Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: març, 2014

Secundàries obertes

La setmana passada els mitjans de comunicació van cobrir una campanya electoral inèdita: la dels cinc precandidats a l'alcaldia de Barcelona per part del PSC. Escric aquest rum-rum sense saber quins han quedat eliminats després de les votacions d'aquest cap de setmana ni si, per tant, caldrà fer una segona ronda diumenge que ve. Tampoc disposo de la dada més reveladora d'aquestes primàries obertes a tota la ciutadania: quin percentatge de no afiliats ha votat. En conec uns quants que han anat a votar per tocar allò que no sona i que no tenen ni la més remota intenció de tornar a votar el candidat en qüestió (ni cap altre del PSC) quan arribin les eleccions municipals de debò. Aquesta dada, doncs, serà tan difícil de valorar que ja salivo amb l'argumentari que ens serviran, diligents, els millors contertulians de cada casa. De primàries ja n'havíem viscut alguna, però diria que totes han estat a cara o creu. En tot cas mai amb cinc candidats, un per cada dia de la s…

Clooney, l’art i la guerra

Imatge
George Clooney és un home amb una missió. Quan dirigeix una pel·lícula, o participa en un projecte més personal, com ara Syriana o Michael Clayton, al darrere hi sol haver una motivació política i social. Per Clooney el cine és entreteniment, però sovint ha de tenir alguna cosa més. Diguem-ne compromís. O missatge. A The Monuments Men, per exemple, que dirigeix i protagonitza, no sembla gaire difícil trobar-lo. Hi explica la història, basada en fets reals, de vuit homes i una dona que a la Segona Guerra Mundial van aconseguir salvar milers d’obres d’art de les mans dels nazis, i després les van tornar (o com a mínim ho van intentar) als seus propietaris. Així, a més de l’homenatge a aquells especialistes d’art, es diria que Clooney també busca una crítica actual: a l’actitud dels Estats Units en les guerres recents de l’Iraq i Afganistan. Tot i que sovint l’exèrcit nord-americà fa pública la recuperació d’obres, com amb el tresor de Nimrod, el 2003 a l’Iraq, el cert és que el seu des…

Sobirania lectora

Dimecres, al Born Centre Cultural, una lectora va guanyar un premi literari pel mer fet d'exercir-ne. Es tracta d'Esther Lucea Teruel, la barcelonina de 42 anys que es va endur el I Premi Borni als Lectors (atents) que demanava detectar anacronismes o desajustos en obres literàries. L'Esther va presentar un fragment de la traducció catalana de Walking in the shade (Passejant per l'ombra), el segon volum de l'autobiografia de Doris Lessing, que abasta de 1949 a 1962. Lessing viatja per Espanya amb un company que vol recórrer “els records fantasmagòrics de la Guerra Civil”. Descriu un país anterior al turisme, amb “carrers plens de capellans grassos vestits de negre i de policies amb uniforme negre, i amb pistoles”. A prop de València té un petit accident i just llavors la lectorasubratlla la frase que li grinyola: “En Jack em va dur a l'hospital local, on dos metges es comunicaven en llatí, demostrant que el llatí no és, ni de bon tros, una llengua morta” (tradu…

Altiva torre

Imatge
Joma. La Vanguardia, Tinta Carregada. 25/3/14

Missatge ièquic a Shakira

Diumenge, poques hores abans del clàssic, escolto la versió de “Boig per tu” que ha enregistrat Shakira en català en honor dels ses homes Gerard i Milan Piqué. Ho faig en una versió filtrada a YouTube perquè el disc surt avui dimarts. L'aportació de Shak són uns rogalls molt sexi que ni Carles Sabater ni Pep Sala ni Luz Casal mai no van saber estrafer. Triomfarà. La colombiana és un fenòmen planetari destinat a incrementar l'escalfament global i segur que projectarà amb força aquesta cançó en català, una de les més enganxadisses del nostre cançoner. Hi ha un vers del BPT que em fa reflexionar. Aquell que diu “però dins la meva copa veig reflexada (sic) la teva llum”. És un error lingüístic. En català tenim reflexos i reflexionem però el verb reflexar no existeix. És reflectir, que prové del llatí reflectereigual com el castellà reflectar, poc usual, i reflejar, que és d'on ve el calc. En els noranta en vaig parlar amb el ja difunt Carles Sabater i també amb el Pep Sala, un…

Força al Canut

Imatge
No havent-ne tingut prou qualificant els líders dels partits catalans més votats de hitlerians (o estalinistes o proetarres) o de titulars de comptes suïssos o d'artífexs de l'enfonsament econòmic de Catalunya o fins i tot d'astronautes forassenyats, els poders fàctics espanyols han sortit a la caça –per fi– del culpable autèntic del procés cap a la independència: la població civil, o si més no la seva manifestació més transversal, més visible, més multitudinària i més respectada: l'Assemblea Nacional Catalana. Tant el diari ABC (13/3) com certs dirigents del Partit Popular – segons el testimoni d'un exdirector de La Vanguardia (18/3) – a més de l'acalorat Ciutadà Girauta (ex-PSC, ex-PP) a 8TV (14/3) han coincidit a demanar la dissolució de l'ANC i la detenció de la seva presidenta, la Carme Forcadell, tot acusant-los de ser una banda de colpistes violents (per haver dit una obvietat: que un país independent ha de tenir el control dels ports i aeroports). L…

Llambregada

Imatge
Joma. La Vanguardia, Tinta Carregada. 18/3/124

Albaigès i el doble enginy

Dijous van enterrar Josep Maria Albaigès i Olivart (1940), un junedenc que va dedicar tota la seva vida a l'enginy: enginyer de formació i enginyós de vocació. Albaigès va ser un estudiant brillantíssim que també es va llicenciar en Econòmiques i treballà per a grans empreses multinacionals fins que les seves devocions van imposar-se a les obligacions. Quan el vaig conèixer, en un despatx professional al passeig de Gràcia en el que hi cabien tots els meus mobles i encara hi sobrava espai, acabava de fundar el Club Palindròmic Internacional. Em va fotocopiar les galerades del que havia de ser el primer exemplar del seu butlletí, encara sense capçalera. Llavors el club tenia una dotzena de membres, escampats per tot el món. Entre Rever, Palclap o La Breve Verbal, van escollir dir-li Semagames. Albaigès el va impulsar, de primer en col·laboració amb Ramon Giné i després amb els actuals dirigents del CPI, Pere Ruiz i Jesús Lladó, que encara mantenen la publicació aperiòdica del Semaga…

Llegir a pinyó fix

Hi ha molts ritmes de lectura. No llegim al mateix pas una columna, una novel·la, un poema, un contracte, un plafó en un museu, una multa o una carta d'amor. Associem les tècniques de lectura ràpida a la diagonal i no ens imaginem els advocats del cas Gürthel llegint altrament els milers de folis d'apassionant prosa jurídica. Ara anuncien una aplicació que permetrà triplicar el ritme de lectura. Es diu Spritz i ja funciona per a Samsung Galaxy S5. La clau és la superposició de les paraules. Es llegeix mot a mot en una pantalleta rectangular, sense moure els ulls de lloc. Cada paraula és substituïda per la següent. No cal, doncs, moure la mirada ni fer córrer el text ni manipular res més que no sigui regular la velocitat amb què un mot substituirà el següent. Els seus creadors, de Boston, expliquen que cada paraula té un punt de reconeixement òptim que destaquen en vermell. En diuen ORP, per Optimal Recognition Point, i està situat a l'esquerra del centre exacte de la para…

Lo modern

Imatge
Fa tan sols 27 dies, Rússia va acusar el govern ucraïnès d'assetjar els seus ciutadans russòfons (sense donar-ne cap prova) tot insistint que Víktor Ianukóvitx (que havia acabat de criminalitzar qualsevol tipus de manifestació i qualsevol crítica al seu règim, tot sense cap debat ni cap votació electrònicament comprovable al Parlament ucraïnès) fos l'únic president democràticament legítim d'Ucraïna; poc després, Rússia va ocupar Crimea amb un exèrcit paramilitar i va crear milers de milicians pro russos per “protegir” els ciutadans russòfons (però no pas, pel que es veu, el 37% de la població peninsular formada per ucraïnesos i tàtars); i al final, Rússia va organitzar una DUI a la carta per justificar tot plegat. És a dir, Rússia ha copiat a la lletra la política d'annexió d'Alemanya el 1938 i 1939 (i de Sèrbia el 1992): primer, l'excusa ètnica (qui parla tal idioma –en el país que sigui– és automàticament de tal ètnia); i segon, l'enviament de tropes per …

Taronjafònica

Imatge
Ara que potser estem als inicis ucraïnesos d'una Tercera Guerra Mundial, pot ser que no sembli gaire adient, queixar-se d'una companyia de telefonia; però ho faré igualment, ja que m'urgeix fer baixar la tensió arterial fins a un nivell menys perillós que l'actual. Fa una setmana, el meu router (o encaminador, si preferiu) va fer un pet com una gla. Com que la línia pertany a Telefònica i el servei, a Orange, calia que vingués un tècnic de la primera empresa per informar a la segona si la línia funcionava bé o no; el tècnic va trigar tres dies a venir (dilluns) i va confirmar que no hi havia cap problema amb la línia –cosa ben òbvia, d'altra banda–, de manera que finalment vaig poder encarregar un router nou a Orange Business Services (OBS). Em van dir que arribaria aquella mateixa tarda. Però va resultar que no. Doncs –em van assegurar– l'entregarien dimarts a primera hora. Tampoc. Doncs, em van dir, seria el mateix dimarts a la tarda. Tampoc. Doncs, el dimecr…

Aritmètica emocional

La “Mazúrquica modérnica” és una cançó de Violeta Parra farcida d'esdrúixoles inventades que Joan Manel Serrat va incorporar al seu repertori: “Me han preguntádico varias persónicas si peligrósicas para las másicas son las canciónicas agitadóricas...”. Hi vaig pensar el divendres. Al Palau Blaugrana el Barça va derrotar l'Olympiakos, l'actual campió d'Europa per 70-58, tot completant una sèrie divina de deu victòries sobre deu partits jugats. En dos moments concrets del partit el Palau va retronar amb la “canciónica agitadórica” aritmètica de la independència. Ja ho saben, el clam amfetamínic que pren la forma d'heptasíl·lab sincopat basat en una descomposició sil·làbica amb doble repetició del prefix. En definitiva, que el Palau Blaugrana va esclatar en crits d'in, in, dè, in, dè, pen, dèn, ci, a, en el segon quart i en el quart ídem. Digressió dedicada als lectors perepunyetes: dic heptasíl·lab i si algú mira d'escandir les síl·labes del clam amfetamínic …

Si jugues selfie foto el camp

Llegeixo al New York Times que Hasbro, l’empresa que fabrica el joc de l’Scrabble als Estats Units, s’ha empescat una competició per colar una nova paraula al diccionari oficial del joc que Merriam-Webster publicarà aquest agost. A partir d’aquest dimecres tots els jugadors poden proposar-les per Facebook. El 10 d’abril anunciaran el mot guanyador i l’entraran al diccionari oficial. Per justificar la iniciativa els fabricants del joc apel·len a la “venerable tradició” d’inventar paraules que s’ha establert en més de mig segle de Scrabble. Tots els exemples que posen són guionats, extrets d’episodis de sèries com els Simpson o Seinfeld. També esmenten el famós esquetx satíric que l’any 2000 van fer al Saturday Night Live, en plena pugna entre George Bush i Al Gore. Els guionistes feien que els dos polítics juguessin a Scrabble i Bush posava “dignitude”, un mot inexistent que sembla fondre dignity amb magnitude (i que rima amb dude). Tots els que hem jugat a Scrabble hem inventat alguna…

Pensar-se-les totes

Qui menja sopes se les pensa totes. Avui el meu barri d'Horta viu una requalificació cultural d'aquesta dita. A les dotze del migdia es presenta una novel·la en un establiment de menjars preparats anomenat Sopa de Lletres, al carrer d'Hedilla amb Porrera, en un paratge ignot que els hortencs de pro coneixem com la zona de les Piscines. El llibre és L'entrepà, de Salvador Giralt, un peculiar relat sobre un bar manresà regentat per algú que aboca totes les seves energies en l'elaboració dels millors entrepans possibles. La novel·la no és cap novetat d'aquest Sant Jordi. Ja fa temps que la va publicar LaBreu, una aposta editorial amb vocació d'indie (que no vol pas dir fer l'indi sinó ser independent) que desplega una activitat ingent de recitals amunt i avall del país. Els labreviaris són viatjants del mot i res no els arronsa. Editen els llibres del poeta Josep Pedrals, per exemple, que és un veritable campió de la dicció, i també es veuen amb cor de pub…

Palindròmica? Rap dominical!

Xavier Torres Farré (Barcelona, 1964) ha guanyat el IV Premi Internacional de Literatura Palindròmica REVER2014, concedit a les millors creacions capicues pel Club Palindromista Internacional i el Moviment Rever, que aplega autors de palíndroms que els consideren un gènere literari. Torres Farré, que elabora la seva obra palindròmica en català i en castellà, ha rebut el guardó per un diàleg palindròmic en castellà d’una certa transcendència espiritual. El text premiat fa així: —¿Si era de falacia laica, la fe daréis? —Oral credo jamás os oí; Dios os ama, ¡joder!, ¡claro!
El més fascinant és que, malgrat la dura exigència de simetria perfecta, no només transmet un sentit suggerent sinó que aconsegueix que la simetria gairebé passi desapercebuda en una primera lectura, la qual cosa és gairebé tan difícil com escriure un sonet en text tirat i que el lector no noti les rimes. El text de Torres s’ha imposat en la deliberació a palíndroms provinents de Madrid, Santa Cruz de Tenerife, la local…

La prova del Forgotify

Cada cop sento més músics que malparlen de Spotify, un dels sistemes d'escoltar música més populars. El model és prou conegut: en comptes de comprar o piratejar una cançó, l'usuari s'hi connecta i l'escolta sense haver de copiar l'arxiu al seu disc dur. Ho fa a canvi d'una quota o bé d'empassar-se una publicitat que en general és més abominable (encara) que la radiofònica. Els músics en malparlen perquè es veu que l'artista rep un retorn baixíssim en concepte de drets, però com que els agrada escoltar música gairebé tots no només el tenen sinó que hi estan abonats. Els grups més consolidats es poden permetre trigar un temps a penjar-hi les noves cançons, amb l'esperança de vendre quatre discos més, però per als més modestos no ser a Spotify gairebé equival a no existir. Resulta, però, que l'oferta és tan ingent que entre el fotimer de cançons d'arreu del món disponibles a un clic, n'hi ha quatre milions que ningú no ha escoltat mai. Quat…

Pensament circular

Imatge
Joma. La Vanguardia, Tinta carregada. 11/4/14

Obrint Pas a bon pas

Dimecres, durant el primer concert de comiat dels valencians Obrint Pas a L'Auditori de Barcelona, el dolçainer Miquel Gironès va explicar que eren la primera generació que havia estudiat en valencià a València. També explicà que a l'institutrebien visites periòdiques de joves irats que anaven a atonyinar “a los de la línea”, en referència a la línia d'ensenyament en valencià. La línia, doncs, esdevingué símbol d'identitat perquè alguns capsigranys pretenien anorrear-la. D'aquella línia n'ha sorgit tot un planisferi. Els que obrien pas s'han constituït, en els darrers vint anys, en el grup musical més influent que ha eixit mai del País Valencià. Set discos els avalen. Ara es retiren amb concerts a les tres capitals del país al qual s'han adreçat sempre (Barcelona, Palma i València) i Xavi Sarrià publica la novel·la Totes les cançons parlen de tu en la nova editorial valenciana Sembra. Ara, més que mai, el discurs dels Obrint Pas qualla als carrers, tamb…

Mind And What Matters

Imatge

Fes esport

Imatge
Els esdeveniments recents a Ucraïna han fet ombra a un incident menor però tanmateix revelador que va tenir lloc a Sotxi, fa una setmana: quan les Pussy Riot van intentar fer-hi un mini-concert anti-Putin a l'aire lliure, els policies que patrullaven per la ciutat olímpica les van fuetejar (amb fuets nuats, dissenyats per xurriaquejar cavalls) abans de llançar-les a terra i donar-los cops de peu. No seria el primer cop que la imatge d'esportivitat i alegria universal –que, des que tinc memòria, tots els països amfitrions dels Jocs Olímpics intenten transmetr– hagi estat malmesa per la supressió diguem-ne poc esportiva d'una protesta política. A Seül, per exemple, el 1988, els estudiants i altres manifestants van convertir el país sencer en una batalla campal en contra del règim assassí de Chun Doo-hwan i els pelegrins olímpics de l'època es trobaven envoltats de gasos lacrimògens dia sí i dia també. Fins i tot a Catalunya, on els Jocs del 92 semblaven tenir lloc en u…

El nom, la cosa

Imatge
El gaèlic irlandès, asseveren els aixafaguitarres lingüístics de per aquí, és la prova que un estat propi no garanteix la supervivència d'un idioma ídem. I és cert que –per bé que el gaèlic fos gairebé l'únic idioma parlat a Irlanda abans de 1800– actualment, d'una població de gairebé 6 milions i mig, només 72.000 persones el parlen bé i tan sols 20.000 ho fan habitualment. Per esbrinar les raons d'aquest declivi, n'hi ha prou amb veure Traduccions, de Brian Friel (l'anomenat Txèkhov irlandès), que La Perla 29 ha estrenat a la Biblioteca de Catalunya. Es tracta d'una obra lúcida i subtil que se centra en els intents d'uns tècnics de l'exèrcit britànic d'anglicitzar els topònims gaèlics, l'any 1833. (Un dels personatges –un anglès ingenu, tan embadalit pel país que decideix aprendre l'idioma dels nadius– em va recordar, d'una manera no del tot còmoda, l'entusiasta càndid que era jo en descobrir Catalunya fa tres dècades). Al llarg…

Adeste Infideles

Ja ho deuen haver llegit en algun lloc perquè les notícies sobre les qüestions lúbriques circulen amb una fluïdesa extrema: un estudi de l'Institut Français d'Opinion Publique destaca que un de cada dos gals i una de cada tres franceses confessen haver mantingut relacions sexuals fora de la seva parella oficial. Se suposa que inspirat pel seu president François Hollande, el compte de Twitter del qual és @fhollande, el centre demoscòpic francès es va plantejar establir un Observatori Europeu de la infidelitat a partir d'una mostra representativa de 4.800 persones. Dijous passat van difondre dades com ara que l'elevat índex d'infidelitat dels francesos (55%) és igualat pels italians, seguits per belgues (51%), espanyols (50%), alemanys (46%) i britànics (42%). En els resultats específics de les dones destaca el lideratge d'Alemanya amb un 43%, nou punts per sobre de les seguidores més immediates. L'estudi, els resultats complets del qual es poden descarregar…

Un moment d'intimitat

Imatge
Joma. La Vanguardia, Tinta Carregada. 4/3/14

Necessito que no xiulis

Xiular està sobrevalorat. No parlo dels xiulets que se senten al futbol, al final d'algunes òperes o a les protestes veïnals. Parlo dels xiulets d'admiració. Aquells que deixem anar en comptes d'un triftong onomatopeic com ara uau. Per exemple, els xiulets que alguns emeten per mostrar un interès libidinós per les femelles que els passen per davant. Aquí els xiulaires s'estan ben quiets i les xiulades circulen. Però també pot passar a l'inrevés. El manacorí Toni Gomila explica a la seva obra de teatre Acorar que alguns homes mallorquins foravilers xiulaven (o siulaven) tot just arribar a casa perquè les dones sabessin que ja podien fer el menjar. Aquí, doncs, les xiulades s'estaven quietes i eren els xiulaires els que es movien. Però la xiulada més sobrevalorada de totes és la que li va reclamar Lauren Bacall a Humphrey Bogart: “si em necessites, xiula”, diuen que li va dir. La frase surt de Tenir o no tenir, l'adaptació cinematogràfica que l'any 1942 …

Reinventors

La novetat és inherent a la creació. Si, contra el que afirmen alguns místics, el present és l'única eternitat documentable, el passat és relatde ficció en clau realista i el futur ficció pura. Per això ens atreu i ens espanta tant. Per la seva incertesa. El futur és ara central. D'aquí que un dels verbs més conjugats sigui reinventar-se, igual com fa anys es conjugaven realitzar-se, reconvertir-se o desconstruir. En poc temps molta gent s'ha vist obligada a reorientar la seva activitat laboral. De fet, el país sencer està en un procés de reinvenció integral, i no només pel procés sobiranista, sinó perquè moltes de les bases conceptuals del sistema estan en revisió. Fa dècades es va produir una reconversió industrial que va afectar milers de persones a Biscaia, a Sagunt i a tants d’altres llocs. La reinvenció d'ara és més de pluja fina. És tan transversal que mulla a gairebé tots els sectors. En l'àmbit de la cultura els moviments són múltiples. Neixen microeditori…