dilluns, 29 de maig de 2017

L'antònim dels "influencers"

Influencer és un anglicisme que cada cop circula més en el voluble món de les xarxes socials per designar gent que exerceix una certa influència. No hauria calgut adoptar-lo perquè pel mateix preu en podríem dir tranquil·lament influents, però en el món de les modes tecnològiques sembla que qui s’hi fica, anglifica. Un influencer, doncs, és una persona que gaudeix d’una certa credibilitat sobre un tema concret, fins al punt que pot exercir la seva influència a través de les xarxes socials i prescriure coses que acabin interessant una marca. Potser els primers influencers de la fornada digital van ser els autors de blogs sobre viatges, que van començar a recomanar restaurants, hotels i altres serveis turístics quan els comentaris dels usuaris encara no eren moderats. La constatació de la seva influència va sacsejar el sector turístic. Ara són molt apreciades les persones que marquen tendència des d’Instagram, ja siguin celebritats o no. Shakira o Judit Mascó són notables influencers, amb muntanyes de seguidors que es fixen en com vesteixen o calcen, però hi ha un munt d’instagramistes anònimes (al món exterior) que cada cop són més cobejades per les marques de roba. Des que tots podem transformar-nos en un mitjà de comunicació, tothom pot irradiar recomanacions a tort i a dret, de manera que les fonts potencials d’influència s’han multiplicat vertiginosament.


No tot són flors i violes. La publicitat que es transmet per canals convencionals continua sent molt influent i sovint l’abast de les xarxes socials és un miratge. Però des de fa tot just una setmana, en l’àmbit polític ha sorgit la necessitat d’un neologisme per designar algú del tot oposat a influencer. Fa vuit dies es va constatar l’existència de diversos éssers que es creien influents i a fe que ho van ser, però en negatiu. L’únic antònim d’influent que localitzo és desprestigiat, i ja és això, ja, però no només. Improviso antiinfluencer per designar-los, tot i que és un terme que no em convenç. En les primàries del PSOE que va perdre Susana Díaz han exercit de vers antiinfluencers un munt de figures històriques del socialisme espanyol que van decidir irradiar la seva influència en favor de Díaz i li van traspassar la seva repel·lència: González, Guerra, Rubalcaba, Zapatero, Cebrián... Espectacular ha estat també el paper d’un mitjà de comunicació que es creia omnipotent i plenipotenciari sobre l’opinió pública del sector progressista de la societat espanyola. Els editorials d’El País d’aquests últims temps s’estudiaran a les facultats de comunicació com un exemple genuí d’aquest antònim d’influencer que aviat crearem. Si El País continua alliçonant la ciutadania amb tant d’encert tothom sabrà que quan diuen blanc el més sensat és fer negre.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 29/5/17

dissabte, 27 de maig de 2017

La classe va lenta

La vintena edició del Docs Barcelona Festival ha sembrat la ciutat de documentals. Entre els que aborden les diverses cares del poder establert, en destaca un que encara avui es pot veure al CCCB: Classe valenta, dirigit per Víctor Alonso Berbel. Un documental interessantíssim centrat en la importància del llenguatge verbal en la comunicació política. Classe valenta destaca perquè practica el que predica. En el context de la teoria lingüística dels marcs mentals de George Lakoff (el primer entrevistat estableix els límits del terreny de joc), els autors generen una dinàmica experimental basada en l’acció i la reflexió. Encunyen el concepte “classe valenta”, el sotmeten a la consideració d’assessors propers a diverses ideologies i el passegen per diversos actes públics, en el context de la campanya electoral de les municipals de 2015. El significant es mostra prou ambivalent. Segons on es posa l’èmfasi entronca amb una tradició revolucionària (classe) o desprèn l’inequívoc flaire liberal de l’emprenedoria (valenta). Veiem com l’ecosocialista Marc Rius s’entusiasma per uns motius i el faesista Javier Zarzalejos pondera l’interès d’altres. Christian Salmon relata la faula del rei nu, cada cop més actual, Owen Jones compara l’eficàcia de la narratologia emocional que usa la dreta amb la fredor intel·lectual de l’esquerra i Íñigo Errejón ho exemplifica amb una verbalització alambinada del procés de cocció d’idees que justificaria rebatejar-lo Oximorrojón. Veiem globus de classe valenta per sant Jordi, eslògans amplificats en manifestacions sindicalistes, pancartes en actes electorals d’Ada Colau o Alfred Bosch, noticiaris que se’n fan ressò, tertulians que parlen de classe valenta... Tot plegat, un McGuffin colossal que fa avançar el relat mentre, en paral·lel, constatem la manipulació constant del llenguatge públic que desemboca en una inquietant reflexió final d’Iñaki Gabilondo.


       Les veus que hi apareixen estan ben jerarquitzades, fins al punt de permetre visualitzar la quota de pantalla entre homòlegs: pensadors independents, intel·lectuals adscrits a fundacions, assessors, periodistes, tertulians, politòlegs, polítics... i actors. Perquè quan arriba el moment d’executar l’experiment, els autors deleguen en tres actors. Els transfereixen la responsabilitat de l’engany. Són actors els que reparteixen globus, empunyen pancartes i criden eslògans. La culpa és dels còmics. A la introducció de L’escena antiga (Adesiara), Joan Casas recorda que en el món romà els actors eren sotmesos a una infàmia que els deixava al marge dels càrrecs representatius de la societat. És a dir, els predecessors de l’inefable còmic Beppe Grillo estaven inhabilitats per a l’exercici de la funció pública. A la sessió de dissabte passat, els espectadors només vam esclatar a riure en una ocasió. Quan Miguel Ángel Rodríguez, l’exportaveu d’Aznar, exerceix de còmic involuntari tot afirmant que els polítics no poden mentir més d’una vegada. Si ho repetís es desmentiria.

Màrius Serra. La Vanguardia. 27/5/17

dimarts, 23 de maig de 2017

Al pa, pa, Pangloss

Pangloss és un personatge del Càndid de Voltaire, del qual deriva un terme pintoresc per a definir un optimisme infundat: el panglossianisme. Ara un grup de 650 flequers artesans espanyols acaba d’engegar una campanya adreçada a la RAE (i a l’Institut Cervantes, de pas) per sol·licitar als acadèmics de la llengua espanyola que modifiquin el modisme popular “pan con pan, comida de tontos”. Aquesta colla de proveïdors de panarres han muntat una pàgina web, s’han empescat l’etiqueta de Twitter #ElPanNoEsComidaDeTontos i afirmen que “los tontos somos legión” per demanar signatures. Des que la Fundeu va començar a transformar en notícia les decisions lingüístiques de la RAE, no són pocs els col·lectius que han engegat campanyes similars per aconseguir notorietat pública. En aquest cas, més enllà de demanar l’eliminació de la connotació negativa que s’adjudica a la dita, hi ha un interès comercial explícit: volen encoratjar els consumidors a tornar a la fleca tradicional. Això està molt bé, si no fos que practiquen un panglossianisme grotesc que parteix d’una premissa falsa: els diccionaris no dicten, recullen els usos lingüístics dels parlants. És tan absurd pretendre eliminar un modisme per decret com eliminar un corrent d’opinió apel·lant a la seva il·legalitat constitucional.


El Centro Virtual Cervantes recull un presumpte equivalent el català: “pa amb pa, menjar de beneits”. Com a membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, he corregut a escrutar l’entrada del mot “pa” al DIEC per veure si el gremi de flequers catalans pot tenir temptacions similars. D’entre totes les locucions que hi figuren no em sembla que els hagi de molestar “ésser el nostre pa de cada dia” (una cosa quotidiana) o “treure’s el pa de la boca per algú” (una mostra de generositat). Ara bé, atès el grau de susceptibilitat que demostren els seus homòlegs en castellà, no m’estranyaria que ens muntessin alguna campanya similar en tres casos. Podrien buscar la complicitat del col·legi d’oftalmòlegs per sol·licitar l’eliminació de “tenir pa a l’ull”, que vol dir no veure una cosa que és evident. Encara veig més probable que s’aliïn amb el gremi de productors d’oli per combatre el modisme “ésser de pa sucat amb oli”, una expressió pejorativa, que designa les coses de poc valor, que tenen molt poca consistència. O, si busquen la complicitat d’una institució mil·lenària amb gran experiència a l’hora d’exercir influència i aplicar censura, poden impugnar “haver fet algú un pa com unes hòsties”, una expressió que pondera el fracàs d’una empresa. Podria encapçalar la campanya el senyor Duran i Lleida destruint exemplars sobrers del seu últim llibre Un pa com unes hòsties.

Màrius Serra. La Vanguardia. 23/5/17

dilluns, 22 de maig de 2017

Pagaria per fer-ho

L’última vegada que ho he llegit va ser la setmana passada al diari argentí Clarín, en una entrevista que li feien al cineasta Guy Ritchie arran de l’estrena de El Rey Arturo: La Leyenda de la Espada (títol per a Iberoamèrica que als cinemes d’Espanya acaba “de la Excálibur”). Ritchie, que va estar casat vuit anys amb Madonna i té un fill amb la cantant, regalava un titular rebregat al seu entrevistador Eduardo Slusarczuk: “Si fuera por mí, pagaría por dirigir”. Mau! Cada cop que un professional diu això mor un sindicalista. “Pagaria per fer-ho” és una fórmula retòrica que ha fet fortuna per la seva contundència a l’hora de capgirar el sistema de valors. Es diu sovint en àmbits molt diversos, i quan algú afirma que pagaria per fer una cosa que normalment fa cobrant en podem deduir, com a mínim, tres coses: a) que no passa gens de gana, b) que es vol fer l’interessant i c) que està encantat de les coses que fa i no sap com dir-nos-ho. En realitat, la frase feta és fruit d’un marc mental força pervers, que posa tarifa a la satisfacció. Una escrupolosa anàlisi transaccional de les relacions humanes certament ens permetria associar una contrapartida a qualsevol interacció, però els creatius de Mastercard ja ho van deixar establert fa anys: “Hi ha coses que el diner no pot comprar” (ells hi afegien “per a tota la resta, mastercard”, però ara en prescindirem). Els dilemes monetaris tenen un paper estrella en la fraseologia popular, perquè el mig refrany de mastercard s’oposaria al contundent “tot té un preu”, pràcticament tan indemostrable com l’existència de Déu.

Quan per aquests verals la inflació feia que els petits estalviadors cobressin un deu per cent d’interès per tenir dipòsits al banc, ja corria la brama que als bancs suïssos calia pagar perquè et guardessin els diners. Es deia amb l’admiració estantissa que susciten les coses incomprensibles, però el temps tot ho acaba aclarint. D’aquelles deixes i d’aquells missals venen les misèries morals dels dirigents que tant ens alliçonaven sobre els valors. Tornem al titular de Guy Ritchie. El més trist d’aquesta dita és que acabarà passant del llenguatge figurat al literal. Després del debat suscitat sobre els becaris que treballen sense cobrar a la cuina del xef Jordi Cruz, diversos sectors han posat el focus en el vast territori de frontera que separa el voluntariat del professionalisme. Cap, però, no mostra una tendència tan general a la catàstrofe com el sector professional dels creadors (en qualsevol disciplina). Sempre hi ha algun empresari de la cultura disposat a prendre-li la paraula al primer que digui “pagaria per fer-ho”. Feu-li una oferta a Guy Ritchie, valents, vejam si accepta o es retracta.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 22/5/17

El secret del pare Batllori

Hi ha llibres que, tan aviat com els fullejo, ja em diuen on me’ls he de llegir. Els casos més obvis són els que es poden relacionar amb un viatge. Llegir El laberinto de la soledad d’Octavio Paz durant les hores d’avió que separen Barcelona de Mèxic enriqueix el trajecte. De vegades no cal anar tan lluny. És el cas de La carpeta és blava d’Adrià Pujol Cruells (Labreu), una sorprenent barreja de diàleg socràtic i divagacions presocràtiques al voltant de l’humorisme, amb especial èmfasi en una variant empordanesa del tema. Fa mesos, vaig llegir la seva Guia sentimental de l’Empordanet (Pòrtic) sense moure’m de casa, a massa distància del territori cartografiat. Vaig llegir que alguns indígenes deixaven perplex el visitant amb la seva actitud desconcertant. El collonaven. Collonar és un infinitiu que no apareix a cap diccionari, tot i que al DIEC trobem la planiana collonada (feta o dita extravagant) i una accepció de colló definida com a “curt d’enteniment”. Pujol Cruells li dedica tres-centes pàgines, en el marc d’una àmplia reflexió sobre l’humorisme. Es pot dir que el defineix per aspersió, humitejant el lector des de tots els angles: “Al final, riure és un m’agrada i plorar és un no m’agrada. I collonar és no moure’s de la línia que els separa, equilibrisme empordanès. Collonar i no mullar-se mai del tot”.


       Vaig llegir bona part de La carpeta és blava entre Begur i L’Escala. A l’Hotel Can Català de L’Escala vaig avançar molt en la comprensió del collonar. Havíem deixat el cotxe al pati interior i vaig demanar-li a l’amo si entrava en el preu de l’habitació. Em va dir que només si l’havia aparcat entre les ratlles pintades al terra. No ho deia amb sornegueria, sinó amb preocupació sincera. Li vaig respondre que l’havia enfilat bé i vaig demanar si tancaven la porta de l’aparcament a la nit. Es va posar tens i va assentir: només hi podríem entrar fins a les dotze; si arribàvem més tard l’hauríem de deixar al carrer. Llavors, no sé gaire per què, li vaig demanar a quina hora del matí obrien la porta, no fos cas que se’ns acudís sortir ben d’hora ben d’hora, i la seva resposta em va fer entendre de cop el sentit últim del verb collonar. Va dir que sortir mai no era un problema. Que si jo arribava a les tres de la matinada amb el cotxe no em deixaria pas entrar, però si volia treure’l de l’aparcament a les tres de la matinada m’obririen la porta i llestos. Entrar o sortir, vet aquí el dilema. Afirma Pujol Cruells que “el collonar i la bogeria són organismes que admeten transfusions del mateix grup sanguini, entreparents” i apel·la al mètode paranoico-crític de Dalí en comparació al surrealisme mel·liflu de Breton. Al balconet de Can Català, enlluernat pel sol i per la prosa, em vaig empassar mitja carpeta blava tot recordant la resposta de l’ínclit Miquel Batllori quan, a València, algú li va preguntar pel secret de la seva longevitat: “sempre m’he pres la vida amb humorisme transcendent”, ens va dir l’erudit.

Màrius Serra. La Vanguardia. 20/5/17

Entradas populares

Compartir