Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: febrer, 2014

Perdut

Imatge
Joma. La Vanguardia, Tinta Carregada. 25/2/14

Tornen els telegrames?

Mark Zuckerberg és l'home del moment. El creador de Facebook acaba de cridar l'atenció de tothom amb l'adquisició de Whatsapp la vigília del Mobile World Congress de Barcelona. Zuckerberg ha pres el relleu de Bill Gates al capdamunt de l'índex Nomdelporc. Que Zuckerberg ja és l'home més odiat de l'espai digital ho demostren la quantitat de tuits, apunts i articles que en els últims dies han convergit en la paraula Telegram. La tendència no pretén reviscolar la telegrafia sense fils, sinó promoure una alternativa a Whatsapp, una aplicació que Zuckerberg sembla haver contaminat. Ara tothom diu que és tan insegura i que es passarà a Telegram. Què se n'ha fet de Line? I de Viber? I de les altres aplicacions que superaven Whatsapp però no van aconseguir que s'hi apuntés ningú? L'únic que trobo recomfortant de passar-se a Telegram és que l'agenda de contactes es redueix dràsticament. Ho he comprovat i en el meu cas no arriben ni al 10%, els que ja ten…

La vila de MacbAbad

La primera obra digital de l'artista lleidatà Antoni Abad va ser una reinterpretació d'un mite clàssic molt actual: Sísif. Abad va endinsar-se a internet l'any 1996 arran d'una invitació que li va fer Roc Parés des d'una plataforma anomenada MACBA en línia, impulsada pel museu i la UPF. El recordo fascinat per la descoberta, com tants altres artistes quan troben una eina nou. Ja no ha parat mai de generar arreu del món projectes molt substancials en xarxa. Ara fa deu anys, just a l'avantsala del fenomen de les xarxes socials (Facebook és de 2004 i Twitter de 2006) Abad va començar a treballar-les des d'un punt de vista artístic. Es va centrar en els dispositius mòbils i va saber explorar-ne les possibilitatsen mans de col·lectius marginals. Va començar amb els taxistes mexicans, però encara recordo el rebombori que va provocar a Lleida el 2004 quan va repartir mòbils entre els gitanos garrotinaires. Què fas ara, boig?, li deien, que ja els hauràs vist prou…

Dammpartament de Cultura

Un anunci de cervesa ens convida a consumir cultura


Sé la raó de l'idil·li entre els sectors de la cultura i la cervesa. Mentre veia per internet l'espot que Estrella Damm estrena demà a les televisions m'he fixat en un detall que figura a l'etiqueta posterior de l'ampolla. Els artistes que hi surten segur que també s'hi han fixat, perquè tal com van les coses qualsevol detall pot ser crucial per a la viabilitat d'un projecte creatiu. L'espot encadenat que acaba a Tarragona és com un d'aquells poemes que els antics romans anomenaven centons, confegits amb frases, hemistiquis o versos sencers de poetes célebres. Aquí el centó es forma amb els micromissatges encadenats d'artistes de disciplines ben variades que ens proposen entrenar l'ànima des dels escenaris reals de les seves obres. És tanta la diversitat encadenada a l’espot que tothomtroba un estímul per aixecar el cul del sofà. Així és l'oferta cultural de les nostres viles i ciutats…

Salsenca?

Solivella, a la Conca de Barberà, és la capital mundial de la parla xipella, un subdialecte del català que tendim a associar amb la i, perquè els seus parlants transformen les es dels plurals femenins en is. A Solivella hi ha homis i donis, lis gallinis tenen potis i quan fan sonar les matraques, un costum sorollós que mantenen amb fervor, en diuen lis matraquis. Durant anys, els pobles del voltant se’n reien, d’aquesta i tan exòtica, però ara els solivellencs i, sobretot, lis solivellenquis, han descobert el valor de tenir un tret diferencial com aquest i no només no se n’amaguen sinó que en llueixen tant com poden. De tota manera, hi ha altres perles lèxiques que criden l’atenció, a Solivella. Per exemple, els apel·latius una mica despectius. Maixant vol dir entremaliat, xafarot equival a xafarder, un cultiot és un dropo, un garrut és un coix (i potser veí de Blancafort), una xorxa és una dona bruta i un xiquet malmirrós és malaltís. Però l’apel·latiu que em crida més l’atenció és e…

Missatges en una ampolla

Imatge
A menys que sàpigues alemany, per llegir la novel·la autobiogràfica de l'escriptor underground Jörg Fauser (1944-1987) s'ha de saber català, ja queMatèria primera (La Breu Edicions, 2013) no existeix en espanyol (ni tampoc en anglès). El llibre pertany a la que es podria dir la literatura del mam, atès que el protagonista –tot fugint del foc de l'opi– cau a les brases de l'aiguardent al llarg de 300 pàgines que oscil·len entre l'impressionisme delirant de Kerouac i la ironia estoica de Bukowski (el qual, per cert, admirava Fauser, a qui anomenava Budells de Ferroa causa de la capacitat de l'autor frankfurtià per consumir quantitats fenomenals de licor). En llegir Fauser, em va venir al cap el nombre considerable d'escriptors consagrats que s'estimaven més no beure amb moderació. Només als Estats Units, la llista és extensa: Parker, Fitzgerald (la cara del qual, segons Hemingway, de tant en tant es tornava “del color de cera d'espelma”), el mateix He…

El guionista enamorat

Durant l’època daurada del Barça totèmic de Guardiola, quan l’equip era el centre del món, va néixer la figura del guionista. Molts comentaristes es van acostumar a dir que havia escrit moments estel·lars d’enjòlit com el gol d’Iniesta a Stamford Bridge o els de Pedro (al 88) i Messi (a la pròrroga i amb l’escut) a la Final del Mundialet d’Abu Dhabi. El guionista del Barça era un amant de Hitchcock. De vegades tenia un puntet sàdic, com quan va remullar amb els aspersors el Mourinho interista que acabava de privar la culerada d’una final de Champions al Bernabeu, però en general ordia bones intrigues i apostava pel final feliç. Després d’aquella fase, que avui sembla tan llunyana com la vida sense internet, el guionista va madurar. El dit de Mou va estendre el vertigen fora dels terrenys de joc i vam entrar en la fase hospitalària. Les lesions van deixar pas a les malalties. Més enllà dels records emocionats d’Iniesta a la tràgica mort de Dani Jarque, que van estrényer vincles amb l’e…

Un que treu les seves pròpies conclusions

Imatge
Joma. La Vanguardia, Tinta Carregada. 18/2/14


Costums liberals

El debat entre públic i privat és omnipresent en molts àmbits. En el dels mitjans de comunicació, per exemple, o en el del teatre, l'educació, la sanitat... Les raons de fons, de vegades contradictòries, ens portarien a la raó de ser del liberalisme, demonitzat pels uns i venerat pels altres. Hi ha, però, un element de la condició humana que es pot aïllar dels marcs teòrics de l’organització social: la implicació personal. En general, la pulsió del possessiu ens empeny a implicar-nos més en la cosa nostra. En primera instància, això voldria dir treballar per a nosaltres. O bé fer-nos-ho nostre per poder-hi treballar com si ho fos. La setmana passada vaig fer un experiment. Acabava de regalar a un visitant il·lustre tres exemplars de tres llibres meus editats els anys 1999, 2006 i 2012 en tres segells diferents (Edicions 62, Planeta i Alfaguara). És a dir, llibres d'aquells que no estan descatalogats però que difícilment trobaràs a cap llibreria. Intento guardar-ne només un ex…

Llengüetes i llengotes

Les sentències que imposen una quota de castellà a cinc escoles catalanes tenen molts números per esdevenir el primer cas d'insubmissió al marc legislatiu del 2014, un exercici susceptible de viure'n més. La decisió de judicialitzar l'àmbit escolar és negativa. La maniobra té una inspiració faesista des que Aznar va conjugar el verb trencar tot anteposant Catalunya a Espanya. Som llengua. Llengües. Al principi fou el verb, però uns anys enrere miraves al voltant i només veies desídia lingüística. Ara tot sembla passió. Però aquesta obsessió sobtada per la llengua és reaccionària: la llei aragonesa que crea el lapao es comenta sola; Bauzà a les Balears rebaixa el català de requisit a mèrit i encén les aules a cop de decret amb el TIL; Fabra (sic) al País Valencià tanca o bloqueja els mitjans de comunicació que en fan ús, redueix línies de valencià en un sistema escolar ja desequilibrat i, per rematar la faena, s'inventa l'oxímoron prodigiós de l'autoritat desaut…

El clarivident de Berga

Imatge
Ara que fa mesos que s'especula sobre com anirà el procés sobiranista, potser no seria sobrer recordar un llibre obviat quan va aparèixer el 2010 però que, llegit avui dia, resulta ser una anticipació fictícia més que interessant de moltes coses que estan passant ara mateix i d'altres que podrien passar ben aviat. Es tracta de la novel·la A reveure, Espanya (Edicions Albí), del poeta, novel·lista i dramaturg Jordi Cussà (Premi Leandre Colomer, Premi Fité i Rossell, Premi Lector de l'Odissea, Premi a la Cultura 2012). L'argument: 20 anys després de la independència (que Cussà vaticina que arribarà el 2018) alguns dels artífexs d'aquesta es reuneixen en una masia per celebrar-ho, tot recordant com el procés havia fet esquerdar els partits tradicionals: un díscol del PSC havia creat un Bloc de Socialistes Sobiranistes; els membres d'Iniciativa que ja no creien en una solució confederal havien format el PSIC (Plataforma Socialista Independentista de Catalunya); i C…

Fer dissabte

Imatge
Diumenge passat, al migdia, jo feia cap a un concert de franc de jazz japonès a la cafeteria de l'Auditori de Barcelona quan vaig veure que a la Sala Pau Casals (on també hi havia un acte cultural japonès) tot de gent amb pancartes cridaven consignes en contra de la matança a cops de maça de milers de dofins que es veu que té lloc cada any al Japó (de fet, feia una setmana, la diplomàtica nord-americana Caroline Kennedy havia condemnat aquestes matances al Twitter, tot encetant un debat extens a les xarxes socials japoneses). En fi, vaig continuar cap a la cafeteria, on el jazz japonès va resultar ser molt semblant –si no idèntic– al jazz de qualsevol altre lloc, però això no impedia que els manifestants pro dofins també hi vinguessin a protestar; això sí, en el més absolut silenci, limitant-se a prémer els cartells contra les finestres per no molestar els oients. En sortir, vaig travessar el parc del Nord, en què la casualitat va voler que hi hagués una altra petita manifestació,…

El dolent de la pel·lícula

Imatge
Si no és que a última hora s’ho va repensar, o que hi va anar d’incògnit —una perruca, un vestit de pana—, ahir diumenge a la nit es devia celebrar la gala dels premis Goya sense la presència del ministre de Cultura, José Ignacio Wert. Dies enrere, Wert va fer saber al president de l’Acadèmia del Cine espanyola que no hi aniria “per problemes d’agenda”. Tot i que la data de la gala se sap des de fa mesos, el ministre s’excusava dient que avui dilluns al matí tenia una reunió a Londres, amb el ministre d’universitats britànic, per tractar vés a saber què. No cal dir que això dels problemes d’agenda —un clàssic de l’escaqueig en els cercles burocràtics— fa pudor de socarrim. Wert no volia anar als Goya perquè intuïa que els convidats el xiularien i li retraurien la seva política anticultural i de retallades, com ja va passar a la gala del 2013.

La decisió del ministre més mal valorat de tots els temps escenifica el desafecte que sent per la feina que li ha tocat. Aguantar els xàfecs for…

L'halterofília de l'alteritat

L'exercici més complex que ens permet la ment humana és posar-nos a la pell d'algú (o a les seves sabates, per dir-ho a l’anglesa). Ara en diuen empatia, però fa anys predominava el terme filosòfic de l'alteritat.  De tant en tant, en l'àmbit artístic es donen coincidències nominals que fan palesa l'alteritat. Pot passar que apareguin dos escriptors coetanis que es diguin Josep Carner, i llavors el que no és el príncep dels poetes es veu obligat a signar amb els dos cognoms: Josep Carner i Ribalta. O que apareguin alhora dues obres amb el mateix títol: La vida perdurable. A primers dels noranta Narcís Comadira va publicar (i estrenar) una obra de teatre que duia aquest títol i Gabriel Galmés va publicar una novel·la homònima. Tan simultànies com perdurables. Feia poc que, la mateixa temporada de 1987-88, Josep Maria Flotats al Poliorama i Juanjo Puigcorbé al Lliure, dirigit per Lluís Pasqual, havien protagonitzat la mateixa obra de teatre, el Lorenzaccio d'Alfr…

Viu en el seu propi món

Imatge
Joma. La Vanguardia, Tinta Carregada. 11/2/14

Encreuador de fons

La setmana passada el meu veí Fortuny va publicar el seu crucigrama número 10.000 a les pàgines de color salmó de La Vanguardia. Deu mil dies encreuant mots donen per a una salmòdia disbauxada equivalent a 50 novel·les de 250 pàgines. Fortuny és un home discret, de formació matemàtica i un creixent interès pels jeroglífics egipcis, tocat per la gràcia dels poetes. Sap mirar les paraules a la cara oculta i extreure'n uns xocs de mots que ens poden arribar a deixar sense sentits. Els seus lectors, o lectoescriptors, ens hi quedem sovint, suspesos amb el boli a la mà sobrevolant la seva graella. Fins que, de sobte, fas la connexió extravagant que et proposa i tot s'il·lumina, en una festassa de les endorfines que ens procuren els verbs. Resoldre els seus crucigrames és com viure el que, en afortunada definició seva, “todo locura y todo lo cura”, de quatre lletres en ordre alfabètic que no cal escriure per experimentar. 

El seu crucigrama 10.000 començava amb la transcripció d'…

960 minuts amb Pablo

L'oferta de cursos i cursets és interminable. El cursetisme conforma un mercat en el qual la quota va cara. Hi competeixen centres culturals, ampes, associacions, biblioteques, fundacions i tota mena de centres més o menys educatius. Per acabar-ho d'acobar, les universitats tenen la indústria del màster i com que els graus ja no garanteixen l'accés al mercat laboral proliferen els postgraus. Qualsevol dia d'aquests llegirem la notícia del primer estudiant que ha aconseguit perpetuar-se en l'estudi fins arribar a l'ideal monterrosià del Movimiento perpetuo, tot enfilant l'educació preescolar, la primària, la secundària, la formació universitària, els postgraus, la formació contínua i la universitat per a la gent gran. En aquest maremàgnum de coneixements codificats cada gremi planta la seva piscifactoria. N'hi ha que tenen el terreny ben apamat i d'altres que hi han arribat fa poc. Sorprenentment, l'escriptura és una nouvinguda al cursetisme. A c…

La timidesa de Morrissey

Imatge
L’altre dia, llegint l’Autobiografia de Morrissey, publicada per Penguin amb aires de clàssic contemporani, vaig pensar en aquelles carpetes de quan jo era estudiant, folrades i decorades amb fotos. ¿Encara es fa això avui dia? A la meva època, a finals dels 80, eren com un aparador dels teus gustos i una invitació al contacte. Les afinitats electives. A la facultat, hi havia una noia que duia la carpeta una foto del poeta Jaime Gil de Biedma i una altra de Morrissey, aleshores als Smiths. La imatge de Gil de Biedma era de quan era jove, en blanc i negre, i hauria pogut sortir a la coberta d’un disc dels Smiths —buscant aquella barreja de glamur i neorealisme que tenien, tal com explica el cantant—. Jo em mirava la carpeta i, feréstec, provava d’entendre què unia els dos personatges, a part dels gustos de la noia. Hi havia, esclar, l’ambigüitat: Gil de Biedma era homosexual, però els seus poemes d’amor no eren explícits, i algunes lletres que escrivia Morrissey també es podien entendr…

Una peça més de l'uniforme

Imatge
Joma. La Vanguardia, Tinta Carregada. 4/2/14

Fer mitja a Granollers

Aquest diumenge, mentre a Valladolid Mariano Rajoy exercia de medievalista, a Granollers redefinien el sentit que les nostres àvies donaven a l’expressió “fer mitja”. Ara vol dir fer mitja marató. Corrent, esclar. Vint-i-un quilòmetres sense parar, perseguit per altres individus en calça curta, dorsal i xip. Ja ho diu la cançó oficial d’aquesta cursa vallesana, composta pel periodista de El 9 Nou Ramon Solé: “És quan corro que hi veig clar”. Un parafraseig cardiovascular del “dormo” que presideix el poema original de JV Foix. Potser per això les curses comencen amb un tret de sortida. Per despertar els atletes. Una hora, un minut i vint segons després d’aquesta detonació el kenià Wilson Kipsang Kiprotich, plusmarquista mundial de marató, va aparèixer somrient per l’arribada. El meu amic Joanma, a qui jo veig molt en forma, encara va trigar quaranta-nou minuts més a arribar. En l’entremig, la també keniana Faith Jeruto va guanyar en categoria femenina amb un registre de 1:14:13. Jo, qu…

El dret a "lo franch arbitre"

En un llibre de viatges per Etiòpia que es diu Vindrà un blanc i se’t menjarà (Edicions Solidàries) el seu autor, el filòleg Jordi Boladeras, explica que els nens africans que es troba en el seu periple l’anomenen farangi. Després de les preceptives perquisicions Boladeras constata, com ja sospitava, que en idiomes com l’amhàric i el tigrinya farangi significa “estranger blanc”. Quan ho vaig llegir em vaig sobresaltar. El meu amic Josep Maria Romero, que es passa mitja vida a Chiang Mai, diu que ell a Tailàndia és un falang. De tornada d’Etiòpia l’ànima de filòleg de Boladeras l’anima a investigar l’apel·latiu i descobreix més concomitàncies. Resulta que uns quants idiomes allunyadíssims entre ells tenen derivats d’aquesta mateixa paraula per designar els estrangers. A banda del tailandès, que Boladeras translitera amb erra, farang, també troba que en persa farangi vol dir “estranger significat”. Un guiri ric, vaja. La hipòtesi que apunta Boladeras sobre tanta coincidència farangista …

L'amor és borni

Veig Gravity amb uns amics i, de matinada, m’envien un apunt de blog que en parla. Es diu Eureka i el firma Daniel Martín, un apassionat de l’espai que s’autodefineix com “espaciotrastornado” i que va assessorar la traducció al castellà de la pel·lícula. Veig que és un apunt de l’octubre, quan es devia estrenar la pel·lícula, i que Gravity li va agradar. Però això no treu que enumeri tots els desajustos que conté respecte a la realitat aeroespacial i a queixar-se’n:“El telescopi Hubble, la ISS i l’estació xinesa Tiangong es troben en òrbites diferents i no es pot passar de l’una a l’altra fent servir una nau Soyuz i menys encara amb una motxilla propulsora MMU. No només perquè estan a una altura diferent (detall menor), sinó en òrbites amb diferent inclinació i pla. És impossible”. Martín repassa una desena d’errades de consideració (paracaigudes, escotilles, maniobres, vestits híbrids, comunicacions...) i assenyala que l’exactitud per reflectir els detalls dels vehicles espacials o d…

Buddy, Can You Spare a Euro?

Imatge

Fer dissabte

Imatge
Fa temps, que els pares que tenim prole d'entre 8 i 12 anys hem pogut observar, degudament dolguts, els efectes dels deures escolars –que es multipliquen com els pans i els peixos amb cada any que passa– sobre els nostres fills: els estressen fins a uns límits immanejables; creen conflictes entre nosaltres i ells (ja que si no tenim temps per ajudar-los a fer els deures més envitricollats, es frustren); i fan que els nens ja considerin qualsevol activitat que s'assembli als deures –llegir, per exemple– com una imposició indesitjable. Als EUA (on l'Associació a favor de l'Abolició dels Deures es va fundar el 1930) el pedagog Alfie Cohn va declarar fa poc: “Els deures no proporcionen cap avantatge acadèmic als estudiants.” El seu compatriota John T. Spencer, mestre i escriptor, ha publicat una llista de 10 raons per abolir els deures, des del fet que tenen resultats negatius sobre el rendiment escolar fins al fet que maten el desig d'aprendre passant pel fet que done…

Diego, l'anglès

Imatge
A mitjan desembre de l'any passat, tot fent la volta de l'estany de Banyoles, vaig decidir fer una pausa en un lloc amb gespa (on hi ha una escaleta metàl·lica que baixa a l'aigua, per a qui s'hi vulgui banyar). Estava tan tranquil, mirant com els ànecs feien les seves coses aneguesques, quan de cop hi va irrompre una colla d'anglesos, homes i dones, xerrant en el meu idioma nadiu que, de vegades, no em ve gens de gust de sentir en segons quins moments. Desentona, cony. Al cap de poc, un d'ells es va separar del grup, es va treure la roba fins que només en quedava un banyador, va agafar les baranes de l'escaleta, hi va fer la vertical i va entrar –i a poc a poc i cap per avall– a l'aigua gèlida de l'estany. Bocabadat, li vaig preguntar d'on era. Era anglès, deia, “però el meu avi era d'aquí i era un filòsof bastant conegut. Es deia Diego Ruiz”. Diego Ruiz! El malagueny que es va convertir en un independentista (català) a principis del segle …