Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: abril, 2013

Nani Guiu i la diversitat

Diverses gestes esportives competien, als diaris catalans del diumenge, per treure el nas rere l’omnipresència del Barça de futbol. L'empat a San Mamés s'emportava gairebé tot l'espai, amb la cirereta esperançadora de l'esplèndid gol de Messi, però uns quants graons per sota bullien diverses notícies poliesportives remarcables. D'una banda els nois de Xavi Pascual II (no els del bàsquet, sinó els que poden córrer amb la pilota sense botar-la) reivindicaven l'handbol amb una remuntada vertiginosa sobre l'Atlético de Madrid que també els col·loca a la Final Four. Però, encara per darrere de l'handbol, hi havia una altra gesta que tot just treia el cap des d'Hongria: les noies del Club Natació Sabadell Astralpool havien guanyat la Champions de waterpolo per segona vegada en tres anys. Si parlem de graons, l'escala per la qual han hagut de pujar aquestes noies és molt alta. Ve de sota l'aigua. D'entrada, perquè el waterpolo és un d'aquel…

Boston i la por de la ficció

Imatge
Entre les obres d’èxit que actualment es poden veure als teatres de Broadway hi ha The assembled parties, del dramaturg Richard Greenberg. Pel que n’he llegit, l’obra se centra en una família jueva de Manhattan, de classe mitjana alta, i transcorre durant dos dinars de celebració amb 20 anys de diferència, el 1980 i el 2000. El salt temporal, diuen els crítics que l’han elogiat, serveix per mostrar el declivi de la família i les tradicions. Des de fa uns dies, però, l’obra és notícia perquè poc després de l’atemptat a la marató de Boston, el passat 15 d’abril, Greenberg va enviar un comunicat als mitjans explicant que havia decidit eliminar unes quantes frases de l’obra. Es veu que en un dels diàlegs es feia referència a un estudiant de Harvard que la policia havia enxampat provant de fabricar una bomba. “Hi ha alguna cosa que no va bé a Boston, oi?”, deia un dels personatges, i després la conversa prenia un altre camí.

Tot i que és una creació seva, i que està ambientada en el passa…

Needling Still

Imatge

Capvespre, Ombra, Gas

Imatge
Capvespre. Aquest mes d'abril hi ha hagut tres descobriments científics remarcables, el primer dels quals el Josep Maria Espinàs sembla haver descobert tot sol, si hem de jutjar per aquesta descripció seva, publicada fa poc a La vida articulada: “He sentit el capvespre com una nova cosa visible, sentible, una cosa que ho embolicava tot molt finament, un material transparent...” Ombra. Vés a saber si el que l'Espinàs va detectar era una manifestació de l'anomenada “biosfera a l'ombra”. Es tracta d'una altra forma de vida –invisible i bioquímicament diferent de la biosfera que ha vist néixer la vida planetària que coneixem, nosaltres inclosos– i que fins ara només s'ha fet sentible en la forma d'uns vernissos finíssims a les roques dels deserts. La professora Carol Cleland, de la Universitat de Colorado, creu ara que aquests vernissos poden ser la prova que “estem compartint aquest planeta amb formes de vida que no tenen res a veure amb la vida tal com la cone…

Parole, Parole, Parole

Imatge
Parole. El dimarts dia 12 passat, al Congrés, Joan Tardà –havent explicat que si ara qualsevol nen en qualsevol aula catalana pot obligar el professor a parlar en castellà, doncs, ell, diputat adult, deu tenir el dret de parlar en català a la cambra baixa– va encetar un homenatge a Guillem Agulló, el jove valencià assassinat fa 20 vint anys per un neofeixista mai prou castigat. Tardà va aconseguir dir exactament quatre paraules en català abans que li tanquessin el micròfon. Al segon intent, en va poder amollar vuit i al tercer, sis; finalment, se li va permetre enunciar uns últims nou mots en llemosí abans que la paraula li fos retirada definitivament, a causa d'un reglament que el president del Congrés va acabar localitzant, no sense dificultats, en un llibre en format paper (!). Parole. Tot seguit es van expulsar dos diputats més d'ERC –també per parlar el segon idioma de l'Estat espanyol al parlament d'aquest– però és la intervenció de Tardà que no em puc treure del …

Els noms ocults dels Txarango

Divendres els Txarango van tancar un any triomfal amb un concert inoblidable al Palau de la Música. Recordo l’instant exacte en el qual em van començar a agradar. Recordo el dia, en recordo el moment, recordo la paraula justa que va obrir l’aigua sota els meus peus, mentre escoltava La dansa del vestit i allà on canten “bon dia, llur llum seré” jo vaig entendre que deien “bon dia, Llullu seré”. Recordo que era al cotxe i vaig reiniciar la cançó, tot enyorant l’època de les cintes de cassette que podies rebobinar-les una miqueta. Recordo que vaig tornar-la a escoltar sencera cinc o sis vegades seguides i que al final vaig haver de parar a una àrea de servei per llegir-ne la lletra. Només llavors vaig entendre que hi deien “llur llum”. Llur!! Recordo que em va entusiasmar que uns noies joves, peluts, perforats i animosos clavessin un llur allà al mig i que, a més, hi sonés la mar de bé, i que jo hi sentís el nom de mon fill Llullu i vaig retrocedir a la meva adolescència de lector crono…

Sant Jordi Schindler

La llista dels llibres més venuts per Sant Jordi projecta una imatge distorsionada del fet lector. Abans de desenvolupar aquesta afirmació en vull fer sis més: 1) em sento legitimat a dir-ho sense que ningú pugui pensar que és una rebequeria d’autor despitat perquè enguany un llibre meu hi figura en un lloc destacat; 2) el gremi es va equivocar a l’hora de col·locar algunes novel·les (Espinosa, Rahola) sota l’epígraf de llibres mediàtics i va rectificar amb rapidesa tot reenviant una llista única; 3) la informació sempre és positiva i per fortuna les noves eines tecnològiques permeten afinar cada cop més unes dades fins ara massa opaques, comparades amb altres modalitats de consum cultural; 4) la suma d’exemplars de la llista dels vint-i-cinc llibres més venuts representa menys del 25% del total de llibres venuts per Sant Jordi; 5) els mitjans s’equivoquen de voler difondre el rànking de vendes a primera hora de la tarda de la mateixa jornada; 6) la dimensió ciutadana que ha atès la f…

Sant Jordi: el dia de la marmota

Des que, ara fa vint-i-cinc anys, vaig publicar el primer llibre cada cop que surto de casa per sant Jordi penso el mateix: algú hauria de novel·lar el dia del llibre. De novel·les més o menys situades en el món llibresc n'hi ha moltes en totes les cultures. Entre nosaltres, la fèrtil llegenda del llibreter assassí a la Barcelona del segle XIX va donarpas en el segle XX a novel·les més o menys satíriques com les que Xavier Moret (L'impostor sentimental) o Manuel Vázquez Montalbán (El premio) van dedicar a les diverses fires de vanitats en les quals es sustenta el gremi. La diada de Sant Jordi, però, encara està narrativament poc explotada. I això que ofereix unes prestacions tan extraordinàries per a l'exercici de la ficció com el carnaval de Rio o la marató de Chicago. Les aglomeracions generalitzades pels centres de les nostres ciutats prenen un caire molt selectiu a les zones de signatures. Hi ha autors que tenen unes cues de por i d'altres que giren cua enfurismat…

De sabates i espardenyes

Em van educar contra les espardenyes. Els de casa teníem una sabateria especialitzada en calçat de pell i sola de cuir. Calçats Virreina oferia les sabates més bones (i cares) de tot Noubarris, a la Barcelona  d’al·luvió des seixanta i setanta. D'espardenyes no en veníem, i una de les dites més definitòries del tarannà familiar era que a la vida mai s'han de fer les coses “amb una sabata i una espardenya”. M'agrada anar ben calçat, però reconec que he portat espardenyes. Fins i tot un estiu vaig cometre l'error d’anar amb  xancletes de goma a ciutat. Les espardenyes de veta m'agraden més i m'hi sento més còmode. Aquest Sant Jordi m'ha sorprès descobrir que una espardenyeria del carrer Avinyó (La Manual Alpargatera) vol posar la literatura allà on Palau i Fabre situava el pedestal del poeta. Més enllà de l'originalitat de calçar poemes, la proposta d'aquests espardenyaires té un valor afegit. El fulletó de l'espardenyeria en qüestió està traduït …

No ens surten els números

Dos i dos no sempre fan quatre. De vegades, 2013 menys 1914 fan vuitanta-dos. Aquesta tarda es lliuren els Premis Sant Jordi de l'Institut d'Estudis Catalans. Els primers guardons daten de l'any 1914, però l'edició de 2013 n'és només la vuitanta-dosena. En el text institucional de presentació la causa d'aquest lleuger desajust aritmètic és descrita amb elegància: “amb els buits forçats de les maltempsades que sovint el nostre país ha hagut de patir”. Maltempsades. A l'acte d'avui prendran la paraula SG, GG i GG: el president de l’IEC Salvador Giner (en un dels seus últims actes abans de cloure el mandat), el conseller de Justícia Germà Gordó (en un dels primers després de les divergències sobre la consulta) i el catalanòfil Giuseppe Grilli, Premi Internacional Catalònia 2013, en nom de tots els guardonats. En total, es lliuren vint-i-vuit premis i dinou borses d'estudi, per un valor global de cent cinquanta mil euros. Aquest estol de premiats haurà …

El primer lector

Quan sorgeix un fenomen cultural sempre hi ha elprurit de saber qui va ser el primer de dir-ho. Resulta molt difícil, per no dir impossible, establir de manera fefaent qui va ser el primer lector d'un autor famós o qui va descobrir un grup musical quan els seus acords només ressonaven en sales catacúmbiques. Tanmateix, és un prurit deliciós. Una expansió de pioner que, en conversa de sobretaula, presumeix d'haver assistit al primer concert dels Manel, o afirma haver escoltat Bruce Springsteen en una sala mig buida abans que el Boss fes l'esclat planetari, o assegura haver llegit Roberto Bolaño quan el xilè encara vivia de tirar la canya als premis literaris menors, o fins i tot jura haver assistit a una funció de Los Pelones d'Albert Espinosa a La Riereta Teatre abans que el paladí de les ploreres vermelles hagués explicat a tort i a dret, en tots els llenguatges narratius possibles, que li van amputar la cama un dia de Sant Jordi. Sempre és emocionant creure que hem …

Dit al concert dels Txarango del Palau de la Música

-->
Recordo Txarango
Recordo com si fos ara l’instant exacte en el qual em van començar a agradar els Txarango.
Recordo el dia, en recordo el moment, recordo la paraula justa que va obrir l’aigua sota els meus peus, mentre escoltava La dansa del vestit i allà on canten “...booon dia, llur llum seré...” jo vaig entendre que deien “booon dia, Llullu seré”. Recordo que era al cotxe i vaig reiniciar la cançó, tot enyorant l’època de les cintes de cassette que podies rebobinar-les una miqueta mentre feia bilibilibilí. Recordo que vaig tornar-la a escoltar cinc o sis vegades seguides i que al final vaig haver de parar a una àrea de servei per llegir-ne la lletra. Només llavors vaig entendre que hi deien “llur llum”. Llur! Lluuur!! Recordo que em va entusiasmar que uns noies joves, peluts, perforats i animosos clavessin un llur allà al mig i que, a més, hi sonés la mar de bé, i que jo hi sentís el nom de mon fill Llullu i vaig retrocedir a la meva adolescència de lector cronopio de C…

Rentar el vestit

Imatge
Començo a llegir Un cel de plom (Amsterdam Llibres) i al cap de poques pàgines la història se m’emporta. Carme Martí ha novel·lat les vivències terribles de Neus Català al camp de concentració de Ravensbrück i també les de després, un cop alliberada. Les llegeixo i sé que l’autora es refia de la ficció per presentar-nos la memòria d’una supervivent, però mai no oblido que és un testimoni real. Potser la raó és que està escrit en primera persona i és la mateixa Neus Català qui ens parla. Com que els últims anys l’hem sentit i vist en diverses entrevistes, se’ns imposa la seva veu segura, aquell capteniment decidit tot i els 97 anys.

A vegades, quan algú vol elogiar un reportatge periodístic o unes memòries, diu que “es llegeix com una novel·la”. En aquest cas passa al contrari. La naturalesa dels fets actua com a escut. Podem titllar-la d’història trepidant, si volem, i no ens ha de fer la impressió que banalitzem res. Perquè en el fons, tot i ser una novel·la, Un cel de plom té un ne…

Manual del bon polidor

Imatge
Arriba el Sant Jordi i des de fa un mes el món editorial viu en plena taquicàrdia de novetats. Contra aquesta pressa, ara mateix un bon antídot pot ser la lectura de Paper de vidre. Una nova polida (Labreu edicions), una antologia polifònica coordinada per Guillem Miralles i Tina Vallès. Paper de vidre és una revista literària, de format digital, que va fundar-se fa deu anys (www.paperdevidre.net). Amb el temps s’ha consolidat com a espai de diàleg creatiu a partir de “discursos, pretextos i textos”. La cosa va així: en lloc de buscar col·laboradors fixos, s’estimen més proposar temes, entrevistes, reptes literaris, i demanar als amics, coneguts i saludats que hi participin, si en tenen ganes. Així, des de l’individualisme, s’acaba creant un cor de veus que sovint dóna pistes sobre l’estat de la cultura catalana actual.

L’antologia que ara es publica en paper fa exactament això: obre debats en territoris com el de la literatura, el periodisme o la música. El gruix del volum el formen …

El Dia de la Pizza a Hercegovina

Imatge
Després de la guerra, els empresaris de restauració d’Hercegovina van crear una festa anual, el Dia de la Pizza, per difondre aquest plat entre els seus conciutadans. Cada 19 de maig, les pizzeries hercegovines, sobretot a Mostar i a Konjic, munten parades al carrer, les guarneixen amb banderes i hi exhibeixen unes pizzes esplèndides per vendre-les, ja sigui a talls o a quarts, mitges o senceres. Pels altaveus se senten tot el dia gangas, reras i okjvicas, tonades populars del país, i a les places hi ha homes i dones que ballen danses tradicionals amb un tall de pizza a la mà (també s’observa un increment notable de vendes de llevataques). Matí, tarda i vespre s’hi assaboreixen des de pizzes modestes, com són la Margarida i la Carbonara, a pizzes molt elaborades per grans mestres pizzers, com es la pizza de ragout, la transsilvana i la de cabell d’àngel amb gínjols confitats, que és una pizza dolça. Els pizzers més aplaudits dediquen pizzes als clients i hi escriuen amb salsa de tomàqu…

Germanor dels imputats

Imatge
Per més que ho intento, em resisteixo a considerar Jordi Pujol un símbol de Catalunya equiparable a l’escut, la bandera, la muntanya serrada o el setrill de Rafel Marquina. No vull que ningú sigui tractat com un símbol del meu país. Ni Pep Guardiola ni Àngels Gonyalons.

A Hora 14 de la Ser sento un telegrama del periodista madrileny Miguel Ángel Aguilar dirigit a Jordi Pujol Ferrusola que conclou: “Conviene en todo momento desmentir que el patriotismo sea el último refugio de los canallas”. Francament, em sap greu quan s’ataca frívolament el patriotisme dels militars espanyols i els lectors dels diaris Abc i El País.

Alguns diaris han il·lustrat les notícies de l’evasió fiscal de Jordi Pujol Ferrusola i la del cas d’Oriol Pujol i la concessió d’itevés amb una foto a l’Aneto del 1999: hi surten Jordi i Oriol més un altre germà, Pere. A la notícia no es fa cap referència d’una possible implicació de Pere Pujol. Llavors, per què hi surt retratat? I a què treu cap, la foto? Insinuen potser …

L'escarnidor del frac

El que més em crida l'atenció de l'enèsima irrupció del nazisme en les declaracions públiques d'un polític és el preàmbul. Que Cospedal titlli de “nazismo puro” la pràctica de l'escrache demostra el seu nivell intel·lectual, però la frase anterior a la seva atzagaiada en demostra el moral: “ya sé que me lo van a criticar, pero...” Aquest avís és un preàmbul adversatiu que demostra la premeditació i el càlcul que acompanyen certes declaracions altisonants de polítics i tertulians. En posar la bena verbal abans de la ferida Cospedal vol fer notar que està a punt d'oferir-nos una opinió d'aquelles tan i tan sinceres que fins i tot poden perjudicar-la. La pausa dramàtica després del però, com si es debatés entre mossegar-se la llengua per prudència o deixar-se anar perquè ja no pot callar més, subratlla la seva estultícia. Envoltada de rostres entregats a la causa que els alimenta, Cospedal es victimitza preventivament, fa cara de contrició a l'avançada i alesh…

El malson enciclopedista

Una de les meves fantasies eròtiques com a estudiant de Filologia Anglesa a la UB sempre va ser comprar-me l'Enciclopèdia Britànica. Una vegada vaig estar a punt de fer-ho, bressolat pels còmodes terminis que una gentil venedora m'oferia. Però no vaig sucumbir. L'arribada de l'era digital em va alliberar d'aquella pulsió mai resolta. Recordo el prodigi que em va semblar descobrir tota una enciclopèdia (la Collier's, diria) en un sol CD. No calia ser Sherlock Holmes per deduir que l'ideal enciclopedista trobaria en els suports digitals el seu terreny de joc ideal, tot permetent que la majoria d'estudiants puguessin transformar les seves fantasies eròtiques en pràctica habitual. Els venedors d'enciclopèdies han hagut de reorientar la vida professional i l'ideal enciclopedista ha propiciat projectes tan extraordinaris com la Wikipedia. El saber s'acumula a la xarxa, però això no significa pas que hi resti de manera permanent. La British Library…

Lectures voluntàries

Sebastià Bonet Espriu (1943) és a) doctor en Filologia Catalana, amb una tesi dirigida per Joan Solà, b) llicenciat en Física, amb un Diploma d'Estudis Avançats d'Astrofísica per la Sorbona, c) professor titular de sintaxi catalana a la UB, amb diversos textos sobre gramàtica generativa, d) nebot de Salvador Espriu, sobre qui va organitzar el I Simposi Internacional l'any 2004, a banda d'ocupar-se de l'edició crítica de diverses obres. Tot aquest abecedari curricular fixa les coordenades des de les quals ara Bonet emet un missatge tan prodigiós com remarcable. Voluntàries (labreu, 2013) és una operació comparable, salvant les distàncies de procediment, a Xocolata desfeta (La Magrana, 2010) de Joan-Lluís Lluís. Si l'autor perpinyanès prenia els Exercises de style (1947) de Raymond Queneau i els transformava en uns Exercicis d'espill en català, Sebastià Bonet s'acull al model d'Alphabets que Georges Perec va publicar l'any 1976. Són dos tours de fo…

Out, Out, Out

Imatge
Out. Quan la Margaret Thatcher va ocupar el lideratge del Partit Conservador britànic, el 1975, mon pare es va fregar les mans, extasiat. “Ja està”, va dir, “ara els Tories perdran les properes quatre eleccions!” I a fe que semblava impossible que la gent votés la Thatcher, amb aquella veu horrorosa que tenia –alhora rogallosa i d'espinguet– i aquella cara espantosa (semblava un corb sobredimensionat que s'hagués encallat el crani en un petit arbust domesticat). Out. Quatre anys després, la Thatcher va guanyar les eleccions per majoria absoluta. Tot seguit va anunciar que els seus plans econòmics no funcionarien bé a menys que un 10% de la població estigués a l'atur durant la dècada següent. La resposta popular a aquest immens “foteu-vos” des de dalt, va ser un “fota't” decisiu des de baix. D'aquí l'eclosió simultània dels moviments anarquista,okupa i punk; d'aquí el moviment antibèl·lic quan la guerra de les Malvines (“Com se sent, ser la mare de mil morts?…