Dèiem: es pot aparcar a tot arreu, no hi ha cues als cinemes, els bars no tenen uns horaris tan estrictes, pots regular l’aire condicionat de la feina al teu gust, etcètera. Tot plegat es resumia en un secret que no revelàvem a ningú: quan Barcelona es buida de gent, és possible ser una altra persona i fins i tot moltes altres persones. De fet, la ciutat t’hi obligava. De sobte no hi havia rutines. Les vacances dels altres et feien canviar els costums, moure’t per altres carrers, descobrir cafès nous que resistien amb orgull, inventar-te passatemps desconeguts.

Ara tot això ja és història. La crisi ha obligat molta gent a quedar-se i ja no hi ha cap diferència. Ara Barcelona és el mateix ll…

A grans mals, pitjors remeis

Un dels grans entreteniments que conec –i no sóc l’únic, només han de llegir alguns articles- és convertir-me, breument, en conseller de Cultura amateur. És una mica com el teatre d’aficionats tot i que, en comptes d’actuar en una sala parroquial, et converteixes en conseller de Cultura durant una estona, havent sopat, a casa teva, amb tota comoditat. Imaginàriament, t’entrevistes amb el director del Macba i us plantegeu per què no hi va gairebé ningú, presideixes l’estrena del Grec i t’avorreixes estoicament, amonestes els membres del CoNCA amb fredor frigorífica.

Exercint de conseller de Cultura amateur, he mirat de resoldre dos enigmes: per què a l’agost es tanca la Filmoteca i per què aquest mes gairebé no hi ha teatre a Barcelona. Sobre la suspensió agostenca del teatre, entenia que és per falta de públic i per això vaig idear una solució que, la ignorància és atrevida, vaig jutjar encertada: a l’agost s’havien de muntar obres destinades a la població turística, que hi acudirien a…

Glòria a sant Ambròs

A Milà, oeixo una missa de rite ambrosià, una litúrgia provinent del segle IV, dels temps del bisbe milanès sant Ambròs que descansa –és un dir- a la cripta de la catedral dins d’una urna de vidre, entre sant Gervasi i sant Protasi. Als tres se’ls veu molt desmillorats. No hi fa res que jeguin sobre coixins de seda, a la manera de Madame de Récamier: no acaben d’estar còmodes, relaxats. La mort és el que té, que t’esguerra el dia.

Per sant Ambròs, hi tinc, més que devoció, una forta simpatia, que és un sentiment més amable. Sembla que es va inventar la troballa dels cossos de sant Gervasi i sant Protasi en unes excavacions cap a l’any 386 i els va dedicar la catedral que construïa per atreure les multituds, un reclam turístic de primer ordre davant del qual em trec el tricorn. El Fòrum de les Cultures hauria pres un altre caire si entre els fonaments de la gran placa solar s’hagués trobat un sant encarcarat amb una mitra ratada. Encara que algunes cultures hi haurien fet mala cara.

No …

El costat fosc, entrant a la dreta

Diria que la cosa va començar el 1977, amb l’estrena de La guerra de les galàxies. L’altre dia, a plaça, vaig sentir dues dones que enraonaven sobre els tràngols de la vida i l’una li va aconsellar a l’altra: “Ai, Pepeta, no et deixis endur pel costat fosc!”. No vaig poder parar l’orella perquè em tocava la tanda i, com bé saben, la bacallaneria és una ciència exacta. Després de rumiar-hi una mica, sospito que deixar-se endur pel costat fosc seria, per a aquelles dones, estomacar el marit amb un manat de porros (que és just el que comprava la senyora, a la parada del costat). Abans del 1977 això del costat fosc no es deia, crec. Potser el concepte existia en algun àmbit del coneixement: la psicoanàlisi, l’astronomia, la lampisteria. Durant molt temps vaig tenir a la tauleta de nit una lot que tenia un gran costat fosc: no s’encenia de cap de les maneres.

Ara a tot arreu apareixen, com bolets, especialistes en el costat fosc. En un sopar, en una reunió, en una partida de dòmino, tot d’…

La vegueria de Gloucestershire

Als autobusos barcelonins, la Diputació de Càceres hi fa promoció dels encants regionals per atraure forasters: en promouen el paisatge, la història, la gastronomia, etc. És curiós, mai les seves dones, que serien un bon esquer turístic: “Vine a conèixer la dona extremenya en tot el seu esplendor”. Potser aquells solters alemanys, granats i una mica rebullits, que acostumen a viatjar cada any a Cuba es decantarien pel Teatre Romà de Mèrida.

En un angle, hi han escrit: “Provincia de Cáceres. County of Cáceres”. La traducció de provincia seria province, una paraula que, segons m’aclareix Matthew Tree, tots els anglesos entenen prou bé. Que la Gran Bretanya i els Estats Units es divideixin en counties, comtats, no implica que no sàpiguen que molts altres països es divideixin en províncies. Com la mateixa Extremadura, que es parteix en dues províncies: Càceres i l’altra. Per tant, haver escrit County of Cáceres comporta un gran tacte cap als angloparlants, per facilitar-los la comprensió.…

L'art que ve de bona mena

En moments de gran trasbals moral, quan constato que la societa occidental naufraga en el relativisme, busco guia i orientació en algun passatge d’una obra magna, per bé que breu, composta per Pau Milà i Fontanals, professor a Llotja i germà, com deuen haver sospitat si tenen bon ull per als cognoms, de Manuel Mila i Fontanals. Estètica infantil. Poble sens art, any sense primavera és un assaig sobre estètica pensat per a la mainada encara que curull de grans ensenyances per a qualsevulla edat, que va sortir a la llum el 1878, imprès a Barcelona per Narciso Ramírez y Cía, per iniciativa d’uns amics (Rigalt, Roig i Caba) que el van editar sense el consentiment de l’autor. Qui sap si amb mala fe.

Milà i Fontanals hi desgrana els preceptes més elevats de l’art mitjançant uns rodolins d’aparença simple, tot i que de molt suc i encara més bruc: “L’art que és d’un bell verdader / és un estímul pel bé”. “Qui no té cap ideal / pot ser un home moral?”. “Quan la moral desapareix, / l’art tot se…

Tu pots, Julieta

A El matí de Catalunya Ràdio a l’estiu, en una entrevista de Francesc Soler a la cantant mexicana Julieta Venegas, la noia comenta que acaba de tenir una criatura. Des d’aquí li dono la més sincera enhorabona.

Venegas canta i toca l’acordeó, cosa que d’entrada me la fa molt propera, perquè em recorda una de les meves cantants preferides, María Jesús Grados, més coneguda com María Jesús y su acordeón, que vostès només deuen conèixer per un tema quan compta en el seu haver 38 elapés, amb grans èxits d’ahir, d’avui i de sempre. María Jesús –com li diem els seus admiradors, ella és una dona senzilla i no ens ho retreu- ara és regidora de l’àrea de Tercera Edat, Dona i Urbanitzacions pel Partit Popular a la Nucia, un poble a tocar de Benidorm, on cada dia actua a la cafeteria Arenas (ho anoto aquí per si algú s’hi anima). A Venegas, com a María Jesús, també li preocupa la situació de la dona i per això és Ambaixadora Cultural de Bona Voluntat pel Consell de Ministres de la Dona de Centream…

Mau, Mau, Pau

Mau. Poc abans que un psicòpata nòrdic matés uns 75 noruecs amb vista a crear una Europa blanca i cristiana, va sortir una petita notícia que, potser inevitablement, ha passat força desapercebuda. És aquesta: quatre antics rebels dels Mau Mau kenyans tenen llum verd per demandar el govern britànic per les atrocitats que va cometre al seu país als anys cinquanta.

Mau. El 1948, uns 30.000 terratinents anglesos van expropiar 32.000 km² del millor terreny agrícola de Kenya i en van traslladar els 1.250.000 habitants originals, majoritàriament de l'ètnia kikuiu, a unes reserves reduïdes (5.200 km²). El 1951, uns grups armats de kikuius, anomenats Mau Mau, es van rebel·lar contra el govern colonial. Tot seguit els britànics van muntar uns “camps de filtratge”, pels quals van fer passar uns 150.000 kenyans; entre els mètodes d'interrogació hi havia descàrregues elèctriques, foc i cremades amb cigarrets; ampolles trencades, serps i navalles van ser inserides als rectes i vagines dels d…

És car perquè pagues la marca

Ara fa unes quantes setmanes, la història de la falsificació va viure un episodi extraordinari que va fer la volta al món. A la ciutat de Kunming, a la Xina, s’hi van descobrir tres botigues falses de la cadena informàtica Apple. Els iPhones i els ordinadors Mac que s’hi venien eren imitacions, esclar, així com el mobiliari de la botiga, la il·luminació o els uniformes que portaven els venedors, els quals, per fer-ho encara més autèntic, no sabien que tot era fals. Només els va delatar un petit gran error: a la façana, sota la poma mossegada de la marca que tothom identifica, hi van afegir dues paraules que habitualment no hi són: Apple Store. La pífia vindria a ser com falsificar un bitllet de 50 euros, cuidant tots els detalls microscòpics del dibuix, i a l’hora d’imprimir-lo posar-hi 55 euros.

Pocs dies després la policia va tancar aquestes botigues, però era únicament un gest per a la galeria: el negoci de les falsificacions mou milers de milions a la Xina i les autoritats estan ac…

Als seus peus

L’altra nit tornava de Sabadell amb els Ferrocarrils Catalans –l’Elèctric, per entendre’ns- i em concentrava en el pont del peu, molt pronunciat, d’una noia que havia col·locat els peus nus a la butaca del davant. Deu fer uns deu anys, a Buenos Aires, em vaig comprar una revista fetitixista sobre peus, tota ella il·lustrada amb unes fotos esplèndides de peus, turmells i alguns tous de la cama. Ara no me la compraria, en tinc prou d’anar en un tren de rodalia. Cada dia més viatgers es descalcen, estiren les cames i posen els peus damunt dels seients, com si esperessin la visita immediata del podòleg. No sé si és un costum que els immigrants ens han aportat o bé que s’estan integrant amb entusiasme. En qualsevol cas la cohesió social és admirable.

Al meu vagó, uns nois es van asseure a terra perquè sí; uns altres xisclaven com garrins quan els degollen; n’hi havia un d’aires patibularis que duia un iPod i obligava tothom a sentir a tot drap els grans èxits dels mítics Fluorescents Days; …