diumenge, 16 de juliol de 2017

Subcultura a l'ombra

Aquesta setmana Oriol Soler entrevista a Verbalia.com Eduard Soler, un dels joves creadors del videojoc Aragami, llançat per Sony, i del qual ja s’han venut més de tres-centes mil còpies. L’usuari esdevé un ninja que es mou per les ombres. Aquest és el seu poder, contraposat al poder de llum dels seus enemics, amb qui es relaciona omplint de sentit literal la bella expressió “a mata-degolla”. Si el busqueu a YouTube comprovareu que respon a una estètica manga. De fet, l’Eduard admet unes influències generacionals molt mainstream: Bola de Drac, Naruto i Harry Potter. Aragami és el títol d’una pel·lícula d’acció japonesa dirigida per Ryuhei Kitamura el 2003 en el marc del projecte Duel de pel·lis filmades en una sola setmana i protagonitzades per dos actors que lluiten en un sol escenari. La història del joc comença amb el treball final del màster de creació de videojocs a la UPF-IDEC. Després, van publicar-ne el tràiler a YouTube i allà va començar el fenomen. El següent pas va ser penjar la demo en un web de videojocs indies. Les reaccions van ser tan positives que tres dels cinc estudiants es van plantejar fer el joc. I aquí va començar l’odissea. Una història de superació amb final feliç que il·lustra la cara lluminosa d’a­quest mot que tan sovint fem servir d’arma llancívola: l’emprenedoria. Perquè aquests tres joves han passat, en tres anys, de presentar un treball de fi de curs a codirigir Lince Works SL, una empresa amb dotze treballadors dedicada als videojocs.
En el camí, com si fos el trajecte del seu ninja ombrívol, passen per Barcelona Activa, aprenen a demanar préstecs tous i triomfen al Game BCN, una mena de concurs de talent per a videojocs que finança set projectes amb capital risc de CaixaBank i assessorament d’Incubio. El procés (ai) s’allarga més del previst i arriba un moment que els tres socis es fonen els préstecs de la Generalitat, l’Estat i les famílies. En un últim gir argumental, contacten amb un representant de Sony a Europa i la multinacional els dona els calés que els falten per acabar el joc a compte de drets. Aragami es publica, té una recepció òptima (surt a la pàgina principal de la plataforma Steam) i en poques setmanes poden tornar tots els préstecs. Quan li demanen si els videojocs són subcultura, l’Eduard respon que “dir que jugues a videojocs fa vergonyeta”, però que és qüestió de temps i que “artísticament, un videojoc està a l’altura d’una pel·lícula”. Sobre el procés creatiu, explica el moment genètic quan, amb seu soci Álvaro, es reuneixen en el que anomenen un think tank de Barcelona Activa i s’estan tres dies en plena efervescència: “Jo somiava coses i al llevar-me les escrivia, a l’autobús anava apuntant idees...”. Tres dies anotant somnis que després triguen tres anys a esdevenir rea­litat. Sembla el retrat invers d’una novel·la: tres anys escrivint perquè després en tres dies un editor les posi negre sobre blanc. Llum i ombra, l’audiovisual i l’editorial són el yin i el yang de les indústries culturals.

Màrius Serra. La Vanguardia. 15/7/17

dimarts, 11 de juliol de 2017

Acròstics que juguen

La setmana passada va néixer una estrella del futbol. Un jugador colombià de l’Atlètic Na­cional que va fer un bon paper en un torneig internacional de nom ben curiós: la Copa Mitad del Mundo Sub-18 que se celebrà a l’Equador. Hi va ajudar el nom, encara més curiós, del futbolista: Efmamjjasond González.
Els experts en onomàstica que vulguin associar l’origen del nom a alguna llengua exòtica corren el perill de patir una baixada d’autoestima. Els pares d’Efmamjjasond van decidir batejar-lo així per la via acròstica. Potser són pietosos i saben que molts salms bíblics són acròstics alfabètics (cada vers comença amb una paraula la inicial de la qual és la lletra corresponent segons l’ordre alfabètic, de la a a la zeta). Efmamjjasond també és un acròstic, en aquest cas cronològic, perquè està compost amb les inicials dels dotze mesos de l’any en castellà: E d’ enero, F de febrero, M de marzo, A d’ abril...i així fins a la D de diciembre. Val a dir que el noi es fa dir Jasond, que és més eufònic. Si el coneguessin els poetes Pedrals i Casasses segur que li dirien Segon Semestre, igual com al poeta Sisternes l’anomenaven Divuit (6x3 de Sis i Ternes).
Tots els diaris han destacat que mai no s’havia donat un cas així. A mi m’ha recordat l’enigmàtica història del Siipadais. Als anys setanta van aparèixer al Maresme algunes pintades molt visibles des del tren de la costa que deien “Juegue al Siipadais”. Molta gent en guardava el record però pocs sabien què era el Siipadais. Per un seguit de casualitats, ara fa onze anys me’n vaig fer ressò i l’article va suscitar un munt de correus electrònics. Va costar, potser perquè vivíem en l’era a.T. (abans de Twitter), però al final en vam treure l’entrellat. El Siipadais era un joc de tauler 8x8 que combinava caselles verdes amb roses. Els jugadors rebien vuit peces, cadascuna de les quals amb una funció, i l’objectiu era eliminar les peces del rival. Una mena de precursor de l’Stratego. El joc el va inventar Salvador Oreja Romero i les pintades va ser una simple forma de promoció barata, el que avui en diríem màrqueting de guerrilla. El senyor Oreja havia tingut set fills amb la seva esposa Isabel: Irene, Palmira, Alfredo, Daniel, Alicia, Inés i Salvador. No cal gaire esforç per detectar que el mot enigmàtic de les pintades es va formar amb les inicials de la prole, precedides dels noms dels pares (Salvador i Isabel): S.I.I.P.A.D.A.I.S. La segona de les as de l’acròstic va per l’Alicia, la cinquena filla de la nissaga. Ella em va escriure i va resoldre el misteri, tot afegint que son pare també havia patentat altres invents.
Des que sé de l’existència del futbolista colombià que no puc deixar d’imaginar els pares d’Efmamjjasond González jugant al Siipadais.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 11/7/17

dilluns, 10 de juliol de 2017

Caso, cases, casa, casem, casi

Al Foment Hortenc, els alumnes de l’escola d’adults de teatre van representar, per final de curs, Teatre sense animals, una peça del dramaturg, actor i director francès Jean-Michel Ribes, que Sergi Belbel va estrenar fa més d’una dècada al Romea. Són escenes que flirtegen amb l’absurd sense deixar de tocar amb un peu a terra. En una d’elles, un pare li canvia el nom a la seva filla adolescent (li nega que es digui Monique) i això provoca una ­acalorada discussió durant la qual el pare li retreu que no recordi res del dia que es va casar amb sa mare. L’estupefacció de Monique conforma un gag d’efecte immediat perquè el públic assumeix l’absurd implícit que transporta el retret. L’endemà, veig les fotos del casament de Leo Messi i comprovo que desactiva el marc mental sobre el qual Ribes fonamentava la rèplica, perquè els nuvis apareixen acompanyats tothora pels fills. No es pot dir que Messi i Antonella siguin una parella gaire anticonvencional ni trencadora. Ans al contrari. Passa que la convenció ha canviat. El casament ja no és la porta d’entrada a la convivència, sinó una festa a la carta. Una més de les moltes derives semàntiques d’aquest segle XXI, capaç de celebrar una cursa anomenada Dakar a Amèrica.

Aquest divendres, en el marc incomparable de Can Ribas, a Bigues i Riells, es va (vam, vaig) casar el meu nebot Màrius i la Judit. El fet que ja faci anys que conviuen no els ha impedit recuperar tota la narrativa nupcial, comiats de solter inclosos, i avui mateix entomaran estoicament les cues dels controls de passaports mentre enfilen cap a una lluna de mel esplèndida a Hawaii. El verb casar és transitiu, però la seva transitorietat (no jurídica) és un xic especial. Els capellans o els alcaldes casen la gent, però els pares també casen els fills (“ja hem casat la nena!”) i els interfectes es casen (entre ells). En el cas dels meus nebots, els vaig casar jo. Literalment. Vaig fer de mestre de cerimò­nies a la boda, que és una manera de dir-ho extreta dels fulletons que anuncien actes culturals. No era la primera vegada que ho feia (ja vaig casar la meva neboda Núria amb el David) i ells també repetien (just el dia abans havien passat pel registre amb els testimonis per cobrir el tràmit legal), però és el casament que documenta el reportatge fotogràfic del gran Jordi Ribó. El memorable. La boda de debò. Divendres a can Ribas, a l’hora de declarar el Màrius i la Judit marit i muller, com que la legalitat vigent no m’atorgava cap autoritat nupcial, vaig repetir la fórmula verbal que ja havia funcionat amb la ­Núria i el David: “En virtut de l’amor que sabem que us professeu, els aquí presents us declarem marit i muller”.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 11/7/17

dissabte, 8 de juliol de 2017

Quan al cel hi ha bassetes...

Quan el DNI tenia una entrada per a la professió Joan Brossa es va declarar poeta, el funcionari va entendre paleta i el va renyar: “¿Paleta? Pondremos albañil”. Hi ha noms d’ofici que són usats de manera innoble per menystenir el personal. Pallasso, per exemple. O peixatera, o camioner. Alguns generen frases fetes: fumar com un carreter, tenir idees de bomber, menjar peus de ministre... D’altres són més conjunturals (banquer, tertulià). El gran Joaquim Ventalló, traductor de Tintín al català, va incloure un insòlit “arquitecte” en el reguitzell d’insults que encolomà al capità Haddock. Ves a saber què hi tenia, amb els arquitectes, o si era un acudit privat. Aquesta setmana, arran de la crisi de Govern saldada amb un canvi sobtat de conseller de Cultura, alguns destacats periodistes locals han transferit tot el seu menyspreu al mot sardanista. La seva és una actitud superba, etnicista i lexicalitzada (vegeu Llovet) que mereixeria la participació obligada en un concurs de sardanes revesses, concebudes com un repte enigmàtic que oculta el tiratge. L’objectiu dels dansaires que hi parti­cipen és saber quants compassos formen els curts i quants els llargs, i fer-ne els càlculs sense deixar de ballar. Un enigma de complexitat notable.
A banda del conseller Lluís Puig, que ha provocat aquestes reaccions, hi ha uns quants creadors contemporanis que entomarien amb un somriure la presumpta invectiva dels menyspreadors. Jordi Lara, per exemple. Lara és un dels escriptors més interessants que ha donat la literatura catalana en aquests últims anys i un home vinculat a la sardana, fins al punt que ha dirigit programes com Sardana o Nydia a TV3. A banda, és un narrador molt poderós, que acaba d’enlluernar-nos amb el seu últim llibre: Mística conilla (Edicions 1984), premi de la Crítica Serra d’Or 2016. Va fer un salt el 2008 amb Una màquina d’espavilar ocells de nit (Edicions 1984), un recull de narracions centrades en el món de la sardana. En recordo especialment una que descrivia l’accidentat itinerari d’una cobla, digna de ser portada al cinema per Ken Loach. En una altra, el narrador investigava sobre la figura de Pep Ventura, conegut com el gran reformador de la cobla, un músic nascut a Alcalá la Real (Jaén). Arnau Tordera, líder del grup osonenc Obeses, canta sardanes vestit de cuir i va musicar una representació escènica del llibre de Lara. El talentós Tordera és un músic jove, però només cal anar a la generació immediatament anterior per trobar-hi Roger Mas, autor d’un memorable disc amb la Cobla Sant Jordi Ciutat de Barcelona. Al cotxe, que ja és el meu únic auditori amb lector de cedés, el disc de Mas competeix amb el que la mateixa cobla va enregistrar en directe al Kursaal manresà amb el Niño Josele, un altre que es podria sentir honorat amb l’apel·latiu de sardanista. I encara, si ens enfilem a una generació anterior, emergeix la proposta de Santi Arisa: Sardanova. El taló d’Aquil·les d’alguns cosmopolites de saló és la cultura dita popular. Aquella que sap, abans de mirar les isòbares, que “quan al cel hi ha bassetes, a la terra pastetes”.

Màrius Serra. La Vanguardia. 8/7/2017

dimarts, 4 de juliol de 2017

Tot il·luminant Xavier Gafarot


El vespre de Sant Pere hi va haver una pluja de premis a la immortal ciutat de Girona. Als defores, allà on s’alça l’Auditori-Palau de Congressos, Felip VI entregava els premis de la Fundació Princesa de Girona, en presència del president de la Generalitat, Carles Puigdemont, i d’altres il·lustres convidats. A la Fontana d’Or, en plena ciutat vella, el Gremi de Llibreters lliurava els premis del Memorial Pere Rodeja, en al·lusió al llibreter que durant anys va regentar la Llibreria Geli, en presència del regidor de Cultura, Carles Ribes, i d’altres convidats també il·lustres. Les cerimònies devien ser similars, amb parlaments i el lliurament dels guardons. A la Fontana d’Or, el pregoner va ser el periodista Jordi Grau i els premiats, la llibretera vilanovina Rosanna Lluch i el director de premsa Xavier Gafarot. A l’Auditori, el parlament que trobo reproduït pertot va ser de Felip VI, però em costa trobar informació sobre els guardo‐ nats. Els uns premien el foment del llibre i els altres la capacitat d’innovació. Previsiblement, les dotacions són incomparables, però no és pas això el que provoca aquest article. Hi ha més diferències previsibles (l’endemà al matí el parc de la Devesa encara era tancat i hi pul·lula‐ ven desenes de mossos d’esquadra), però la diferència que em sembla més significativa és lumínica. Hi ha premis que es convoquen perquè els focus il·luminin el convocant i n’hi ha d’altres que aspiren a il·luminar els premiats.

El Memorial Pere Rodeja és d’aquests segons. I resulta significatiu que enguany, a banda de posar el focus sobre una experimentada llibretera vilanovina filla de llibreter (Rosanna Lluch va dedicar el guardó a son pare), hagi reconegut per primera vegada la tasca d’un profes‐ sional que es dedica, justament, a treballar perquè els focus il·luminin els altres. Acostumat a exercir les discretes funcions d’un cap de premsa, quan la llum dels focus va il·luminar les perfilades patilles de Xavier Gafarot, el vam sentir descriure, amb lucidesa i un punt emocio‐ nat, la complexitat de la seva feina d’intermediari entre empreses editorials i mitjans de co‐ municació. En el seu cas, tothom en destaca l’eficiència, la discreció i la mà esquerra impres‐ cindible per navegar sense estavellarse pel mar d’egos, presses i pressions de la indústria edi‐ torial. Els responsables de comunicació treballen en un segon pla de complex acoblament amb molts altres plans que reivindiquen ser els primers. Però hi ha una qüestió prèvia bàsica que tots els autors que hem treballat amb Xavier Gafarot apreciem especialment: la seva pas‐ sió lectora basada en la naturalitat, sense cap afectació ni desídia. El primer pas ha de ser sempre llegir. Després ja vindran els focus. Encara que de vegades, enlluernen tant que acaben eclipsant els premiats. L’enhorabona a tots ells. 

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 4/7/17

dilluns, 3 de juliol de 2017

El foment de l'escriptura

Els exàmens de selectivitat han esdevingut una font periodística de temes socioculturals. Cada any en trascendeix algun aspecte, ja siguin preguntes que popularitzen termes (el cas emblemàtic de la catàfora) o, com enguany, consideracions sobre el grau de dificultat (l’elevat percentatge de suspensos en filosofia). Les fluctuants notes de tall acostumen a marcar la cotització de les carreres més cobejades amb precisió bursàtil i els alumnes que obtenen les qualificacions més altes a cada demarcació electoral tenen el seu moment de glòria mediàtica. Després de la selectivitat, quan l’alumnat es dissol a les procel·loses aigües universitàries, decau el seguiment informatiu de graus, postgraus i màsters de tot pelatge, a menys que es produeixi un fet excepcional. Gens excepcional és el que provoca aquest article. Ningú no sap com ha estat, però el cert és que el nombre d’exàmens de tipus test corregits per una màquina ha anat creixent fins al punt de ser un monocultiu en segons quines carreres. Els que tenim fills en edat universitària, sobretot en els primers cursos, de vegades tenim la sensació que es passen els cursos examinant-se de la teòrica del carnet de conduir. Aquest monocultiu avaluador implica que un dels aprenentatges més ràpidament assolits és l’estratègia perquè en ocasions deixar una pregunta en blanc penalitza menys que arriscar-se a respondre-la malament. Estem formant experts en teoria dels jocs?


       Pot semblar que els exàmens tipus test estan circumscrits a les assignatures més tècniques, però una simple enquesta entre una cinquantena d’amics, coneguts i saludats que actualment cursen carrera provoca moltes sorpreses. Al costat de les diverses branques de Biologia (UAB, UdG), Economia (UAB, UPF), Veterinària (UAB), Farmàcia (UB) o Enginyeries diverses (UPC), m’han respost estudiants de Psicologia (UAB, UB), Logopèdia (UAB, VIU) o Infermeria (UAB, UPF) que xifren en un 90% els exàmens tipus test que fan. Fins i tot en disciplines tan discursives com Sociologia o Periodisme el percentatge frega el 50%! Aquesta setmana el poeta Josep Pedrals va publicar un tuit que feia “Aunque ABCD, a vece’ no da”. Doncs això. Tanta creueta no dona per a gran cosa. L’esforç de redactar és directament proporcional a l’esforç de llegir, desxifrar i valorar el discurs. Si no exigim dels nostres universitaris que sàpiguen redactar, qui ho farà? Després ens posem les mans al cap pels baixos índexs de lectura. Ja em faig el càrrec que la vida del professor universitari és dura, i que el noble art de la correcció no resulta gaire apassionant, però potser hauríem de tancar en un correccional les màquines correctores de tests fins que no aprenguin a valorar un text correctament redactat, per exemple sobre filosofia.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rumr-um 3/7/17

dissabte, 1 de juliol de 2017

Maltractar verbalment

Avui s’inaugura el Grec amb la Dresden Frankfurt Dance Company i comença una pluja de propostes escèniques. Les estrenes se succeeixen, fins al punt que podríem reescriure l’agenda d’una feliç masovera: dilluns, llums com les que il·luminaran les T de Teatre al Romea amb E.V.A. la peça que Julio Manrique, Marc Artigau i Cristina Genebat han escrit per celebrar els quatre quarts de segle de les Teteatreres; dimarts, schnaps a la Villarroel per preparar el cos abans de veure la reposició de Paraules encadenades, de Jordi Galceran, dirigida per Sergi Belbel i ara amb Mima Riera segrestada per David Bagés; dimecres, nespres a la Beckett, perquè dins del Grec s’estrena Un tret al cap de Pau Miró, amb un triumvirat femení d’alt voltatge: Emma Vilarasau, Imma Colomer i Mar Ulldemolins. Justament Vilarasau és qui va protagonitzar, ara fa vint anys i al costat de Jordi Boixaderas, Paraules encadenades, un dels primers textos de qui, amb El mètode Grönholm (2003), trencaria tots els sostres de difusió de la dramatúrgia catalana.

Batalleta: quan el 93 Galceran, company de promoció a Filologia, començava a imaginar Paraules encadenades, em va trucar per demanar-me un tipus de joc de paraules que li servís a un psicòpata per torturar una dona que tenia segrestada. Jo llavors tot just reunia exemples de les cinquanta modalitats de joc verbal que el 2000 vaig aplegar a Verbàlia. Recordo que vaig enviar-li per fax (quins temps!) tres fulls amb tres modalitats de jocs exemplificats. Un era el de les paraules encadenades que va acabar triant per establir la tòxica relació entre els seus personatges, però de les altres dues propostes no en recordo res. Grrr. Aquells faxos viatjaven en paper tèrmic, de vida tan efímera com la paraula d’un governant. Recordo haver sentit un gran orgull de company quan Paraules encadenades va guanyar el XX Premi Born de Teatre (1995), després el Serra d’Or de la Crítica (1997) i, sobretot, quan el 1998 es va estrenar al Romea, després que Galceran ja hagués trencat el gel triomfalment amb Dakota (1996). A la sortida d’aquella estrena al Romea recordo que un prestigiós crític teatral i millor persona em va confessar que havia patit molt i que mai no gosaria quedar-se sol amb un paio com Galceran. Fi de la batalleta.


A totes les ànimes benintencionades que sovint m’aborden per agrair-me que jugui amb la llengua i, sobretot, que faci jugar la gent amb les paraules, els convé saber que, tot i la seva bona premsa, el llenguatge verbal pot ser un instrument de tortura d’una crueltat extrema. No debades el primer gran crucigramista anglès, Edward Powys Mathers (1892-1939) va triar el pseudònim de l’inquisidor espanyol Torquemada per signar els encreuats críptics a The Observer. Es vantava de torturar els seguidors. El seu exemple va inspirar els substituts, que també van adoptar noms d’inquisidors: de 1939 al 72 Ximenes (Derrick Somerset Macnutt) i del 72 fins ara Azed (Jonathan Crowther), bifront de don Diego de Deza.

Màrius Serra. La Vanguardia. 1/7/17

dimecres, 28 de juny de 2017

Els rics no acaben les frases

S elfie és una pel·lícula singular, de baixíssim pressupost i sintaxi atropellada per la domesticitat de les imatges, amb una càmera parasubjectiva que segueix el protagonista pertot i que sovint és interpel·lada per altres personatges. Víctor García León parteix d’una idea força versemblant: un ministre del PP és empresonat per corrupció i el seu fill petit, un pijo de La Moraleja anomenat Bosco que viu la vida com qui baixa per un tobogan, toca fons i s’arrapa per sobreviure al que troba en el subsòl, podemites, okupes, immigrants i discapacitats en el Madrid actual, amb aparicions documentals d’Esperanza Aguirre i de la plana major de Podem, Pablo Iglesias al capdavant i Ada Colau al costat, en sengles mítings de campanyes electorals recents. La idea de monitorar des de la ficció una víctima familiar directa d’un cas de corrupció és similar a la que va portar Anna Manso a guanyar el premi Gran Angular de novel·la juvenil amb Allò de l’avi (Cruïlla, 2016). Manso mostrava les vivències del Salva després de veure que acabaven de detenir el seu avi per corrupció. En aquest cas, el Salva és un adolescent barceloní de 16 anys net d’un gran prohom anomenat Carles Canoseda, que presideix la Fundació Cultural Canoseda i té una tendència a embutxacar-se diners aliens. El paral·lelisme amb el cas de Fèlix Millet era evident. La gran diferència amb Selfie, però, és la capacitat del protagonista per assumir la realitat.
La del personatge de Bosco que encarna Santiago Alverú és baixa, però té una dimensió hilarant de novel·la picaresca, com si un infant reial es disfressés de Lazarillo. El fill del ministre recorre als enemics de classe per subsistir, després d’adonar-se que s’ha tornat un empestat per als que fins ara creia amics seus (nòvia, universitat privada, gent del partit...). Resulta hilarant veure’l, maldestre i seductor alhora, topar amb la institució penitenciària, l’Inem, la iberoamericana que servia a casa seva, els podemites o la seva pròpia mare, ajudat per l’amor d’una lluitadora noia cega, que li aconsegueix feina en un centre per a discapacitats. La càmera parasubjectiva que l’acompanya tothora, que justifica el títol de Selfie i la precarietat de la producció, també és interlocutor, com un amic invisible que tot ho registra, que incomoda quan és per­cebuda, però que es manté sempre allà, connectada. Resulta inexplicable perquè Bosco és dels que no se saben explicar, i aquest és un dels principals encerts de la pel·lícula. Els rics i poderosos (els fills, nets i renets de papà, la gent de l’olla) no acaben mai les frases. Viuen en una lògica difusa, en un altre pla, i no les acaben potser per incapacitat congènita i curtesa intel·lectual, però sobretot perquè no els cal. No els ha calgut mai raonar per aconseguir el que volien.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 27/6/17

dilluns, 26 de juny de 2017

Fent càbales d'estiu

L’estiu es presenta tòrrid des de tots els punts de vista i el camí cap al referèndum pren un cert aire de dansa dels set vels. L’estira-i-arronsa és constant entre dos vectors contradictoris. D’una banda, la necessitat d’informació sobre les circumstàncies del referèndum que requereix la ciutadania convocada a participar-hi. D’altra banda, l’estratègia d’ocultació i descoberta que caracteritza qualsevol confrontació entesa com una cadena d’accions i reaccions. La teoria dels jocs és la branca de la matemàtica aplicada que ho estudia científicament, però n’acabo de trobar una traça insospitada en un llibre monumental que honora la tasca editorial de qui gosa publicar-lo: Contes cabalístics de Nahman de Bratslav (Fragmenta), editats i traduïts de l’hebreu pels doctors ­Joan Ferrer i Jordi Sidera. Els tretze contes presentats en edició acarada hebreu-català són considerats canònics des de la primeria del segle XX, i conformen el cor central de l’hassidisme, una de les tradi­cions més esotèriques de la religió jueva. Alhora, la seva complexitat els transforma en peces literàries d’interès. Ferrer i Sidera els contextualitzen en l’àmbit de la tradició cabalística i ens expliquen que els va escriure entre 1806 i 1810, encara trasbalsat per la mort del seu únic fill.
Càbala, que en hebreu significa tradició, ha passat al llenguatge ordinari com a sinònim de càlcul enrevessat. Els tretze contes de Nahman no són recomanables per a un amant de Paulo Coelho, tot i que els exegetes n’hagin pogut extreure molts ensenyaments ocults. El mateix Nahman dona tres raons per justificar l’ocultisme que remeten a l’actual estira-i-arronsa polític. La primera mira endins: “El desvetllament espiritual és un procés progressiu i l’excés prematur de llum podria cegar el pelegrí de l’esperit”. La segona, enfora: “Les forces diabòliques centrades a combatre les altres paraules de la Torà no se senten atretes per paraules aparentment inofensives”. I la tercera anticipa l’hora del combat: “Fins i tot si aquestes forces prestessin atenció als contes, es perdrien en l’intricat laberint narratiu que oculta i protegeix el missatge subjacent”. No cal ser lector d’Espriu per saber que el catalanisme sempre ha estat cabalista, ni que només fos per necessitat de supervivència en un entorn hostil. Potser per això l’independentisme ha estat un “procés progressiu” que s’ha desenvolupat des del 2010 amb “paraules aparentment inofensives”. Des que sabem data i pregunta del referèndum tot és més urgent i inexorable. Però que ningú no s’estranyi si el dimarts 4 de juliol la informació que ens serà servida a la conferència Garanties.cat sembla un “intricat laberint narratiu que oculta i protegeix el missatge subjacent”.
El missatge és imbatible: votem.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 26/6/17

dissabte, 24 de juny de 2017

Els límits de la sàtira

Aviat farà tres anys de la mort prematura de l’editor Jaume Vallcorba. Quaderns Crema i, sobretot, El Acantilado segueixen publicant perles enquadernades a un ritme discret però constant. Una d’aquestes joies és un llibre menut que recull dos textos de l’il·lustrat anglès Anthony Ashley Cooper (1671-1713), tercer comte de Shaftesbury, un defensor aferrissat de la llibertat de crítica i de l’enginy. En traducció al castellà d’Eduardo Gil Bera, podem llegir Carta al entusiasmo & Sensus communis. En aquest segon text Shaftesbury explora amb una prosa espurnejant un afer que el magma grafiter de Twitter ha posat de rabiosa actualitat: la llibertat de l’enginy i de l’humor. Quan arriba el moment de valorar les bromes de mal gust i el mal ús que es pot fer de l’humor, emergeix la sòlida intel·ligència de Shaftesbury: “Respecto a ese mal uso, el hecho de que a veces traspasemos el límite de lo que llamamos urbanidad y caigamos en la rusticidad del bufón, podemos agradecérselo a la ridícula solemnidad y el humor amargo de nuestros pedagogos o, mejor dicho, ellos deberían agradecerse a sí mismos el ser objeto de la mordacidad más descarnada. Es natural que se aplique una intensidad proporcional a la severidad de quien reprime: cuanto mayor la opresión, más ácida la sátira. Cuanto más dura la esclavitud, más refinada la bufonería”. L’enrocament d’animal ferit que protagonitza el Partit Popular i l’exacerbació patològica de la correcció política han creat un efecte demolidor de cotilla en forma de pinça sobre la llibertat d’expressió. Les obsessions progres dels uns comporten un augment de l’autocensura, com si calgués portar ortodòncia verbal abans de piular. Els altres encara són pitjors, perquè els poderosos defensors de l’ordre ens bombardegen amb sentències judicials delirants (per tuits sobre Carrero Blanco o lletres de rap com les del mallorquí Valtonyc) que amenacen de transformar la nostra societat en un correccional regit per gent de l’altura intel·lectual dels pares que van denunciar apologia del gihadisme en la representació de Mar i cel, la reeixida versió musical que Dagoll Dagom va fer de l’obra de ­Guimerà.
L’humor involuntari és un ­gènere en el qual excel·leixen els ignorants, i encara més els que menyspreen allò que ignoren, una actitud típicament carpetovetònica. Amb la mateixa dis­creció i fermesa editorial, des del País Valencià opera l’editorial Sembra. Ara acaba de treure, coincidint amb la inauguració oficial (amb dècades de retard) del Museu Joan Fuster a sa casa de Sueca, un meravellós trencaclosques fusterià compost amb trellat per Xavier Aliaga: Fuster per a ociosos. Es tracta d’una crestomatia de textos fusterians, acuradament seleccionats i classificats per seccions coherents. Aliaga encapçala el planià capítol “Homenots i donasses” amb un aforisme que podria signar Shaftesbury: “Ser enginyós i tenir raó –casos de Gibbon, de Johnson, de Voltaire, de Wilde, segons l’opinió de Borges– acostuma a semblar monstruós. I és monstruós. D’altra banda, els monstres fascinen”. Per això tant Shaftesbury com Fuster ens fascinen.

Màrius Serra. La Vanguardia. 24/6/17

dijous, 22 de juny de 2017

Noam Chomsky llegeix Rajoy

La proppassada moció de censura ha augmentat la crestomatia de frases esperpèntiques que Mariano Rajoy deixarà per a la història, com un Pich i Pon del segle XXI. L’endemà mateix que els estudiants ­espanyols haguessin passat l’examen de llengua castellana a la selectivitat, Rajoy va pronunciar la immortal “Cuanto mejor, peor para todos y cuanto peor para todos, mejor; mejor para mí, el suyo, bene­ficio político”. Aital embarbussament ­hiperbatònic ha generat reaccions paròdiques de tota mena, començant pels inevitables vídeos musicals. Una d’elles és un lloable intent d’anàlisi sintàctica segons el mètode arbori subtitulat amb un tuit: “La frase de Rajoy cae en selectividad y te arruina la vida”. L’anònim autor divideix l’esguerro rajoiós en quatre oracions, en busca els subjectes i s’escarrassa a dotar-la de sentit assumint que hi ha tres verbs el·líptics.
Una lectura reposada del lapsus ens permet veure que Rajoy vol deixar ben retratat Iglesias en una màxima. I la deixa anar: “Cuanto mejor, peor para todos”. Aquí titubeja i s’atura, perquè s’adona que acaba de cometre una metàtesi in­desitjada. La màxima que Rajoy té al cap és el retret habitual que rebia l’esquerra abertzale dels vuitanta, solidificat en el discurs públic durant l’època anterior a l’atemptat d’ETA a Hipercor (1987): “Cuan­to peor, mejor”. Rajoy s’adona que ha invertit els termes i intenta esmenar-ho. Després del lleu titubeig diu “cuanto peor para todos, mejor”, però aquest “para todos”, no present en la frase original, l’empeny a buscar un complement per a “mejor”, i aquí va el carro pel pedregar. Rajoy fa un salt en el punt de vista i adopta el del receptor del missatge (Iglesias) per contraposar-lo a l’interès general (todos). En la lògica cada cop més difusa que alena el discurs després de l’error inicial, es disposa a articular la frase “mejor para mi beneficio político”, però el tercer mot (mi) alerta el seu cervell estovat sobre el fet que posar-se en la pell del seu inter­locutor, tret de context, pot generar confusions. Per això s’atura bruscament, fent una tònica indesitjada que transforma el possessiu (mi) en el pronom (mí), talla el sintagma (mi/beneficio) amb una aposició delirant (el suyo) per deixar clar que no és en benefici seu (mi beneficio), sinó en benefici d’Iglesias tot assenyalant-lo amb el dit per esclarir a qui es refereix, i llavors remata el desficaci amb la resta de la frase que li havia quedat a la cua d’impressora del cervell: “mejor para mí, el suyo, beneficio político”. La màxima amb què Rajoy volia deixar retratat Iglesias es podria traduir així: “Cuanto peor para todos, mejor para usted” o bé “cuanto peor les va a todos, más beneficio político le da a usted”. Potser aviat algú escriurà “contra Rajoy vivíamos mejor”.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 20/6/17

dilluns, 19 de juny de 2017

Dopatge per l'orella

El primer esport que em va fascinar va ser el ciclisme. De petit, era un ferm partidari de l’alternativa Kas dels Txomin Perurena, Mikel Mari Lasa, el Tarangu Fuente o Vicente López Carril. Ocaña em semblava massa llepat, i d’altres grans com Poulidor, Zoetemelk o Agostinho vivien a remolc de l’esportista més gran que ha parit la terra: el voraç Eddy Merckx. La meva afició venia de família, perquè mon pare havia estat gregari de Marià Cañardo i tinc fotos de mon oncle Màrius Roig guanyant curses de festa major, mans enlaire sobre la bici o sostenint un ram de flors. Tan intensa va arribar a ser la meva afició que, als dotze anys, vaig convèncer els pares que em paguessin sengles subscrip­cions a les revistes Vélo i Miroir du Cyclisme. Durant un parell de temporades les vaig devorar com si fossin el Tel Quel. Més enllà dels resultats de voltes, clàssiques i critériums, fruïa amb els articles que discutien sobre estratègia. Recordo que em va costar molt comprendre que, havent fet els mateixos quilòmetres en el mateix temps, requerís més esforç fer-ho al capdavant del grup que no pas arrecerat en una posició intermèdia, però pedalant igual. Els debats sobre qüestions ­aerodinàmiques em semblaven d’un barroquisme extrem, sobretot quan analitzaven els famosos ventalls, les ziga-zagues de la “serp multicolor” amb tots els corredors en fila índia intentant impedir que el del darrere et faci servir d’escut protector contra el vent.
Veig que el Miroir va deixar de publicar-se a mitjan anys noranta, però segur que ara hauria dedicat un d’aquells articles tècnics a la polèmica de les orelleres. Greg Lemond, el primer nord-americà que va brillar al podi del Tour de França, ha declarat que li semblaria bé limitar l’ús dels auriculars. Concretament, aposta per una comunicació unilateral, en el sentit que els corredors puguin demanar aigua o avisar d’una avaria, però no pas rebre instruccions dels seus directors d’equip. Lemond ho fonamenta en l’avorriment que es desprèn del control aclaparador d’una cursa per part d’un equip, com el que l’any passat va exercir l’Sky al Tour. Que els directors informin els corredors de tots els avatars de la cursa i els donin instruccions precises provoca una falta d’incertesa letal. Aquesta transparència informativa que a la fórmula 1 o als temps morts del bàsquet fins i tot es retransmet perquè l’espectador en gaudeixi, al ciclisme resulta contraproduent per a l’espectacle. La previsibilitat és la mort d’una cursa ciclista, basada en atacs i canvis de ritme per fugir de l’adotzenament del gran grup, la qual cosa ve a corroborar aquella idea que tant em va costar comprendre de petit: el món del ciclisme es regeix per aquell refrany que diu: “Qui no té cap, ha de tenir cames”.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rumr-um 19/6/17

diumenge, 18 de juny de 2017

Estar a la pernabatre

Pare, abans no arribi el juliol, que a can Serra és un mes tràgic en el qual hem enterrat Serres de tres generacions, començant per la teva, vull que sàpigues que sovint penso en tu. No ho escric (gaire) per pudor i perquè a la mare no li agrada gens que escrigui sobre vosaltres, però aquesta vegada m’hi veig obligat per diversos motius. El primer de tots és perquè la setmana passada vaig ser a Sant Guim de Freixenet. La meva cosina Maria Teresa em va portar, per primer cop en els meus 54 anys de vida, a veure la casa de Freixenet on vas néixer i em va regalar una paraula que us deia la padrina quan s’enfadava amb tu i ton germà Joan: “Taüls, que sou uns taüls”. Jo havia anat a Sant Guim buscant paraules, justament, en la penúltima secció “Paraules en ruta” del programa Divendres de TV3. “Taül” no la duia pas a la llista, i no vaig gosar dir-la en directe perquè no havia tingut temps de documentar-la com cal, però després vaig veure que l’Alcover Moll la recull, associant-la als homes malfeiners, de mala vida, penques, curts de gambals o perdularis, i que la fa derivar del tafur que es dedica al joc. Déu-n’hi-do les coses que us deia la padrina Mercè, quan s’emprenyava amb vosaltres! Em fa l’efecte que ni el tiet Joan, que era l’hereu, ni tu, que eres el cabaler, de grans no vau ser gaire taüls. El Joan, pencant a Sant Guim, i tu, Quimet, buscant-te la vida pertot com a viatjant de calç i ciment, i tornant al poble només de visita. Aquest és el segon motiu pel qual avui escric sobre tu, pare, perquè els meus millors records al teu costat són en itinerància. De nen, aquells dissabtes al matí que t’acompanyava a veure clients a Caldes o a Sant Celoni i sempre acabàvem esmorzant costelles de xai amb allioli. Una dieta saludable.
Ara soc jo qui viatja pertot, ja ho veus, però en comptes de tractar amb àrids tracto amb paraules, un afer que també pot vorejar l’aridesa si no trobes la manera de parlar-ne. Aquesta setmana acaba un període professional a la tele insòlitament llarg que m’ha portat a tres-centes trenta poblacions catalanes a la recerca de localismes verbals. És la feina més universal que he fet mai, pare, perquè a les places dels pobles s’hi congrega gent únicament filtrada per la seva timidesa, com tu, que hi hauries vingut però no t’hauries posat mai a primera fila. Escoltar-los ha estat el millor aprenentatge, tot provant de desactivar els efectes que la parafernàlia televisiva provoca sobre tothom qui hi surt. En aquest llarg periple, acompanyant sempre l’Espartac Peran i amb el Xavi Cassadó al pont de comandament, he trobat molts Quimets. L’última secció de “Paraules en ruta” la vam fer a la Pobla de Segur, en companyia de Ramon Solsona, i l’última paraula de les més de 5000 que hem analitzat va ser “estar a la pernabatre”, que vol dir ser al final de la vida, en al·lusió a aquell batre de potes amb què se sacsejaven els conills del corral quan la padrina Mercè els donava el cop de gràcia al clatell abans de fer-ne el guisat. Te’n recordes, pare?

Màrius Serra. La Vanguardia. 17/6/17

A tres quarts de quinze?

Aquesta és la setmana dels horaris. Es fan un seguit d’actes destinats a conscienciar de la necessitat de promoure una reforma horària que tingui transcendència social. Els quatre principals objectius són compactar la jornada laboral, fer que els horaris siguin més flexibles, avançar les hores dels àpats i sincronitzar, en de­finitiva, els horaris d’empreses, escoles, institucions i altres actors socials i culturals. Hi estic plenament d’acord. Les hores habituals dels àpats marquen el ritme d’una societat, igual com els horaris de les escoles o el comerç. Només cal viatjar una mica per adonar-se que, per aquests verals, hem sucumbit a la mol·lície. Acumulem retards per pura desídia i acabem fent les coses a quarts de quinze, com si fóssim la Renfe. Els prejudicis de la mediterraneïtat mal entesa han comportat que resulti molt mal vist dinar o sopar d’hora. De guiris. Com si ajornar el moment de posar-s’hi comportés un exercici de llibertat quan, en realitat, la dilatació de les hores del dia repercuteix en la contracció de les de la nit. Tots els que hem col·laborat en programes de ràdio sabem que les seccions previstes per a l’últim tram d’una franja horària acaben patint restriccions. En la primera mitja hora tothom s’allarga amb aquella alegria i l’últim quart acaba durant vuit minuts.
Guardo molt bons records de les estades que, durant l’adolescència, vaig fer en diversos indrets de la Gran Bretanya. A banda de la immersió lingüística, que n’era el principal objectiu, em vaig acostumar al seu horari. Mai no he pogut oblidar la meravellosa sensació de llibertat que associava al temps lliure. A Edimburg o a Margate, però sobretot a Londres. Una de les meves aficions de l’època ja era anar de concerts. En recordo un dels Pere Ubu, un grup americà de so underground que llavors m’encantava. Em va semblar un miracle que toquessin a Londres i vaig convèncer un grupet d’amics per anar-hi. Era un dimarts, havent sopat. Uns teloners van escalfar l’ambient i després va sortir el bèstia de David Thomas al capdavant de la banda i van fer un concert memorable. El vaig saltar tot des de les primeres files, com si tingués una molla als peus. La cridòria era espectacular, els decibels eixordadors. Les noies pu­javen a collibè dels nois i es treien la ­samarreta. Quan va acabar el concert estava extenuat. Tenia la sensació que era tardíssim. Si m’ho haguessin demanat, hauria dit que eren les quatre de la matinada. Però no. Eren les deu tocades. Vam sortir a respirar i vam tornar a casa en metro. L’endemà era dimecres. Em vaig llevar a la mateixa hora de sempre, vaig esmorzar les mateixes porqueries de sempre i me’n vaig anar a l’escola a fer les classes com cada dia. Què hi guanyem de fer les coses més tard?

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum. 13/6/17

Preus populars: tot a un euro

El titular sembla sensacionalista, però és literal: “El Santander compra el Popular per un euro”. Les lleis del mercat es regeixen per un principi amb flaire de western: tot té un preu. També la gestió del deute acumulat pel Banc Popular, que és el que en realitat compra el Santander per un euro, davant l’eufòria dels accionistes del Popular. Si no hi ha preu no hi ha transacció, i llavors entrem en el procel·lós mar del donacionalisme, en el qual hom pot pescar donacions, deixes, almoines i òbols diversos que no responen a la lògica de la compra-venda. Que el preu simbòlic sigui d’un euro, i no pas de mig, obeeix a la convenció esteticista que estableix la unitat monetària com a preu mínim. La mateixa convenció que alena algunes sentències judicials que resolen favorablement una demanda per danys i prejudicis però la xifren en un euro, com volent dir que li donen la raó al demandant a contracor i que potser no calia passar pels jutjats. El dia que un jutge decideixi reduir a un cèntim el valor simbòlic de la multa podrem encunyar un acrònim digne de Les Luthiers i dir-ne MBE (per “mofa, befa i escarni”).


       Ara mateix amb un euro, a banda del Banc Popular, no podem aconseguir gran cosa. El diari costa un euro i trenta cèntims, el preu mitjà d’un cafè al bar també passa de l’euro i l’única opció serien les màquines expenedores. Durant l’interminable període de transició entre la pesseta i l’euro, es van posar de moda uns comerços que fonamentaven el seu reclam en el preu unitari. “Tot a 100”, es deien. Venien de tot, com els actuals basars regentats per xinesos. La diferència és que en aquells protoxinos tots els productes costaven el mateix, les cent peles que figuraven al rètol d’entrada. Ja es veia que seria una moda passatgera perquè, fixat el preu, l’única possibilitat per adaptar-se als augments de l’IPC era anar rebaixant la qualitat del producte. Fins que el canvi de moneda els va injectar sobtadament un augment del 65% i, de la nit al dia, van passar a dir-se “Tot a 1€”. Les mateixes andròmines que un dilluns costaven 100 pessetes van passar a costar-ne 165 el dimarts. I allà van començar a llanguir. És clar que els tot-a-cent no eren pas un invent autòcton. Al Soho de Londres havia vist algun comerç de tot a una lliura i vaig suposar que als Estats Units devien sovintejar establiments que ho venguessin tot a un dòlar. La meva suposició es va confirmar inesperadament a les pàgines de la novel·la Manhattan Transfer, de John Dos Passos. Resulta que al Nova York de fa cent anys ja hi havia botigues de tot a un dòlar que venien la mateixa quincalla. La caiguda del Popular ens fa pensar que aviat serà el centenari del crac del 29. Cap idea per celebrar-ho?

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 12/6/17

Entradas populares

Compartir