Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: gener, 2017

Dia del Punt Volat

Un grupo de linguófilos catalanes ha convocado para hoy el Día del Punt Volat (el punto medio). Es la primera vez que se celebra. Se inspiran en el Word Nerd Day y en la tradición anglosajona de montar días conmemorativos no institucionales sobre temas como el número pi. Puestos a dedicar días a causas más o menos peregrinas, como los recientes días internacionales de la croqueta (16/1) o la caricia (21/1), me parece sensacional que hoy sea el día del “punt volat”. La justificación de los convocantes es de peso: el 24 de enero de 1913 se hicieron públicas las normas ortográficas del catalán moderno que establecían el uso del punto volado para escribir la ele geminada. “Punt volat” tiene marchamo de fiesta, de locura o de voladura de puntos. No irá mal que le hagamos un poco de caso porque es un carácter compuesto que no resulta fácil de localizar en los teclados, ni digitales ni analógicos. La ele geminada es una peculiaridad bastante conocida del catalán. No llega a ser un dígrafo, s…

Metàfora disponible

Aquest 2017 es presenta singular des de tots els punts de vista. Ja fa anys que el president Artur Mas va anunciar que ens endinsaríem en terreny desconegut i a fe que ens hi hem endinsat. En política, les novetats comporten canvis importants en el discurs, i si alguna cosa hi haurà, en els propers mesos, seran novetats. És per això que, des d’aquesta humil columna, em sembla oportú oferir al mercat d’hivern dels trops una metàfora nova perquè els múltiples exegetes de l’actualitat política tinguin a bé d’analitzar-la i fer-ne l’ús que considerin oportú. L’exploració metafòrica dels relators, tertulians, cronistes i polítics en actiu ha cobert, des que va començar el procés independentista, terra, mar i aire. Pel que fa al mar, anem servits des de la presidència de Mas, molt donat a les metàfores marineres. Les ferroviàries també han proliferat. Més enllà dels problemes periòdics de la xarxa de Rodalies, ja fa anys que s’anuncia per megafonia un xoc de trens que cada cop sembla més pr…

La funció performativa

En l’àmbit creatiu, es donen grans amors i grans odis. Aquests dies de sobredosi lalalandística als cinemes detecto una certa sofisticació en la valoració dels musicals: gent que sempre els ha odiat i, en canvi, reconeix que li ha agradat La La Land. La setmana passada Joaquín Luna va obrir foc explorant aquesta línia amb dues columnes i ha marcat tendència. He de reconèixer que trontolla la meva sòlida reticència a veure musicals filmats i potser acabaré anant al cinema a lalalanditzar-me. Una cosa semblant m’ha passat amb la segona novel·la de Laurent Binet. Detesto els novel·listes que salpebren les seves obres de ficció amb noms de personatges cèlebres, i en canvi m’he divertit com un honoris causa en època de correcció d’exàmens llegint La setena funció del llenguatge (Edicions de 1984). Omplir novel·les de noms il·lustres em sembla un recurs de farsant que posa lluentons a la misèria. Els anglesos anomenen name-dropping aquesta execrable activitat de lluïment: deixar caure noms …

Catàstrofes del present

Imatge
L’altre dia vaig veure per atzar unes imatges de la pel·lícula Aeroport 1975, en concret l’escena del rescat de l’avió per part de Charlton Heston, i aquella tensió exagerada i maldestra em va fer tornar immediatament al Sydney Cinema, de Manlleu, on vaig passar tantes hores. El Sydney, que va tancar anys enrere, era un d’aquells cines gegants, amb programa doble, més de mil butaques i un platea panoràmica que era ideal per veure les pel·lícules de catàstrofes, plagues i amenaces de la fi del món. Aleshores La aventura del Poseidón, Terremoto, Tiburón o El enjambre (ho escric en castellà perquè així és com les vèiem, doblades) ens feien patir perquè ens semblaven d’allò més realista. Entraves a la pantalla fins al fons i vivies aquelles desgràcies. Al mateix temps, per sort, va arribar el cinema fantàstic i de ciència-ficció, Spielberg i companyia, i ens van distreure d’aquells horrors impostats. 

Em pregunto per què aquell cinema de catàstrofes ha anat minvant, i se m’acuden diferents…

Degeneració digital

Recordo com si fos ara alguns dels primers debats que va provocar la fulgurant irrupció d’internet. El debat entre apocalíptics i integrats, tal com l’havia batejat Eco, es va desenvolupar a totes les trinxeres. Va semblar que aquella bèstia naixia per menjar-se’n una altra, que no se sabia ben bé quina fesomia feia però que vagament associàvem a la cultura establerta. Universitària. Bibliòfila. Llibresca. Enciclopedista. A Being digital (1995), imprès incoherentment en paper per l’editorial londinenca Hodder & Stoughton, Nicholas Negroponte es permetia dir que ja només llegia en pantalles per escandalitzar les tietes analògiques. Alguns eximis poetes replicaven irats que ells preferien navegar per aigües encalmades que no pas navegar per la pantalla d’un ordinador. A l’altre extrem, els adalils dels nous temps trobaven absurds els límits conceptuals que, segons ells, llastaven la xarxa. Recordo llargs debats sobre l’abolició de límits entre la delegació de l’Institut Universitari…

Allò del grup sanguini

Estem en plena “Marató de Donants de sang 2.0 de Catalunya”. Es veu que cada any per festes es relaxen els hàbits dels donants i a la represa cal fer alguna acció per tornar a augmentar els dipòsits. Una marató a l’engròs no serviria de res, perquè la sang requereix una renovació constant i no admet grans estocs. El plasma es pot congelar però les plaquetes, per exemple, caduquen cada cinc dies, i s’han de mantenir en moviment perpetu. Al Banc de Sang i de Teixits tot és tan constant com el sacseig de les safates que remenen les plaquetes. La sang que ens extrauen arriba en unes bosses que són tractades per separar-ne els components, analitzades amb cura per assegurar-ne la qualitat i classificades en una impressionant hemoteca robotitzada que serveix les demandes dels hospitals del país. Recordo que, de nen, em van fer memoritzar el meu grup sanguini com una dada literalment vital. Calia recordar-la perquè em podia salvar la vida. Zero negatiu, zero negatiu, zero negatiu, m’anava rep…

Els colors del negre

Gener és un mes negrenc. La setmana que ve se celebra a Tiana el cinquè festival de novel·la negra en català i la següent engega el BCNegra 17 amb el lliurament del VIII Premi Crims de Tinta. En general, aquests festivals literaris funcionen perquè algú decideix agafar el timó amb mà ferma i convenç molta gent perquè es posi a remar. A Barcelona aquest paper de timoner el representa l’exllibreter Paco Camarasa, que després del tancament de la llibreria Negra i Criminal continua fent de comissari de BCNegra (enguany del 26 de gener al 4 de febrer), de jurat del Crims de Tinta i de prescriptor al seu utilíssim vademècum de la negrocriminalitat literària Sangre en los estantes (Destino). A Tiana aquest paper l’ha jugat el novel·lista mallorquí Sebastià Bennasar, director del festival des que en una presentació a la també desapareguda llibreria Catalònia, va reclamar més presència dels autors en català als festivals. El que va passar sembla tret d’una novel·la: una persona entre el públic…